SOLEMNITAT DE L’ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«De la mateixa manera que Crist va pujar al cel sense allunyar-se per això de nosaltres, també nosaltres estem ja amb Ell allà dalt, tot i que encara no ha estat acomplert en el nostre cos allò que se’ns promet.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

No és cosa nostra saber els temps o les dates, el que és cosa nostra és refiar-nos d’aquell qui vencent la mort es presentà viu davant dels seus, d’aquell qui ens promet l’Esperit Sant que dona la força necessària per a ser testimonis seus fins als límits més llunyans de la terra; testimonis d’aquell qui ara és endut al cel.

És Crist, qui baixà del cel assumint la nostra condició humana, fins al punt de morir en la creu i és Ell qui ara és endut al cel; perquè tant sols pot pujar-hi aquell qui primer n’ha baixat; tant sols pot tornar al Pare, aquell qui ve del Pare. La seva ascensió no es refereix a un espai físic o geogràfic més enllà d’aquest món que nosaltres coneixem; es refereix al retorn a la vida de comunió amb el Pare; seure a la dreta del Pare vol dir compartir la seva glòria, el seu Regne.

L’ascensió no es pot entendre deslligada de la dinàmica pasqual, no és altra cosa, per sublim que evidentment sigui, que un esdeveniment més de la revelació. Aquell núvol que semblava que se l’enduia representa el límit de l’experiència humana i l’inici de l’experiència divina, l’inici de la transcendència que no és altra cosa que la presència del Pare, estar davant del Pare. Ara aquesta frontera gràcies al sacrifici del Crist, s’ha obert per a nosaltres per la gràcia divina. Així el Fill ens indica quin camí porta realment al Pare, primer la vida viscuda seguint els seus manaments, després la mort assumida amb generositat i finalment la resurrecció que Ell ens ha deixat com a penyora, com a senyal de que el Pare ens vol amb Ell, si nosaltres som capaços d’acceptar la seva invitació i de recórrer el camí que porta all Pare.

El Crist no s’allunya mai de nosaltres, no ens abandona mai, no ens deixa mai a la nostra sort; Ell està d’ara en endavant present per sempre més entre nosaltres i a recordar-lo, a ser-ne conscients d’aquesta presència, ens hi ajuda la força de l’Esperit, com també ens hi ajuda la celebració del memorial del Senyor, presència vertadera i real de Crist en la Paraula, en l’assemblea reunida, en el ministre i essencialment en el seu cos i en la seva sang.

«Crist és al cel, però continua estant amb nosaltres també aquí a la terra; així mateix nosaltres, estant aquí, restem també amb Ell.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

Crist ha entrat al cel mateix, ens ha dit la carta als cristians hebreus, i allí s’ha presentat davant de Déu per nosaltres. Per nosaltres, perquè la seva ascensió ens desbrossa el camí cap al cel, és com si havent-nos mostrat al Pare, aquell Pare que Felip encara era incapaç de reconèixer en el Fill (cf. Jn 14,9), ens mostrés ara el camí que hi porta, que hi porta de manera definitiva i inequívoca.

Això tant sols ho podia fer aquell qui abans va baixar, aquell qui acomplint la voluntat del Pare i essent igual a nosaltres en tot, llevat del pecat, s’ha ofert una sola vegada per sempre, prenent els pecats de tots damunt seu i obrint-nos un camí nou que ens permet d’entrar al Regne.

«Crist està amb nosaltres per la seva divinitat, pel seu poder, pel seu amor; nosaltres encara que no podem acomplir això com Ell per la divinitat, ho podem acomplir , tanmateix, per l’amor envers Ell.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

«Déu compleix fidelment les seves promeses», ens ha dit la carta als cristians hebreus. Nosaltres també hem de complir-les, ens hem de mantenir ferms en l’esperança de que aquell qui ara s’asseu a la dreta del Pare tornarà gloriós per a judicar-nos, quan arribi aquell temps que a nosaltres no ens pertoca de saber; perquè és el temps de Déu, l’hora de Déu.

Per això va baixar, per no pujar endebades, per no pujar de buit; la seva era una vinguda amb anada i tornada. Ara esperem la seva segona vinguda, aquella vinguda definitiva que ens ha promès, la que ens ha guanyat per a nosaltres morint a la creu, vencent la mort i pujant al cel. Crist pujant-hi ens convida a pujar-hi també a nosaltres i ja sabem quin camí hi porta; perquè tant sols Ell és el camí, la veritat i la vida (cf. Jn 14,6).

«Pels mèrits del Crist, a causa de la seva intercessió davant del Pare, som capaços d'aconseguir en ell justícia i santedat de vida. És clar que l'Església pot experimentar dificultats, que l'Evangeli pot trobar obstacles, però com que Jesús està a la dreta del Pare, l'Església mai coneixerà el fracàs. La victòria de Crist és la nostra. El poder de Crist glorificat, Fill estimat del Pare etern, és sobreabundant per a mantenir-nos a cadascun i a tots en la fidelitat de la nostra dedicació al Regne de Déu i en la generositat. L'eficàcia de l'Ascensió de Crist ens afecta a tots en la realitat concreta de la nostra vida diària. Per raó d'aquest misteri la vocació de tota l'Església —de tots nosaltres— és esperar amb alegre esperança la vinguda del nostre Salvador Jesucrist.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979).

Com sant Agustí diguem: «avui nostre Senyor Jesucrist ha pujat al cel: que el nostre cor pugi amb ell.» (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).