DIUMENGE DE PENTECOSTA

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Jesucrist va predicar la santedat de vida, de la qual ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin; per a completar la seva missió els va enviar l’Esperit Sant, perquè els mogués de dins estant a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força, i a estimar-se els uns als altres tal com Crist els havia estimat. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats per la gràcia hem estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i partícips de la naturalesa divina i, per tant, de fet, hem estat fets sants. Aquesta santedat que hem rebut ens la cal mantenir i perfeccionar durant tota la vida, amb l’ajuda de l’Esperit Sant. Tots els cristians, de qualsevol estat o condició, som cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou un estil de vida més humà. Per aconseguir-ho els creients hem d’esmerçar les energies que hem rebut, lliurats amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme, envigorits per la força de l’Esperit Sant. Només d’aquesta manera la santedat del Poble de Déu s’expandirà en fruits abundats en el món. (Cf. LG 40)

És ben clar on porten els impulsos terrenals, ens diu l’Apòstol, però els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la felicitat, la mansuetud, la sobrietat. Perquè l’Esperit és qui dona la vida, pel qui ens hem de deixar guiar. És l’Esperit de veritat que ens ha de portar cap al coneixement de la veritat sencera, com ens diu el quart Evangeli. Els deixebles eren capaços de donar testimoni sobre Jesús, perquè havien viscut i treballat bora seu, l’havien escoltat, havien vist els miracles que feia, l’havien vist clavat a la creu i havien vist la tomba buida i fins i tot l’havien vist a Ell ressuscitat; però malgrat tot això, la por els paralitzava. Els mancava quelcom, per això Jesús els havia promès d’enviar-los l’Esperit Sant després d’haver estat glorificat i d’asseure’s a la dreta del Pare.

El treball de l’Esperit Sant confirma la vida i l’amor de Jesús, donant testimoniatge del que és veritable; és aquella ventada violenta que vingué del cel i que de sobte omplí tota la casa on es trobaven els deixebles tots junts. Per a ser testimoni d’alguna cosa, ens cal haver-ne fet una experiència personal, per la qual poder dir que és veritat perquè ho coneixem. Tenir comunió i intimitat amb Jesús per poder-ne donar testimoni neix del tracte quotidià amb Ell; per als apòstols convivint amb Ell, per a nosaltres neix de llegir l’Evangeli, d’escoltar la seva Paraula, de conèixer els seus ensenyaments, de freqüentar els seus sagraments, de compartir a la seva taula, el seu cos i la seva sang, de fer-lo veure als altres a través de les nostres obres. Un testimoni no és només una persona que sap que alguna cosa és veritat, sinó que és aquell que està disposat a dir-ho i a viure-ho. La fe que experimentem i vivim en la nostra ànima hem de transmetre-la als altres i per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. Som testimonis de Jesús no només si coneixem els seus ensenyaments, sinó i principalment quan volem i fem que els altres el coneguin i l’estimin. Perquè les paraules mouen però els exemples arrosseguen. Pot ser que ser cristià sigui avui viure a contra corrent, com ho ha estat tantes altres vegades, però el cristià sols ho és en veritat, si viu segons Jesucrist, si és testimoni de Crist.

Enviant l’Esperit Sant als deixebles, Jesús va complir la promesa feta de no deixar-los sols i d’enviar-los l’Esperit de la veritat. Quan estava amb ells, els instruïa, els guiava i els mantenia en la veritat. Essent el Fill i havent-los revelat al Pare, calia que els enviés l’Esperit, que és l’amor que ens fa partícips de la vida de Déu, la mateixa que el Fill rebé del Pare i volgué compartir amb nosaltres. No pot ser d’altra manera, la vida de fills de Déu ha de ser una vida caracteritzada per l’amor, que és el distintiu de Déu; una vida marcada per l’Esperit. Per això, res d’impur ni de contrari a l’amor té cabuda entre els seus. Per això sant Pau demana als qui són de Crist que bandegin les conductes segons la carn, expressió que no només es refereix al llibertinatge i desenfrenament de les passions; sinó també a conductes impies que enemisten amb Déu, a conductes abusives amb els altres, a comportaments viciats pel que fa als béns terrenals. Els que així viuen, encara que creguin que són lliures perquè fan el que els ve de gust, són esclaus de les passions; en canvi els qui són de Crist i es deixen guiar per l’Esperit obtenen una vida en llibertat, caracteritzada per l’amor, l’alegria, la pau, la paciència, l’afabilitat, la bondat, la lleialtat, la modèstia, el domini de si mateixos.

Diu el Papa Francesc que la condició de fills, és la nostra vocació originària, allò per al que hem estat fets, el nostre ADN més profund, però malgrat això, va ser destruït i calgué el sacrifici del Fill perquè fos restablert. De l’immens do de l’amor, com de la mort de Jesús en la creu i de la seva resurrecció, ha brollat per a tota la humanitat l’efusió de l’Esperit Sant, com una inabastable font de gràcia. Qui se submergeix amb fe en aquest misteri de regeneració reneix a la plenitud de la vida filial. (Cf. Papa Francesc, 15 de maig 2016)