NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

L’evangelista Mateu se centra en la figura de Josep per situar el naixement de Jesús, anomenat el Messies. De la genealogia d’aquest home bo, pren el Fill de Déu la seva naturalesa humana, esdevenint així també fill d’Abraham i fill de David. L’Evangeli d’avui sintetitza la doble naturalesa del Crist; en la seva vinguda al món humana i divina. Humana seguint una genealogia que recorda la que en el Gènesis s’atribueix a Adam, essent així ara i aquí el Crist el nou Adam i representant la seva vinguda al món la nova creació. Una genealogia on ja ha actuat la gràcia de Déu també a través d’algunes dones; Tamar fou instrument de la gràcia divina per difondre l’estirp messiànica; gràcies a la valentia de Rahab Israel va poder entrar a la terra promesa; gràcies a Rut s’instaurà en quatre generacions la dinastia de David i per Betsabé, la muller d’Uries l’hitita, Salomó esdevingué rei després de David. A través d’aquestes dones Déu va anar actuant en la història del seu poble i ara a través de Maria arriba la definitiva salvació.

A través d’una dona, d’una dona com qualsevol altra, arriba la nostra salvació, una dona però que gaudirà de tres gràcies especials: la seva concepció immaculada, la seva virginitat abans, durant i després del part i la preservació del seu cos de tota corrupció en ser assumpta al cel en cos i ànima. Poc s’ho devien imaginar Joaquim i Anna que aquella nena de la que avui celebrem la seva arribada a la vida humana, estava predestinada a esdevenir la porta de la salvació per a tota la humanitat. Com Bet-Lèhem Efrata semblava massa petita per figurar entre les famílies de Judà; també Maria apareixia davant dels qui l’observaven massa petita i indefensa com per a poder ni imaginar que actuaria en ella la força de l’Esperit i que portaria a les entranyes al Fill de Déu.

Hi ha aquí present la naturalesa divina. Ens ho diu sant Pau, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, Déu crida per decisió seva, Déu ens coneix des d’abans que existim i Déu ens fa justos i ens glorifica; tant sols Déu pot fer-ho. Tot això s’ha acomplert en Maria, a ella Déu l’ha cridat, a ella Déu l’ha volgut Inmaculada abans de que existís, a ella Déu l’ha fet justa i l’ha glorificat al cel; perquè a ella Déu l’ha estimat més que a qualsevol altre dona.

Potser sí que Josep va sospitar un adulteri i seguint el que establia la llei li passà pel cap de desfer en secret l’acord matrimonial, de repudiar-la. Però en ell també Déu havia actuat, havia sembrat en ell la llavor de la bondat, l’havia fet un home just i atent a la veu de Déu que li parlà en somnis per mitjà d’un àngel. Totes les peces van anar així encaixant i aquella que havia concebut per obra de l’Esperit Sant tingué un fill, aquell qui havia dubtat de la seva virtut, ni que fos per uns instants, però que coneixia la seva santedat i la perfecció d’aquella noia, acollí a Maria a casa seva i al infant li posà el nom de Jesús; perquè tant sols així Jesús fill de Déu i fill de Maria podia salvar dels pecats al seu poble.

En paraules de sant Bernat: «Amb totes les forces del nostre cor, amb els nostres més vius sentiments i anhels, venerem a Maria, perquè és voluntat del Senyor que tot ho rebem per Maria. Sí, és voluntat seva, però en favor nostre.» (Sermó en el Naixement de Maria, 7)

Tot això s’esdevingué, com destaca l’evangelista Mateu, perquè s’acomplís allò que havien predit els profetes; perquè a la fi s’acomplís la voluntat del Pare com posa en boca de Jesús sant Mateu a Getsemaní. Maria entra avui en la història de la humanitat, però ja estava d’antuvi en els plans de Déu. Maria és la porta privilegiada cap al Crist per això es fa la trobadissa en tants indrets on avui celebrem una Mare de Déu o altre, perquè ella sempre està prop nostre, és aquesta seva proximitat, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres en cada moment de la nostra vida en la tribulació i en la joia, en el dolor i en l’alegria.

Maria està tothora present vora nostre per dir-nos com a Canà «feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5); i amb això com si no ens digués gran cosa, ens ho ha dit tot.