DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 10, 25-26.34-35.44-48; Sl 97; 1Jn 4,7-10; Jn 15,9-17

El cant peculiar del temps de Pasqua és l’AL·LELUIA. Ho diem i ho cantem nombroses vegades, tant en la pregària personal com, sobretot, en la litúrgia, quan preguem comunitàriament.

Expressa l’alegria de Déu que neix al cor humà. I l’alegria és el sentiment principal de la Pasqua, ja que neix de saber-nos estimats per Déu, d’estar a les seves mans i en el seu cor, de saber-nos vencedors de la mort, ja que Déu s’ha revestit de la nostra feblesa humana per vèncer la mort amb la força de l’amor i donar-nos, als qui estem units a ell, l’esperança de vèncer la mort: «L’amor és més fort que la mort».

Aquesta alegria, la manifesta Jesús a l’evangeli quan els deixebles tornen d’anunciar-lo, i li expliquen els signes i prodigis que han fet: «Jesús, ple de l’alegria de l’Esperit Sant exclama: “et dono gràcies Pare perquè has revelat aquestes coses als petits”» (Lc 10,21-22).

Avui a l’evangeli Jesús ens diu: «Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra i la vostra joia sigui completa».

I què ens ha dit Jesús?

Primer, ens ha dit, ens diu, un llarg silenci de 30 anys, a Natzaret ...

Després, va passar entre nosaltres durant tres anys, amb un cor profundament humà, fent el bé. I dient-nos en el nostre llenguatge humà: «que l’amor ve Déu, que ell és amor, que porta la iniciativa de l’amor amb nosaltres, que ens estima primer».

Que això, ens ho ha volgut dir Déu en el nostre llenguatge humà, enviant-nos el seu Fill Jesús com a germà nostre. Que se’ns revela com amic. «No us dic servents sinó amics». Un Déu amic que ha donat la vida, en llenguatge humà, per tu, per mi, per nosaltres, com un veritable amic.

Totes aquests ensenyaments, tot aquest amor de Déu que hem celebrat al sant dia de la Pasqua de Resurrecció, ara l’Església, al llarg del temps Pasqual, ens els recorda, ens els repeteix, amb nous matisos presos de la Paraula de Déu, de la Història de la Salvació, perquè la presència de l’Esperit de Jesús ens vagi enfortint en la sendera de la vida cap a un Emaús etern.

Ell, Crist, t’ha escollit. No tu a ell. No oblidis aquest detall. I no oblidis el que et diu a propòsit d’aquesta elecció que ha fet ell de tu: «per confiar-una missió que duri i arribi a donar fruit». I el fruit és l’amor mutu: «que us estimeu els uns als altres».

Els deixebles, primer, es van prendre seriosament aquesta força de l’Esperit que tenien dintre i es van llançar en el seu viure a ser testimonis de la vida i dels ensenyaments del Ressuscitat.

I això és el que llegim en aquest temps de Pasqua al llibre dels Fets dels Apòstols. La resposta dels primers cristians que, deixant-se portar per la força de l’Esperit de Jesús, estenen la fe, creen noves comunitats de vida i d’amor fratern.

I si escoltem amb cor atent veurem que no els va ser fàcil aquesta evangelització, aquest viure l’amor de Déu als homes. No és fàcil viure l’amor, no és fàcil néixer de Déu: és difícil néixer a aquest món de la nostra mare natural.

Farem bé de preguntar-nos què és l’amor, ja que és una cosa que està a la base de la nostra vida de cristians. I del sentit ple de la nostra existència.

Ramon Llull, comentant el Càntic dels càntics en el seu Llibre de l’Amic i de l’Amat, ens diu: «L’amor és un mar esvalotat d’onades i de vents, sense port, ni ribera. L’Amic pereix en aquesta mar i amb ell es desfan els seus patiments i comença la felicitat» (228).

O sigui, que l’amor no és una vivència bonancenca de la vida, un èxtasi de dolçor, sinó que és una força de vida que arrossega amb ella alegries i sofriments, dolor i goig, moments durs i altres més dolços, però que en definitiva qui viu amb serietat el seu amor, com Crist, el porta a donar la vida, donar-la cada dia una mica, i només llavors comença la felicitat de l’amor, perquè un experimenta llavors que és més fort que la mort.

I si no hi ha amor no hi ha vida. Si no tenim vida és que no tenim comunicació amb ell, font de la vida. Si falta aquest amor en la nostra vida no queda sinó buidament i absència de Déu.

No creieu que val la pena endinsar-se en l’esperit de la Pasqua, a la qual ens convida aquest temps pasqual al llarg de cinquanta dies?