5 de maig de 2016

DIJOUS DE LA SETMANA VI DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Montserrat

Fets 18,1-8; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; Jo 16,16-20

«La vostra tristesa es convertirà en alegria» (Jn 1,20). El temps de Jesús, el temps de Déu no és un temps a la mesura humana; «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2Pe 3,8). En Jesús hi ha dos temps fonamentals, el temps de l’acompliment de la seva missió redemptora, que comença amb l’encarnació, i el temps de la seva glorificació que s’inicia amb la resurrecció. Les paraules i els temps de Jesús costen d’entendre als deixebles; veien Jesús, el sentien, veien la Paraula feta home, al Verb fet carn, però sols a la fi veuran el Crist ressuscitat, gloriós, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha donat a tots la vida vertadera. El nostre plor i el nostre plany, la nostra tristesa seran també convertits per la passió, mort i resurrecció de Crist en la vertadera alegria, en la vertadera vida.

«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa (...), un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» ens diu Cohèlet (Coh 3,4). També en la vida del cristià, en la nostra vida de cristians compromesos en una comunitat com a monjos, hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per a la crida, per començar el camí, un camí que ha de ser al començament forçosament estret (RB Pròleg) i que es va eixamplant amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, quan l’orella està atenta a escoltar allò que Déu ens diu, mentre anem «corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg,49). Els cristians, que és el que som els monjos, som aquells qui fem camí vers Crist. Com Pau després de predicar a l’Areòpag aquell en qui vivim, ens movem i som; aquell que ja té assenyalat el dia en què ha de jutjar el món, aquell acreditat davant de tothom i que Déu ha ressuscitat d’entre els morts (Cf. Ac 17,28-31). Un camí que portarà Pau a Corint per dur una vida de pregària, treball i apostolat, un camí que a la fi, després de doldre’s, el portarà a fruir eternament del goig de la resurrecció del Senyor.

Els cristians fem un camí que comporta canvi i creixement, que en la nostra vida de monjos es manifesta en una fidelitat i en un compromís amb la crida rebuda per seguir Crist, tot i que tampoc acabem d’entendre massa bé les seves paraules. Un camí que fem sabent que ens hi esperen moments de dol, petites morts, durant les quals deixem de veure Jesús, i que al llarg de la nostra vida ens donaran noves forces per créixer com a cristians i avançar fins aconseguir entreveure’l. Un camí que no és fugida, sinó vertadera conversió, per viure estimant amb el desig de viure intensament, centralment, fontalment, l’amor de Crist. Un camí que comencem cada matí posant-hi la nostra voluntat de donar-li a Ell el millor que hi ha en nosaltres mateixos, emprant els dons i talents que ens ha donat al seu servei i al dels germans. La vida monàstica està centrada en la joia de la Pasqua que cal que ocupi el cor de la nostra experiència, i que ha de ser el centre de tot, tant per a cadascun de nosaltres com per a totes la nostres comunitats. No podem defugir els sofriments, la passió i la mort que són inevitables per tal de poder participar de la resurrecció de Crist. Però el nostre camí avança, malgrat sigui sovint entre angoixes i incerteses, a les quals maldem per aferrar-nos creient-les seguretats a força de conèixer-les; ens volem refermar en el plor i en el dolor, porucs de caminar vers la joia.

«No desesperar mai de la misericòrdia de Déu», com ens diu sant Benet (RB 4,74), vol dir arribar a la fi del camí avançant pas a pas, dia a dia en la nostra conversió en Crist i per Crist; un camí que dura tota la vida terrena i al llarg del qual hem d’aprendre a suportar les febleses del proïsme i a conscienciar-nos de les nostres. Quants cops amb els nostres egoismes i els desitjos de jutjar els altres creient-nos superiors, omplim el camí dels nostres germans de comunitat de dolor. Perquè també nosaltres som causa de dolors i plors, amb les nostres incomprensions vers els germans i el nostre tancament a l’amor de Déu. Avançar vol dir estar disposat a reprendre cada dia el camí, a recomençar-lo de nou cada dia, perdonant i fent-nos perdonar. La nostra meta no és una autorealització personal, la nostra meta és Crist; no és ni adquirir res ni sobresortir, ni creure’ns l’essència de la vida cristiana, de la vida monàstica; sinó obrir-nos a l’ajut de Déu, a la seva gràcia, a saber que hi ha molt més que no podem fer per nosaltres mateixos que allò que sols podem aconseguir amb l’ajut de Déu; sols amb Ell les nostres debilitats i limitacions, les nostres febleses, poden ser superades.

Per fer aquest camí tenim un model en Maria. Escrivia Elred de Rievall «Heus ací la dona forta, dotada de discreció enlloc de xafarderia, d’humilitat enlloc de vanitat, de virginitat enlloc de voluptuositat». El seu privilegi més elevat és la pobresa, la seva gloria més gran haver viscut amagada. La fe i la fidelitat de Maria, d’aquesta humil serventa, la fan un perfecte instrument de Déu. Ella ho ha rebut tot de Déu mitjançant Crist. Ella no s’ha resistit a la misericòrdia, a l’amor i a la voluntat de Déu; lliure sempre de tot egoisme.

A recer de Maria, en aquesta casa de Déu, on aquells que hi descansen esperen que els sigui oberta la porta del cel en el dia de la joia eterna, confiem que el Senyor transformi els nostres plors, els nostres dols i les nostres tristeses en aquella joia que sols Ell ens pot donar. Que puguem dir com els deixebles «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu» (Jn 16,29).

Que la joia de la Pasqua i l’esperança de l’Esperit ens ajudin a ser portadors de la bona nova de l’Evangeli per fer arribar al cor de tots els homes i dones l’alegria del Crist ressuscitat. Que Maria ens hi ajudi i ens acompanyi sempre.