19 de març de 2016

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2 S 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Sant Germà de Constantinoble, un Pare de l’Església del segle VII, té una bellíssima homilia sobre l’Anunciació a Maria on intercala uns diàlegs entre Maria i l’àngel, i després entre Maria i Josep, probablement recitats per diverses persones. Realment una versió molt moderna d’homilia.

Primer, un diàleg entre l’àngel i Maria que es resisteix a creure’l, i després entre Maria i Josep que transcorre així:

Maria: En els profetes està escrit: es donarà un llibre segellat a un home que sap llegir i dirà: No puc llegir-lo. Em sembla, Josep, que aquesta profecia es refereix a tu.

Josep: Oh Maria, denuncia públicament el qui ha posat paranys contra la meva casa, m’ha deshonrat; no sigui que jo vingui a ser objecte de burla a Israel.

Un Josep que es mostra molt desconfiat i en ocasions dur en les respostes a Maria, la qual va persuadint Josep.

Maria: Que gran i joiós és aquest dia en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació.

El diàleg de Maria amb l’àngel es fonamenta en el relat evangèlic. El diàleg amb Josep és més lliure, té el seu fonament, més que en el relat de l’Anunciació, en un raonament més a nivell dels problemes humans que l’Encarnació de Déu estava a punt de provocar en la vida de sant Josep.

I això pot ser molt interessant per a la nostra vida de fe. Contemplem les dificultats de sant Josep per assumir amb totes les conseqüències l’Encarnació de Déu en la vida humana. Nosaltres ens podem fer una idea sobre la intervenció de Déu en la vida de la humanitat, o ens podem acostumar al que ha dut a terme Déu en la història i viure-ho ja com la rutina d’alguna cosa sabuda.

L’Esperit de Déu bufa on vol i com vol. L’acció de Déu sempre és sorprenent. Els pensaments de Déu són diferents dels nostres... els seus camins no són els nostres. Ell ha vingut per ser el nostre camí, però som nosaltres els qui hem d’incorporar-nos al seu camí. I això no sempre és fàcil. Els veiem en les altres dues persones que la litúrgia presenta en relació a la persona de sant Josep.

No va ser fàcil el camí per a David. Avui es mostra agraït a Déu, li vol construir un temple. Déu s’hi nega. David, que va tenir seriosos problemes en la seva relació amb Déu i no sempre actuà amb fidelitat, mentre que Déu sí que va ser fidel amb ell, i per això li promet una descendència que durarà sempre.

No va ser fàcil el camí per a Abraham. Aquest va rebre la promesa d’una descendència en virtut de la seva fe, quan no tenia fills, i quan va tenir un fill, Déu el posà a prova demanant-li el sacrifici del seu fill. Veritablement, com escriu sant Pau als romans, va esperar contra tota esperança i va creure fermament que Déu el faria pare d’una multitud de pobles. Va haver de ser bastant dur el trajecte o la vivència de la seva fe en Déu.

El que percebem clar al llarg de la història de la salvació és que Déu cerca l’home, la seva amistat, aquella amistat que es va trencar al principi dels temps. Que aquesta història de Déu amb l’home mostra la veritat d’aquells versos del Càntic: «Jo sóc per al meu Estimat objecte del seu desig» (7,11).

El nostre Estimat se’ns manifesta a través del seu Esperit que bufa com vol i on vol. Sant Josep escoltà les paraules de Maria i tingué el silenci apropiat per discernir la presència de l’Esperit; així, també nosaltres tenim necessitat de viure la nostra fe oberts a l’escolta de Déu, a l’escolta d’allò que avui vol dir-nos Déu en aquests temps tan turbulents.

Aquest silenci i discreció de sant Josep que potser començaria amb una actitud desconfiada, dura o de retret, va deixar sempre una obertura a la llum. I mai no el va cobrir totalment la nit, i així va poder ser l’acollidor i guardià de la Llum que ve a il·luminar tots els homes. I en tota aquesta història breu de sant Josep jo crec que tenim tres paraules que hem de guardar bé en el nostre espai interior: escolta, silenci, discreció. La resta vindrà de més a més.

I acabarà sant Germà aquesta bella homilia amb aquestes paraules de Maria: «Que gran i joiós és aquest dia, en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació sobre els qui el temen».