DIJOUS SANT

MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de retornar al Pare per acomplir la missió redemptora per la qual el Fill de Déu es féu home. Estem al darrer sopar, Jesús trenca amb allò establert, l’acció de Jesús no respon a cap ritual pràctic, el seu és un gest fruit d’una decisió lliure, vol expressar amb un llenguatge ben expressiu, el llenguatge dels gestos, l’acompliment de la profecia en Ell acomplerta, i el seu significat va més enllà de l’acció realitzada, expressa la identitat de Jesús com el qui es lliura pels altres, el qui serveix; un servei fruit de l’amor que és la conclusió, el missatge, el resum de tota l’acció de Jesús, el mestre i Senyor com fan bé d’anomenar-lo i que ara assumeix el paper de servent.

Jesús ha volgut que els dotze comparteixin amb Ell un sol pa i un sol calze. Un sopar que no prendrà tot el seu sentit fins al diumenge al matí quan el sepulcre apareixerà buit. Arribada l’hora, en un gest sorprenent, Jesús actua com el servent, Ell que seu a taula, que presideix l’àpat, que ha donat als seus deixebles les instruccions per preparar el sopar, decideix actuar com qui serveix i, fent-ho, trenca normes i convencions. Un gest que encaixa amb una vida concebuda com a servei i humilitat, per això el quart Evangeli ens el presenta com a quelcom que revela la comprensió més íntima i profunda de Jesús, la manifestació del seu amor.

Però ara els seus no entenen això que fa, ho entendran després; tot i que el missatge és clar, Ell ha donat exemple i l’ha donat perquè fem com Ell ha fet. Jesús ha fet de la seva vida una vida de servei als altres i ara, arribada l’hora, paraules i fets formen un tot inseparable. La benedicció i l’acció de gràcies precedeixen la partició del pa i l’oferiment de la copa; tot té un sentit de donació personal. La donació de la seva vida que prefigura la universalitat de la salvació per a tots aquells que mengin i beguin de la font de salvació.

I un gest de servei s’uneix a aquesta nova aliança i caracteritza el darrer sopar, un gest de Jesús sobtat, sorprenent i significatiu; un gest central, paradigmàtic de tota la seva vida. Així Jesús mostra com ha entès la seva missió, com entén la seva mort, com un compartir el seu amor servint. Una donació i un servei que expliquen la vida de Jesús i ens projecten cap al banquet del Regne. Són fruit de l’amor, de la caritat, de la misericòrdia; del seu amor fins a l’extrem. Essent gran, essent el Fill de Déu, es fa servidor, servint mor, morint ressuscitarà. Ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. El Senyor ens neteja amb la força del seu amor, un amor fins a l’extrem.

Rentar-nos els peus els uns als altres significa sobretot perdonar-nos permanentment, tornar a començar junts sempre de nou, encara que ens pugui semblar inútil. Significa perdonar-nos els uns als altres suportant mútuament les flaqueses dels altres i acceptant que els altres suportin les nostres; compartint la força de la paraula de Déu i participant i fent participar de l’amor de Déu, un amor fins a l’extrem. És el manament nou que ens dóna el Senyor: Que ens estimem els uns al altres tal com Ell ens ha estimat, que fem tal com Ell ens ha fet, que seguim el seu exemple. Rebent el cos i la sang de Crist compartim la seva mort i resurrecció, imitant el seu gest de servei participem de la seva salvació.