Dilluns dins l’Octava de Pasqua
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,14. 22b-33; Sl 15; Mt 28,8-15
Déu ha alliberat Jesús dels llaços de la mort, per això els nostres cossos poden reposar confiats. La mort es presenta davant els nostres ulls com un gran misteri, i sovint ens porta a la por, a l’angoixa i sobretot a la tristesa, en perdre aquells que han compartit una part del camí de la vida amb nosaltres. Però estem certs que ressuscitant, Crist ens ha alliberat de la mort. Això ho hem viscut aquests dies amb intensitat, és el centre de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. Jesucrist es féu com un home qualsevol, patí i morí i així assumí plenament, llevat del pecat, la nostra humanitat; en ressuscitar ens fa participar del tot de la condició de fills de Déu. Això ho creiem i ho professem i és això el que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, ha viscut aquests dies en plenitud.
Jesús li ha sortit al pas dient-li, com a les dones: «Déu vos guard», en la matinada del Divendres Sant, i amb Ell ha compartit la mort del divendres i també la sepultura del dissabte. Ara preguem perquè pugui compartir el goig del matí de Pasqua en la glòria eterna, aquell primer dia de la setmana que mai no acaba. Hem estat testimonis de la seva mort, una mort tranquil·la, serena, conscient i esperançada. El nostre germà ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Morir una matinada de Divendres Sant, mentre recordem l’agonia de Jesús a Getsemaní, és un signe d’esperança, de confiança en la plena participació en la resurrecció de Crist.
El traspàs del nostre germà Francesc ens porta en primer lloc a un sentiment de gratitud. Donem avui gràcies a Déu, gràcies pel regal d’aquells que ens han precedit i preparat el camí de la vida monàstica. Aquells que com el pare Francesc Tulla en el clos d’aquest monestir han dedicat la seva vida a la recerca de Crist i a l’amor als germans; amb una entrega total, amb una eficàcia difícilment superable i amb un treball perllongat i amatent que ha anat escampant amb els qui el tractaven la bona olor de Crist.
Un segon sentiment és el de compromís, compromís amb els qui ens han anat al davant en aquesta casa, molt especialment els qui ho han fet els darrers setanta-cinc anys i que han restaurat, refermat i consolidat la vida d’aquest cenobi. La nostra tasca és ara, amb l’ajut de Déu, mantenir i eixamplar amb fidelitat aquesta comunitat que tants esforços ha costat reconstruir espiritualment i materialment.
Un tercer sentiment és de joia, joia per una vida plena, viscuda amb convenciment, treballada dia a dia amb esforç i que tants fruits ha donat en bé d’aquesta casa.
Un darrer sentiment és el d’esperança, esperança que Crist l’aculli a la seva glòria i li tingui en compte els béns que al llarg de la seva vida li ha anat presentant. Que no l’abandoni enmig dels morts i, ensenyant-li el camí que porta a la vida vertadera, pugui tenir joia i festa a desdir a la presència del Senyor.
Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar avui des del més profund del nostre ésser aquestes paraules: «No tingueu por». No tinguem por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu que concedeixi al nostre germà Francesc. Celebrem la Pasqua creient que Crist és viu ara i que porta la nostra pobra vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina; creient que Ell és el primer d’entre els morts i en Ell s’inicia la nostra resurrecció, se’ns obre la porta de la vida perdurable, aquella en la qual no hi ha ni dolor, ni mals, ni terme. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu que ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tan sols hem encetat la veritable vida. Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist, vencent la mort, ens ha obert les portes de l’eternitat.
Deia el P. Tulla en una de les seves darreres homilies: «Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, on a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.»
Aquest temps pasqual ens convida a dir amb sant Hipòlit: «Oh misteriosa sobreabundància de la gràcia! Oh solemnitat espiritual! Oh Pasqua divina que davalla del cel a la terra i de la terra s’eleva al cel! Oh Pasqua nova, resplendor dels llums, claror virginal de les llànties! Per això ja no s’apaguen les llànties de les ànimes, perquè per un efecte diví i espiritual és visible en tothom el foc de la gràcia, alimentat pel cos, l’esperit i l’oli de Crist.»
Demanem avui que el nostre germà Francesc, el nostre estimat pare Tulla, que en aquesta vida celebrà i cregué en la resurrecció del Senyor, renovat ara pel seu Esperit, ressusciti amb Crist en la llum de la vida veritable.
Gràcies pare Tulla pel vostre testimoni, que Déu us guardi als seu costat per sempre més; gràcies Senyor per deixar-nos compartir amb el nostre germà una part del camí que sols en vós acaba. Crist realment ha ressuscitat i ens ha donat la vida veritable.