DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48

Ésser, donar, escandalitzar, són els tres verbs que ens porten el fil conductor de la narració de l’Evangeli que se’ns presenta avui.

Ésser

«Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres». Jesús obre els ulls del cor i de la fe als seus deixebles. Ells volen posar barreres, límits, qualificacions, prohibicions, perquè algú fa el bé, en nom de Jesús i no va amb ells. Volen retenir el domini del nom, com si el nom de Jesús es pogués patentar.

Però, els límits de Jesús no son els nostres. La salvació de Déu no té límits, ni es constreny a un grup, ni a un poble, va al cor de la humanitat ferida. Les llavors de l’Esperit Sant, les llavors del Regne, sobrepassen el nucli dels deixebles. Tant de bo, que tot el món tingues l’Esperit de profecia, i que el Senyor donés a tots el seu Esperit!

La Constitució Pastoral de l’Església en el món contemporani, del Concili Vaticà II, ens diu: «Efectivament, havent mort Crist per tots i essent en realitat única la vocació darrera de l’home, que és la divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual» (GS 22).

Així, la salvació sobrepassa fronteres i límits que els humans ens podem construir, sobrepassa la mateixa Església. Per això, siguis qui siguis, si vols seguir la vocació divina que estàs cridat per Jesús, pel seu nom, fes el bé.

Donar

L’actitud de donar, ens diu Jesús, ni que fos un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, no quedarà sense recompensa. Perquè tot allò que fèieu a cadascú per petit que fos m’ho fèieu a mi. És per això, que nosaltres, trobem en la tradició monàstica que acollint a l’altre estem acollint a Jesús mateix.

Sant Benet ens diu que els hostes els hem d’acollir com el mateix Crist. De fet, la persona que tens al davant, el qui t’interpel·la en la seva presència, el necessitat, el pobre, el desvalgut, el petit, sempre és Crist.

La recompensa, quina serà? És l’esperança de la vida eterna? Entrar al Regne de Déu? La recompensa és Déu mateix, amb el seu amor.

Escandalitzar

Jesús ens avisa també avui, que fàcilment podem caure en pecat, allunyar i escandalitzar als més petits que tenen fe, als més febles, als més vulnerables.

Perquè podem viure ací a la terra una vida de delícies i plaers, escatimant el jornal dels qui treballen per a nosaltres, amuntegant riqueses, fins a arribar a condemnar el just. Hem escoltat en la carta de sant Jaume: L’heu assassinat i ell no s’ha resistit, ens trobem altra vegada en la figura de Jesús, ell sempre apareix en el més desvalgut.

Aquell qui escandalitza, que allunya, que fa caure en pecat, valdria més que el tiressin al mar amb una mola al coll. Jesús és clar, ens presenta una mort segura, impossible de sobreviure, una mort eterna.

Perquè la mà, l’acció, les relacions amb els altres, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè el peu, l’actitud davant la vida, l’espai per on ens movem, on treballem les nostres accions, els nostres comportaments, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè l’ull, la mirada, el pensament del cor, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Quantes moles necessitaríem per enfonsar-nos en la mar, si ja som morts a la vida?

Encongits: Som a temps d’esporgar tot allò que ens fa caure en pecat?

Avui encara, l’amor de Déu ens espera, la misericòrdia ens ve al davant, perquè l’omnipotència de Déu es manifesta en el perdó i la compassió que ens té. De part nostra està la possibilitat d’acollir la gràcia de Déu, perquè així, esdevinguem hereus dels béns celestials.