25 de març de 2016

DIVENDRES SANT

LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús s’adreça a Déu, el Pare, i Déu l’escolta; però nosaltres sovint sols veiem un home castigat, assotat, humiliat, la sort del qual no preocupa ningú, que ha estat abandonat per tots i per Déu. Però és gràcies a aquest abaixament que ens ha fet justos i Déu mateix l’ha exalçat. Aquesta és la gran contradicció als nostres ulls humans de la passió i mort de Jesús, el misteri de la creu; per acomplir la seva missió Jesús pateix, i patint comparteix plenament la nostra condició humana, mai no li podrem retreure que es va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer com un home qualsevol.

El relat del quart Evangeli ens presenta un Jesús plenament conductor dels esdeveniments, és Ell qui porta la iniciativa; és Ell qui surt a l’encontre dels qui van a cercar-lo, és Ell qui decideix que els seus deixebles marxin, és Ell qui mana guardar l’espasa a Pere, és Ell qui recrimina al guarda del summe sacerdot perquè li pega, és Ell qui interroga a Pilat sobre d’on ve el que li diu, és Ell qui confia la seva mare al deixeble estimat, és Ell qui es declara rei i testimoni de la veritat i és Ell qui conclou que tot s’ha acomplert. Perquè el sofriment i la humiliació ocupen un segon pla mentre que la vertadera reialesa de Jesús esdevé central amb el títol messiànic de rei dels jueus. La mort de Jesús apareix envoltada d’un sentiment de plenitud, és el moment culminant del pla de Déu, la manifestació de la seva glòria. El moment intens en què Jesús lliura el seu esperit, el moment de l’anada al Pare, de la glorificació que ha anat anunciant al llarg de la seva vida terrena, mentre del seu costat brolla sang i aigua, símbols de l’Esperit promès, prefiguracions del baptisme i de l’Eucaristia, i als peus de la creu hi ha la mare i el deixeble estimat, que prefiguren la comunitat cristiana.

«Qui busqueu?» (Jn 18,4), pregunta Jesús als qui van a agafar-lo; el mateix que havia preguntat a Andreu en seguir-lo quan Joan Baptista l’havia reconegut com l’anyell de Déu. Ara busquen Jesús per matar-lo, perquè la seva paraula no té lloc dins del seu cor, perquè ha dit la veritat que ha sentit de Déu. Han sortit ha buscar un malfactor, i han trobat, sense reconèixer-la, la veritat de la qual Joan ja va donar testimoni, la veritat que ens fa lliures. I la veritat què és? pregunta Pilat. La veritat és Ell, que és camí, veritat i vida, però per reconèixer-la cal l’Esperit, que ens condueix cap a la veritat sencera.

Jesús ens diu que ha arribat la seva hora. L’hora del glorificar el Fill, per tal que el Fill glorifiqui el Pare. L’hora de la seva mort, del seu empresonament, del trasbals, de la torbació i de la prova. L’hora de passar d’aquest món al Pare, ara és l’hora de la glorificació. Tota la vida de Jesús situada en aquesta clau de volta que és la seva mort entesa com a glorificació per a Ell i com a salvació per a nosaltres; així amb la mort vencerà la mort. La mort que ha presidit tota la seva vida i ara assoleix el caràcter de punt culminant. Ell ha dit: «Sé d’on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d’on vinc ni on vaig.» perquè «vosaltres judiqueu amb criteris purament humans» (Jn 8,14). I la glorificació del Fill de l’home no respon a criteris humans sinó al pla de Déu.

Els qui busquen un malfactor troben el qui respon «Jo sóc» (Jn 18,5), és a dir, Déu, ja que aquest —«Jo sóc»— és el títol diví per excel·lència. Troben aquell que és proclamat a la creu com a rei per Pilat, davant el rebuig del seu poble; però el seu reialme no és d’aquest món. Aquell que ha estat vestit amb una túnica sense costura, com una vestimenta sacerdotal; però el seu és un sacerdoci nou. Aquell que ha confiat la seva mare, la nova Eva, al deixeble estimat; Maria, la dona que a Canà no havia reconegut que l’hora encara no havia arribat, ara al peu de la creu rep el títol de mare del deixeble estimat, és a dir de tot cristià perquè la seva és una nova Església.

Tot ha culminat, tot allò que el Pare li havia confiat i l’Escriptura havia anunciat. Ara resta el dolor, la set, el silenci, la injustícia; però la llavor no ha mort en va, l’arbre de la creu germinarà el tercer dia i donarà fruit abundant, un fruit que s’escamparà per tota la terra.