DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11 i Mc 14,1-15,47

El regne del nostre pare David està a punt d’arribar (Cf. Mc 11,9-10), cridava la gent tot estenent mantells pel camí. Ha entrat a Jerusalem el qui ve en nom del Senyor i el seu regne està a punt d’arribar. Aquest rei però fa la seva entrada muntant un pollí, una animal que havia estat en temps de David, el rei per excel·lència, símbol de majestat i per això el profeta Zacaries havia dit: «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera.» (Za 9,9). Ara aquest rei de reis, que no entra pas a dalt d’un cavall majestuós com els reis del seu temps, que no ha estat ungit d’antuvi per cap profeta perquè ell mateix és de condició divina, ha vingut a instaurar el regne definitiu. És un rei que s’ha fet semblant als homes, en tot com un home qualsevol, llevat del pecat; s’ha fet no res, fins a esdevenir esclau i acceptar una mort ignominiosa als ulls dels homes, una mort de creu, perquè en el pla del Fill de Déu està de fer-se obedient per ensenyar-nos a nosaltres a ser-ho també. Però aquest rei tan atípic és Senyor a glòria de Déu Pare.

La salvació no s’improvisa, a voltes als nostres ulls és desconcertant, però poc a poc tot va encaixant. D’una banda el complot dels sacerdots i els mestres de la llei ha trobat en un dels dotze qui a canvi d’unes monedes els lliurarà al Mestre. D’altra banda els deixebles troben el pollí o el lloc on menjar l’anyell pasqual tal com el Senyor els havia dit. Jesús sap qui el trairà, sap qui el negarà, qui quedarà desenganyat i que quasi bé tots l’abandonaran com ovelles sense pastor.

Des dels petits detalls fins als grans tot està previst perquè ha arribat l’hora en que el Fill de l’home és entregat als pecadors. L’hora en que el Messies, el fill d’aquell qui és Beneït, s’asseurà a la dreta del Totpoderós per venir a la fi dels temps enmig dels núvols del cel. No manca cap detall, el procés amb declaracions en fals i que no concorden, l’esquinçament dels vestits del gran sacerdot, escopinades, cops de puny i bufetades. Tampoc no manca l’aquiescència d’un Pilat sorprès per aquell rei que no es defensa, que sap que li han lliurat aquell home per enveja però que a la fi li pot més acontentar la gent i entregar a Jesús als soldats perquè l’assotin i el crucifiquin, que salvar a un just.

El rei aclamat per la multitud un diumenge, és coronat d’espines un divendres, passa de caminar sobre catifes i branques d’olivera a tenir per ceptre una canya i de ser rebut amb crits de joia a tenir per homenatge escopinades. Fins i tot qui l’ajuda a portar la creu ho fa per força; fins i tot els seus vestits són jugats als daus; fins i tot clavat a la creu no deixa de rebre insults i mofes. És l’hora en que el Fill de Déu fet home, fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu, recull i experimenta en ell mateix tota la misèria humana i davant aquesta misèria clama al Pare.

Però, com diu el centurió, és veritat que aquest és el Fill de Déu; potser no ho sembla quan tant sols unes dones, les que el proveïen amb els seus propis recursos, l’acompanyen i tant sols un home s’atreveix a reclamar el seu cos; però aquest que ha patit tant, és el nostre redemptor i ha patit per nosaltres i com nosaltres. Ell no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, ha parat l’esquena, les galtes i la cara davant ofenses, assots i escopinades, tal com havia profetitzat Isaïes. Però amb Ell hi ha Déu, la seva ajuda és Déu i parant com una roca ni es dona per vençut ni queda avergonyit.

Calia tot això? Calia que les paraules de Jesús indicant com havia de morir s’acomplissin (Cf. Jn 18,32) i calia que experimentant tota la baixesa humana ens mostrés el camí de la conversió que du a la vida. La pedra rodolà i el sepulcre quedà tancat, però mentre algunes dones s’ho miraven, s’estava obrint la porta de la nostra salvació. Crist, el Fill de Déu, es feu obedient i semblant als homes, tant sols així podia redimir-nos, sabent ben bé com pot arribar a ser la misèria humana i lliurant-nos el seu cos i la seva sang, establint amb nosaltres una aliança perpètua tot just abans que fos traït, abandonat, negat, condemnat injustament, escarnit i crucificat. Com tants homes són també avui traïts, negats, condemnats injustament, escarnits i crucificats d’una o altra manera. Com tantes vegades nosaltres traïm, abandonem, neguem, condemnem injustament, escarnim i crucifiquem ni que sigui sense vessament de sang. Jesús, el Crist, davant de tant sofriment callava, no es defensava i es deixava fer; sabia que res no podria canviar la voluntat d’aquells qui el volien mort i quan abans millor. Però sobretot sabia que portant a les seves espatlles tot el sofriment humà, morint i davallant al país dels morts, ens obria la porta del nostre propi sepulcre. Ell que salvà als altres, Ell que no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu salvant-se ell mateix i baixant de la creu, ens salva a tots nosaltres fent el camí que les Escriptures havien predit d’Ell i quan haurà ressuscitat anirà davant nostra cap al Pare per preparar-nos-hi estada.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de vetllar i de pregar; demanant-li al Senyor fortalesa per no adormir-nos en la venalitat de les coses fugisseres o que ofenen, com si fossin escopinades i bufetades al rostre del Senyor; perquè Ell va dir «tot allò que fèieu a un d’aquets germans meus, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40) i als nostres germans els tenim sempre amb nosaltres i els podem fer el bé sempre que vulguem (Cf. Mc 14,7). I tal volta nosaltres assotem amb el fuet de la discòrdia; escopim amb la nostra vanitat; bufetegem amb la nostra discriminació; traïm amb el nostre orgull; neguem amb la nostra enveja; clavem a la creu al germà amb la nostra ambició.

Ara i aquí per a nosaltres és l’hora de cercar de superar la nostra feblesa però no pas per fer el que nosaltres volem, sinó el que Déu vol de nosaltres; com ho feu aquell qui digué «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38).

I a fe que la va fer la voluntat del Pare, fins a la mort i una mort de creu.