DIVENDRES SANT. CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Quina acusació porteu contra aquest home?» Preguntà Pilat als qui li portaren a Jesús des del Palau de Caifàs.

La iniciativa de la detenció de Jesús ha nascut de les autoritats jueves. Mai no els havia fet gràcia aquell rabí que no podien controlar i que tot dient-se Fill de Déu predicava un missatge de pau. Ho feia obertament a les sinagogues o al temple i mai no havia parlat d’amagat; tots els qui l’han escoltat saben les coses que ha dit. Però en les darreres setmanes, als ulls dels seus poderosos enemics, la seva figura s’ha tornat encara més perillosa. Ha ressuscitat un mort, Llàtzer a la propera població de Betània i ara molta gent vol veure al mort tornat a la vida; ha expulsat als mercaders del temple, atemptant així contra una de les seves bases econòmiques, i per acabar-ho d’arrodonir ha entrat a Jerusalem essent aclamat com a rei per una multitud. Ho ha dit Caifàs, gran sacerdot, més val que un sol home mori pel poble que no pas tot el poble en pateixi les conseqüències (Cf. Jn 18,14). Per agafar-lo l’han anat a cercar allí on tenia per costum de pregar, a la muntanya de les oliveres; un dels seus l’ha lliurat i la detenció ha estat fàcil, la resta dels seus, llevat d’un que ha intentat de defensar-lo, han fugit. Les autoritats jueves ho tenen clar, aquest home és un blasfem que s’ha fet fill de Déu, que posa en perill el precari equilibri del poble jueu amb l’autoritat romana; és necessari acabar amb aquest nou profeta i segur que els seus es dispersaran un cop el mestre hagi esta executat. Cal però una darrera formalitat, ells no poden condemnar ningú ha mort, sols ho pot fer el governador de Roma i a ell acudeixen segurs de que els atendrà, perquè si aquest home no hagués fet res no l’hi lliurarien.

«Ets tu el rei dels jueus?» Preguntà Pilat a Jesús.

Natanael reconegué a Jesús com a rei d’Israel (Cf. Jn 1,49), el darrer diumenge la multitud l’aclamà també com a rei i ja abans Jesús havia defugit a la gent que volia fer-lo rei (Cf. Jn 6,15). Aquesta reialesa que ara és l’únic que preocupa a Pilat és però molt diferent a com els seus enemics la imaginen. El regne que ha vingut a portar, Jesús l’ha presentat a Pilat tot dient-li: «la meva reialesa no és d’aquest món». La carta de ciutadania d’aquest Regne no s’adquireix ni amb diners, ni amb privilegis, Jesús ha dit als seus que ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt (Cf. Jn 3,3) ja que ningú no pot entrar al Regne de Déu sinó neix de l’aigua i de l’Esperit (Cf. Jn 3,5). A Pilat li preocupa un regne temporal que creï problemes d’encaix amb la dominació romana; als grans sacerdots els preocupa i els ocupa acabar amb aquell qui es diu rei i a qui no poden controlar. Però ni l’un ni els altres, no se n’adonen de que el Regne no s’ajusta a les coordenades humanes i xoca amb la seva mentalitat. No hi ha legions per imposar i defensar aquest Regne; perquè no cerca imposar-se ni satisfer al qui vol asseure’s a la dreta o a l’esquerra del nou Rei. En aquest Regne el més important és el darrer i el mestre acaba rentant els peus dels deixebles (Cf. Jn 13,13).

El Regne de Jesús és diferent al que imaginen els grans sacerdots i els romans, però és, al mateix temps, un Regne absolut. Perquè Ell és el Senyor i no n’hi ha d’altre. Diferent a com l’haurien pogut imaginar i alhora l’únic i per això mateix absolut. Clavat en una creu, però precisament des d’ella regnant sobre el món; proclamat per un rètol que feu posar Pilat a la creu a manera burlesca d’ell i dels qui l’han volgut condemnar; però tanmateix allò que hi ha escrit, ja està escrit i no és pas lluny de la veritat.

«I la veritat, què és?», preguntà Pilat a Jesús que s’havia interessat per si aquella afirmació sortia del mateix Pilat o bé d’altres que ho havien dit d’Ell.

El Regne està intrínsecament unit a la veritat. Jesús ha vingut per a ser testimoni de la veritat (Cf. Jn 5,33), aquesta és la seva missió, per això ha nascut i per això ha vingut al món i la veritat és la que dona carta de ciutadania en el Regne, perquè tots els qui són de la veritat escolten la veu del Crist. La veritat és part del Regne perquè és atribut de Déu i és l’Esperit que ve de Déu qui la revela al nostre ser més profund (Cf. Jn 3,21), associant-la a la nostra relació personal amb el Pare per adorar-lo en Esperit i en veritat (Cf. Jn 4,23–24). La veritat és alliberadora perquè si ens mantenim ferms en la paraula, si som realment deixebles del Crist, coneixerem la veritat i la veritat ens farà lliures (Cf. Jn 8,31-32).

Com pot doncs conèixer que és la veritat Pilat si poc més que ha sentit a parlar d’aquest Jesús de Natzaret que ara li demanen de condemnar a la pena de la creu?

La veritat de Crist, la veritat del Regne, és una veritat per a viure-la molt més que per a teoritzar-la i encara menys fer-ho amb paràmetres polítics i de poder. La veritat de la que Jesús dona testimoni, malgrat les aparences d’aquell primer Divendres Sant, malgrat que ara sembli que els sacerdots s’han sortit amb la seva demanant a crits la seva crucifixió, malgrat que Jesús sigui bufetejat, coronat d’espines, crucificat, travessat per una llança i sepultat, s’acabarà imposant perquè és la veritat que ve de Déu i que al tercer dia significarà la victòria del Crist sobre la mort.

Ara vora la creu Maria i el deixeble estimat són testimonis de la veritat, adolorits però confiats i esperançats en tot allò que el fill i Mestre els ha anunciat. Perquè a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni Pilat, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús acompleix la missió encomanda per aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix, aquell qui és la veritat.

En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults i deixen pas a la veritat de la creu, realment aquell home era el Fill de Déu i s’ha fet obedient fins a la mort i una mort de creu. Hi ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la darrera pàgina d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha d’escriure i s’escriurà des de la veritat de la joia de la resurrecció, des de la llum de la veritat de la nit de Pasqua, des de la veritat que ens farà lliures de la mort.