20 de març de 2016

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lc 19,28-40; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix». Aquell a qui el Pare ha donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella, que no s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una mort de creu, és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està en mans de Jesús: la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair, amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran, però a la fi, penedits, enfortiran els seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb els seus, Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tan gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més intensament.

Els seus, els qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de tristor, després volen atacar els qui vénen a agafar-lo amb l’espasa però a la fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya els seus ànims. Jesús, el servidor que Déu exalçarà, prega en la solitud, i com Maria en l’anunciació rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, ens presenta Jesús al límit del sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. Lluc, que ens presenta Jesús pregant després del seu baptisme, pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei, pregant abans d’escollir els dotze, pregant en la transfiguració, ens mostra Jesús pregant en el moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu demanant al Pare el perdó pels seus botxins.

Jesús prega per passar de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu sí, Jesús s’angoixa i accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.

L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura de Déu. Jesús, acceptant definitivament la voluntat de Déu, ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a la convicció que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús se sent sol de nou, però confiat en el Pare, a qui confia el seu darrer alè de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; per al lladre penedit que penja de la creu vora Jesús, per a Simó de Cirene que, a desgrat, s’ha carregat la creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, per als qui han bramat per la seva mort i pels qui l’han consentida i els qui l’han decidida. Arriba per als seus, que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per a aquelles dones que, fidels l’han seguit fins al sepulcre, i han vist com hi dipositaven el cos; perquè Ell els ha de menester a tots.

Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort. Ara hi ha lloc per al temor, però aquest temor va seguit de la caritat que, sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist. Fem camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.