6 de gener de 2019

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Uns, els mags vinguts de llunyanes terres, es pregunten i cerquen; d’altres, arrelats al país com Herodes s’inquieten. Davant de Jesús, davant del misteri de la redempció no s’hi val quedar-se indiferent. Uns mags vinguts de l’orient cerquen al rei dels jueus per presentar-li homenatge, un altre rei es neguiteja per si perilla el seu tron; l’anunci de que un rei acaba de néixer inquieta a uns i omple d’una alegria immensa a d’altres. El que realment ha succeït és que Déu s’ha revelat ara per l’Esperit. La manifestació que avui celebrem és l’anunci de que aquest infant ha vingut a il·luminar a tots els pobles de la terra. Assumint la nostra pobre condició humana en tot, llevat del pecat, un dia serà ungit amb la mirra que avui li ofereixen per la seva sepultura. És rei, sí, però d’un reialme que va més enllà de qualsevol reialme d’aquest món, que aplegarà a tots els pobles, sense importar raça, llengua o cultura. Els mags representen així a tota la humanitat que és cridada a caminar, a arribar, a anar a l’encontre de Crist, seguint el rastre d’una estrella, seguint la petjada de la Paraula. No s’hi valen reialmes, ni ètnies; sols s’hi val l’obertura de cor, el desig de posar-se en marxa per cercar-lo. Davant d’aquest misteri ens podem inquietar com Herodes i tota la ciutat de Jerusalem, podem cercar explicacions erudites com els escribes o ens podem posar en camí i acabar meravellats com els mags.

Or, encens i mirra, són els presents dels amgs. L’or, pot ser interpretat com a regal destinat a un rei, ja que de fet els mags cerquen al rei dels jueus. La mirra s’utilitzava bé com a anestèsic, normalment barrejada amb vi, i pot ser símbol de que Crist ve a llevar el dolor al món, a llevar el pecat del món. Alhora és un anunci de la seva passió, i una al·legoria que Jesús, com a home participarà de la nostra mort per tal de vèncer-la. La simbologia de l’encens és clara i fa referència al caràcter diví de Crist. L’or és un regal a Jesús com a rei, l’encens com Déu, i la mirra com a home; aquell qui al Jordà fou reconegut com a Fill de Déu i qui convertí l’aigua en vi a Canà.

Aquells que estan prop de l’esdeveniment del naixement de Jesús no s’adonen del que s’ha esdevingut, mentre que els allunyats, després d’haver recorregut un accidentat camí, troben el que buscaven. Però, en realitat, el que veuen els ulls dels mags no és sinó un nen amb la seva mare, dins d’una pobra casa. Amb Maria, la seva mare, hi ha un nen, sí, un simple nen com tants d’altres, però que essent home és rei i Fill de Déu, la Paraula feta carn.

El camí dels mags és un autèntic camí de fe, és l’itinerari d’aquells que, encara que no pertanyen al poble escollit, han trobat a Crist. Al començament d’un camí hi ha sempre un senyal que demana ser vist. Els mags l’han trobat al cel, que per l’Escriptura és la seu de la divinitat, d’allí els ha vingut un senyal, una estrella. Però per començar el camí de fe no n’hi ha prou amb escrutar els signes dels temps. Un signe té la funció de suscitar el desig, que cal per a realitzar un camí de cerca, i un veritable desig suscita preguntes. Els mags troben a Jesús perquè tenen en el seu cor grans interrogants.

La resposta, com ens ensenya l’experiència dels mags, es troba en la Paraula. I no es tracta només d’un coneixement intel·lectual o d’un saber sobre el contingut de l’Escriptura, com en el cas dels escribes, sinó en acostar-se a ella guiats pel desig de Déu. Per als mags aquella indicació continguda en l’Escriptura va ser il·luminadora per a complir l’última etapa del seu camí, arribar a Betlem. La Paraula de Déu els va permetre veure en els senzills i humils signes d’una casa, del nen amb María, la seva mare, al rei dels jueus, al Messies esperat per Israel.

Els mags adoren i descobreixen en Jesús a aquell que havien cercat amb tanta ànsia. Qui cerca amb sinceritat de cor, encara que li sembli que Déu està lluny, pot trobar-lo. Aquells que, per contra, presumeixen de saber-ho tot de Déu i creuen tenir assegurada la salvació, corren el risc de privar-se de l’encontre amb Ell. Bruno Forte ho expressa dient: «els Mags representen a tots els cercadors de la veritat, a punt per viure l’existència com un èxode, en camí cap a l’encontre amb la llum que ve del cel.»

Quan els mags es van posar en camí, van traçar una nova ruta que ens ofereixen a nosaltres perquè la llum de l’estrella no s’ha apagat encara. I com llavors també avui uns la veuen, cerquen i troben, i uns altres no, resten aturats. Uns obren els ulls del cor i altres els tanquen davant de Déu. L’excessiva seguretat en nosaltres mateixos, la pretensió de conèixer perfectament la realitat, la presumpció d’haver formulat ja un judici definitiu sobre les coses, fa que el nostre cor es tanqui i es torni insensible, cec a la llum de l’estrella, a la llum de Déu. És quan posen la confiança més en nosaltres mateixos que en Crist, i no creiem possible que Déu sigui tan gran que pugui fer-se petit, que es pugui acostar veritablement a nosaltres. El que ens manca és humilitat, però també valentia per creure en el que és veritablement gran, encara que es manifesti en un humil infantó. El Senyor però té el poder de fer-nos capaços de veure-hi clar i de salvar-nos; demanem-li que ens doni un cor savi i innocent, que ens doni la humilitat que ens permeti veure l’estrella de la seva misericòrdia, seguir el seu camí, per trobar-lo i adorar-lo en esperit i en veritat i ser així inundats per la gran llum i per la veritable alegria que ell ha portat a aquest món.