DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 5,27-32.40-41; Sl 29; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19

«L’Amor entrà en el cor de l’Amic i l’Amic li preguntà: —Tu, què vols? I l’Amor li va dir —Jo he vingut per alimentar-te i fer-te prou fort perquè en el moment de la mort puguis vèncer als teus enemics mortals» (Llibre de l’Amic i l’Amat, 201).

Hi ha entrat l’Amor en el teu cor? No qualsevol cosa que anomenem amor, sinó aquell Amor que va arribar fins a l’extrem, fins a donar la vida. Només aquest Amor val la pena, només aquest amor pot vèncer els nostres enemics mortals. I només arriba a viure aquest Amor qui supedita la vida a l’amor.

Sembla ser, però, que aquest Amor no té el camí fàcil per penetrar en el nostre cor. Ens ho descobreix la Paraula de Déu que ha estat proclamada i que hem escoltat en aquesta Eucaristia.

Ens diu l’apòstol sant Joan, que «era la tercera vegada que se’ls presentava Crist després de ressuscitar d’entre els morts». I efectivament el mateix Joan ens relata dues aparicions prèvies. A la segona, els tira en cara la seva duresa de cor per a creure, els convida a no ser desconfiats. A tenir fe.

Avui el relat de sant Joan ens presenta el grup de deixebles que han tornat a les seves ocupacions habituals, les que tenien abans de conèixer Crist. «Es trobaven plegats», ens diu, segurament en tertúlia i comentant tot el que ha passat dies abans a Jerusalem, una mica o molt desesperançats, com aquells altres que anaven a Emaús. Tornen a les seves ocupacions habituals, tot i que no sense la nostàlgia de Jesús; tot i que senten tocat el seu cor per la sensibilitat i la tendresa, per l’amor de Jesús. Però no n’hi havia prou amb aquella nostàlgia, aquell bell record dels dies passats amb Jesús pels camins de Palestina. No es pot viure de records.

«Me’n vaig a pescar», diu Pere. Tornen a allò de sempre. «I nosaltres també hi venim», diuen els altres. Tornen a la seva, a allò de sempre. A pescar. De nit. Passaran tota la nit amb un treball infructuós, ja que no agafen res.

Però l’Amor no els abandona. L’Amor ve amb la Llum. La Llum porta la claredat i l’alegria de la novetat d’un nou dia. I una bona pesca. L’Amor ve molt discretament: Allà, Jesús, plantat a la riba, que els interpel·la amb una paraula vulgar: «Nois, no teniu res per a menjar?». I després una altra paraula normal per als pescadors: «tireu la xarxa a la dreta de la barca».

I reneix l’Amor. Primer en aquell que ja tenia el cor una mica més tocat d’amor i que s’avança a dir: «És el Senyor!»

I salta l’espurna. Canvien de xip. I tot es fa nou, tot s’il·lumina amb una llum nova. El dia adquireix una nova i sorprenent claredat.

I quan el cor és tocat en profunditat per l’Amor, hom ja no pot donar una altra resposta que la que donen els Apòstols davant el sanedrí: «obeir Déu és primer que obeir els homes». No podem sinó dir el que ha nascut en el més profund del nostre cor.

I quan l’Amor entra al cor de l’Amic comencen a viure la vida en tota la seva profunditat, en tot el seu sentit més ampli, més profund. Només l’Amor viu la vida. Tota la resta són imitacions deficients, dolentes, que ens deixen a l’interior més inquietud que pau.

Ha entrat l’Amor en el teu cor? Mira, hi pot arribar per camins molt diversos. Joan, en la lectura de l’Apocalipsi que hem escoltat, ens diu: «L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança».

Amics, amigues: aquí teniu tota una diversitat de camins per obrir el cor i deixar-hi penetrar l’Amor, perquè Déu no necessita ni el nostre poder, riquesa, força, honor, glòria i lloança. Som nosaltres els qui ho necessitem, però no a la manera dels nostres camins humans com solem pretendre, sinó a la manera del Ressuscitat, a la manera de Crist que ha estat acceptat pel Pare.

Amics, amigues: la Resurrecció no va culminar amb la nit de la Vetlla Pasqual. L’Església Mare il·luminada per la saviesa divina ens convida a perllongar aquesta Nit joiosa al llarg de cinquanta dies, el temps pasqual, perquè potser nosaltres també hem sortir a pescar de nit. I necessitem la Llum, la llum d’una albada nova per aconseguir una bona pesca. I després d’una bona pesca, refiats en l’Amor, viure amb delit aquests versos que li suggereix al poeta Rilke el primer encontre de Santa Maria amb el Ressuscitat:

«I tots dos van començar,
en silenci com els arbres a la primavera,
infinitament igual,
aquella primavera
de la seva inefable contacte».

Amic, amiga: començarem aquesta primavera...?