Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo
18,1-19,42
«Quina
acusació porteu contra aquest home?» Preguntà Pilat als qui li portaren a Jesús
des del Palau de Caifàs.
La iniciativa de la detenció de Jesús ha nascut de les autoritats jueves. Mai
no els havia fet gràcia aquell rabí que no podien controlar i que tot dient-se
Fill de Déu predicava un missatge de pau. Ho feia obertament a les sinagogues o
al temple i mai no havia parlat d’amagat; tots els qui l’han escoltat saben les
coses que ha dit. Però en les darreres setmanes, als ulls dels seus poderosos
enemics, la seva figura s’ha tornat encara més perillosa. Ha ressuscitat un
mort, Llàtzer a la propera població de Betània i ara molta gent vol veure al
mort tornat a la vida; ha expulsat als mercaders del temple, atemptant així
contra una de les seves bases econòmiques, i per acabar-ho d’arrodonir ha
entrat a Jerusalem essent aclamat com a rei per una multitud. Ho ha dit Caifàs,
gran sacerdot, més val que un sol home mori pel poble que no pas tot el poble
en pateixi les conseqüències (Cf. Jn 18,14). Per agafar-lo l’han anat a cercar
allí on tenia per costum de pregar, a la muntanya de les oliveres; un dels seus
l’ha lliurat i la detenció ha estat fàcil, la resta dels seus, llevat d’un que
ha intentat de defensar-lo, han fugit. Les autoritats jueves ho tenen clar,
aquest home és un blasfem que s’ha fet fill de Déu, que posa en perill el
precari equilibri del poble jueu amb l’autoritat romana; és necessari acabar
amb aquest nou profeta i segur que els seus es dispersaran un cop el mestre
hagi esta executat. Cal però una darrera formalitat, ells no poden condemnar
ningú ha mort, sols ho pot fer el governador de Roma i a ell acudeixen segurs
de que els atendrà, perquè si aquest home no hagués fet res no l’hi lliurarien.
«Ets tu el rei dels jueus?» Preguntà Pilat a Jesús.
Natanael reconegué a Jesús com a rei d’Israel (Cf. Jn 1,49), el darrer diumenge
la multitud l’aclamà també com a rei i ja abans Jesús havia defugit a la gent
que volia fer-lo rei (Cf. Jn 6,15). Aquesta reialesa que ara és l’únic que
preocupa a Pilat és però molt diferent a com els seus enemics la imaginen. El
regne que ha vingut a portar, Jesús l’ha presentat a Pilat tot dient-li: «la
meva reialesa no és d’aquest món». La carta de ciutadania d’aquest Regne no s’adquireix
ni amb diners, ni amb privilegis, Jesús ha dit als seus que ningú no pot veure
el Regne de Déu si no neix de dalt (Cf. Jn 3,3) ja que ningú no pot entrar al
Regne de Déu sinó neix de l’aigua i de l’Esperit (Cf. Jn 3,5). A Pilat li
preocupa un regne temporal que creï problemes d’encaix amb la dominació romana;
als grans sacerdots els preocupa i els ocupa acabar amb aquell qui es diu rei i
a qui no poden controlar. Però ni l’un ni els altres, no se n’adonen de que el
Regne no s’ajusta a les coordenades humanes i xoca amb la seva mentalitat. No
hi ha legions per imposar i defensar aquest Regne; perquè no cerca imposar-se
ni satisfer al qui vol asseure’s a la dreta o a l’esquerra del nou Rei. En
aquest Regne el més important és el darrer i el mestre acaba rentant els peus
dels deixebles (Cf. Jn 13,13).
El Regne de Jesús és diferent al que imaginen els grans sacerdots i els romans,
però és, al mateix temps, un Regne absolut. Perquè Ell és el Senyor i no n’hi
ha d’altre. Diferent a com l’haurien pogut imaginar i alhora l’únic i per això
mateix absolut. Clavat en una creu, però precisament des d’ella regnant sobre
el món; proclamat per un rètol que feu posar Pilat a la creu a manera burlesca
d’ell i dels qui l’han volgut condemnar; però tanmateix allò que hi ha escrit,
ja està escrit i no és pas lluny de la veritat.
«I la veritat, què és?», preguntà Pilat a Jesús que s’havia interessat per si
aquella afirmació sortia del mateix Pilat o bé d’altres que ho havien dit d’Ell.
El Regne està intrínsecament unit a la veritat. Jesús ha vingut per a ser
testimoni de la veritat (Cf. Jn 5,33), aquesta és la seva missió, per això ha
nascut i per això ha vingut al món i la veritat és la que dona carta de
ciutadania en el Regne, perquè tots els qui són de la veritat escolten la veu
del Crist. La veritat és part del Regne perquè és atribut de Déu i és l’Esperit
que ve de Déu qui la revela al nostre ser més profund (Cf. Jn 3,21),
associant-la a la nostra relació personal amb el Pare per adorar-lo en Esperit
i en veritat (Cf. Jn 4,23–24). La veritat és alliberadora perquè si ens
mantenim ferms en la paraula, si som realment deixebles del Crist, coneixerem
la veritat i la veritat ens farà lliures (Cf. Jn 8,31-32).
Com pot doncs conèixer que és la veritat Pilat si poc més que ha sentit a
parlar d’aquest Jesús de Natzaret que ara li demanen de condemnar a la pena de
la creu?
La veritat de Crist, la veritat del Regne, és una veritat per a viure-la molt
més que per a teoritzar-la i encara menys fer-ho amb paràmetres polítics i de
poder. La veritat de la que Jesús dona testimoni, malgrat les aparences d’aquell
primer Divendres Sant, malgrat que ara sembli que els sacerdots s’han sortit
amb la seva demanant a crits la seva crucifixió, malgrat que Jesús sigui
bufetejat, coronat d’espines, crucificat, travessat per una llança i sepultat,
s’acabarà imposant perquè és la veritat que ve de Déu i que al tercer dia
significarà la victòria del Crist sobre la mort.
Ara vora la creu Maria i el deixeble estimat són testimonis de la veritat,
adolorits però confiats i esperançats en tot allò que el fill i Mestre els ha
anunciat. Perquè a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús,
ni Pilat, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i
tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús acompleix la missió encomanda per
aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a
fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el
va enviar i a qui ara es dirigeix, aquell qui és la veritat.
En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults i deixen
pas a la veritat de la creu, realment aquell home era el Fill de Déu i s’ha fet
obedient fins a la mort i una mort de creu. Hi ha
pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la darrera
pàgina d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha
d’escriure i s’escriurà des de la veritat de la joia de la resurrecció, des de
la llum de la veritat de la nit de Pasqua, des de la veritat que ens farà
lliures de la mort.