26 de gener de 2019

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

PROFESSIÓ MONÀSTICA SOLEMNE DE F. JOAQUIM CERVERA I PAVIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Germans, germanes, benvolguts tots en el Senyor.

És una gràcia, un do del Senyor haver estat cridats a seguir-lo i aquesta gràcia la rebem tots pel baptisme. Els monjos, moguts per l’Esperit Sant, volem viure-la d’una manera concreta, en el clos del monestir; al que també ha estat cridat el nostre germà Joaquim i pel que avui, primer que tot en donem gràcies. Avui estimat fra Joaquim aquella obra bona que el Senyor va començar en tu quan reberes les aigües del baptisme, la vols portar a terme fins al dia de Jesucrist consagrant-te més estretament a Déu. Demanes de ser rebut pel Senyor i tanmateix li ofereixes la teva professió, la teva vida, amb el pa i el vi de l’Eucaristia. Estabilitat, conversió de costums i obediència com a vots; l’Evangeli i la Regla com a guies; la caritat, la solitud i el silenci com a mitjans; la pregària, la penitència joiosa i el treball humil com a normes de vida i tot amb l’auxili de l’Esperit Sant. Com aquells homes piadosos que avui recordem i celebrem, la bondat dels quals no hem oblidat, aquells qui gràcies a la fe cercaren la pàtria definitiva, la pàtria celestial.

Avui estimat fra Joaquim et compromets solemnement a seguir a Crist sota el guiatge de l’Evangeli, confiat que Ell, malgrat les nostres febleses tant físiques com morals, ens pot salvar, perquè per a Ell res no és impossible, Déu ho pot tot. Per Ell deixes la teva vida anterior, no pas perquè aquesta que ara tries sigui més planera o millor, sinó per cercar Déu de veritat, en la comunió fraterna i en la pregària. Així et compromets davant de Déu, davant d’aquesta comunitat, davant de l’assemblea aquí reunida, que representa a tot el poble de Déu; i el teu compromís ens compromet també a nosaltres, perquè vols abraçar la nostra vida, en aquest monestir i en aquesta comunitat, estimant la Regla i el lloc. T’ho has pensat bé, has tingut temps per a fer-ho i ara vols cercar Déu d’una manera especial, concreta, no desitjant altra cosa que ser monjo, que viure com a monjo.

El monestir, segons la Regla de sant Benet, és una escola on s’hi ensenya a servir com va fer el Senyor, és a dir donant la vida per al servei de tots: «Com el fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida com a rescat per tothom.» (Mt 20,28). Aquesta vida amb els altres i per als altres se’ns explica en el llibre de text d’aquesta escola del servei del Senyor, és a dir, sota la guia de l’Evangeli (Cf. RB Pròleg, 21), i aquí el monjo ha de fer el seu camí, sense anteposar res a l’amor de Crist i posant la seva persona i els seus talents els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut. Hem vingut al monestir, doncs, tot i ser homes febles i imperfectes, no per a ser servits sinó per servir i per donar els dons, talents i carismes, és a dir, la vida, servint als germans com ho va fer el Senyor. Sobre aquests dos extrems, dons, talents i carismes d’una banda i febleses físiques i morals, de l’altra, hi ha tres columnes o pilars per sobre dels quals passa el pont que els uneix: l’amor, el servei i la paciència.

No en podràs estar mai del tot cert de que Déu t’ha cridat, però Ell si que està segur d’haver-ho fet i per això ha volgut que nosaltres, pobres pecadors, tot creient-ho així com a comunitat t’hagin acceptat en el nom del Senyor; acceptat allò que has demanat al Senyor amb força, amb la força de la fe; que et rebi per viure amb la major plenitud de que siguis capaç, per viure uns valors que ajuden a conèixer per endavant allò que encara no veiem però en el que gràcies a la fe creiem. Has de mirar sempre fra Joaquim, de reconèixer l’acció de Déu en la teva vida, en la vida d’aquesta comunitat, en la vida de l’Església. Déu ens parla, potser a voltes ens sembla que la seva veu no ens arriba clara i diàfana, però és perquè l’ofeguem amb els nostres dubtes, amb les nostres pors i l’enfosquim amb els nostres pecats. Deixar-nos en mans de Déu, és atrevir-nos a fer el pas cap a Ell, com avui fas fra Joaquim; un pas valent, decidit, sense mirar enrere amb nostàlgia sinó amb agraïment per tot el que t’ha donat fins ara, els teus pares, la teva família, els teus amics i sobretot el que et promet a partir d’avui. Perquè el camí segueix i a partir d’avui, arrel d’aquest teu compromís, el teu futur està més que mai en mans de Déu i l’aniràs descobrint en cada gest, en cada signe que t’enviï el Senyor.

La conversió de costums implica una nova lògica per seguir a Crist al llarg del camí que resta de la teva vida i també de la nostra vida monàstica; teva com a monjo, nostra com a comunitat. Perquè el teu jo passa a ser un nosaltres, ja que aquest camí cap a Crist el vivim junts, en comunitat. La nostra història com a cistercencs és una història encarnada, feta de personatges, de rostres concrets i de comunitats concretes que al llarg dels segles han anat construint el nostre present i avui ens demanen a nosaltres, et demanen a tu fra Joaquim, de seguir el camí que ens ensenyaren. Son generacions de monjos les qui ens han precedit en les nostres comunitats, molts, la majoria, ho han fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples; com avui als sants Robert, Alberic i Esteve que moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister; esdevenen per a nosaltres mestres en l’escola del servei diví.

El fonament és sempre Crist, a partir d’aquí podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta molla o corcada de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Serà al dia del judici quan es veurà què val l’obra de cadascú; quan es posarà en evidència, es manifestarà i es comprovarà el valor de cada obra. Així si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa (Cf. 1Co 3, 13-14).

Que el Senyor ens hi acompanyi i que amb l’exemple dels qui ens han deixat un testimoni de vida monàstica i ens ha instruït amb la seva vida espiritual, maldem sempre en les bones obres tot posant en pràctica la fe per mitjà de la caritat, com ho feu Crist.