DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Missa del Dia de Pasqua

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

És el primer dia de la setmana, han posat fa tres dies Jesús al sepulcre i una dona, quan encara és fosc, hi va. La llum no s’ha fet encara; Maria Magdalena va al sepulcre, i entre la foscor veu la pedra retirada de l’entrada, esverada se’n va a trobar els apòstols. Cerca Jesús en la tenebra i el cerca al sepulcre. No sap encara que la mort ha estat vençuda per la vida. Ha vist un signe i n’ha tret una conclusió ràpida, han pres el cos. Maria Magdalena ha descobert la resurrecció però encara no l’ha entès, amb tot, ella és el primer testimoni de la resurrecció i serà la primera en veure’l. Ara però ja és missatgera del primer anunci de la resurrecció, és ella qui ho anuncia primer que ningú.

Alertats per Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, hi van corrents junts, ambdós veuen el mateix però sols un dels deixebles veu i creu. Tots dos han sentit la paraula de Jesús, han vist els seus miracles, han menjat i begut amb ell; però sols un dels deixebles veu, i veient creu. Pere entra al sepulcre i el mira amb detall, hi veu el llençol aplanat i el mocador que li havien posat al cap encara al mateix lloc, però el cos de Jesús no el veu. Havent descobert la resurrecció, Pere tampoc no l’ha entès encara. L’altre deixeble primer ha vist, després ha entrat i aleshores ha cregut. Fins llavors no havia entès que Jesús, tal com anunciaven les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Ha passat de la realitat que se li fa present a una altra de més amagada, la de la fe, una fe encara fosca perquè la fe no és una possessió estable, garantida; sinó l’inici d’un camí vers el Senyor que cal aprofundir dia a dia, pas a pas. Davant del sepulcre buit, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu, no és tan sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui «ho veié i cregué».

El sepulcre buit no parla per ell mateix, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; la resurrecció no és quelcom evident, és una certesa que es rep com un do, un regal de Déu. Maria Magdalena, Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, abans de creure en el ressuscitat, passen pel neguit de veure la tomba buida. Però un cop fan experiència de la resurrecció, ja no tornaran a ser els mateixos, la trobada amb Jesús glorificat, aquell qui havia estat crucificat i ara viu, els transformarà de cap a peus. Els homes podem destruir la vida, ho fem sovint, massa sovint; però davant la mort no estem ni sols ni perduts. Déu és la vida, no és un Déu de morts sinó de vius. La darrera paraula no l’han tingut ni Pilat, ni els gran sacerdots, ni els clams d’uns quants, l’ha tingut Déu. Creure en el ressuscitat és tenir aquella fe que ens sosté per dins i ens fa més forts, creure en el ressuscitat és caminar vora d’Ell, dia a dia, pas a pas.

Acostem-nos al sepulcre amb la promptitud de Maria Magdalena, amb la meticulositat de Pere, amb la fe del deixeble estimat. El Senyor ens farà el do de la fe. Si Jesús viu, ja en tenim prou.