SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

«Cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»

L’Esperit és en primer lloc un do per a l’Església i aquest primer do és manifesta en llur universalitat. En quedar-se plens de l’Esperit Sant els apòstols reberen el do de llengües i amb aquest la facultat de fer arribar la bona nova a tots els pobles. Per això diem que l’Església és catòlica, és a dir amb voluntat d’arribar a tots i cadascun dels pobles i d’arribar-hi assumint cadascuna de les seves pròpies identitats culturals. No es tracta tant d’uniformitzar culturalment com de compartir des de la diversitat una sola fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. La unitat de l’Església es manifesta també en la pluralitat de les llengües i tant aleshores com avui mostra així en ella la força de l’Esperit Sant.

Si ja l’alè de l’Esperit està en l’origen de la creació, aquell alè que en sortir del Pare donà vida a la humanitat; ara en la nova creació sorgida del Crist vencedor de la mort i ressuscitat gloriosament; de nou l’Esperit Sant esdevé l’element vehiculador que donarà la força i el coneixement necessaris als apòstols per fer arribar l’Evangeli arreu i és també l’Esperit qui dona avui la força necessària a l’Església, malgrat les febleses i mancances dels qui la formem, per seguir essent transmissors de la bona nova del Crist ressuscitat. L’Església és també l’Església de l’Esperit.

L’escena dels deixebles reunits, també amb les dones i amb Maria la mare, com ens diu la tradició, tots a l’entorn de Pere, rebent tots plegats la força de l’Esperit, marca un abans i un després en l’Església del Crist. Al cap i a la fi estant tots junts i en un mateix lloc, estant en comunitat, es produeix una teofania, manifestada en un vent impetuós i en unes llengües de foc; així l’Esperit actua en la comunió. De l’experiència de la pregària en comú neix doncs l’oportunitat de constituir-se en Església que se sent alenada per l’Esperit i amb això rep la força, perd la por i emprèn la gran tasca evangelitzadora. L’Església sorgida als peus de la creu on ha estat clavat el cos del Crist del qual rajà sang i aigua, una Església fonamentada sobre el sepulcre buit i l’experiència del ressuscitat, és ara envigorida per la força creadora de l’Esperit i rep així l’embranzida definitiva.

«L’Esperit és la vostra vida.»

Ens diu el Concili Vaticà II que «l’Esperit viu en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple.» (LG, 4). Perquè l’Esperit Sant és un do també per a tots i cadascun de nosaltres. El seu alè arriba també a nosaltres mitjançant la força sagramental. Déu és amor i l’amor és el primer dels dons, un do que al cap i a la fi conté tots els altres. L’home ferit pel pecat rep per la comunió amb l’Esperit la comunió amb la mateixa Església unint-se a ella pel baptisme i més plenament per la confirmació. El fonament d’aquesta unió, l’amor, possibilita a l’home de donar fruits en la caritat, la joia i la bondat. Si l’Esperit és la nostra vida és també aquell qui ens fa espiritualment aptes per anomenar-nos confiadament fills de Déu i de participar així en la gràcia que ens ha estat guanyada pel Crist encarnant-se, morint i ressuscitant.

«L’Esperit Sant us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre.»

L’Esperit Sant és do per a l’Església i per a cadascun de nosaltres i és un do absolutament necessari per a entendre que representa per a nosaltres l’obra salvadora de Déu i el misteri de la redempció. No en tenim prou amb la nostra sola pròpia força, com no en tingueren prou els apòstols amb haver escoltat la Paraula directament de la boca de Jesús, amb haver-lo vist crucificat i mort i amb haver vist el sepulcre buit i haver fet experiència de la seva resurrecció. No som res sense la gràcia de Déu, no som res sense la força de l’Esperit.

«Hem de viure segons l’Esperit d’unitat i de veritat, i per això hem de demanar a l’Esperit que ens il·lumini i ens guiï a vèncer la fascinació de seguir les nostres veritats, i a acollir la veritat de Crist transmesa a l’Església.» (Benet XVI 27 de maig de 2012).

L’Esperit Sant és do de pau. I la pau tant sols serà possible estimant, és a dir fent cas i complint les paraules del Crist. Confiats a la força de l’Esperit, acollint aquella ventada violenta en que a vegades es converteix el compromís amb Crist, Senyor nostre, que és, per la força de l’Esperit, veritable camí cap al Pare.

En paraules de sant Joan Pau II: «La pau és fruit de l’amor: aquesta pau interior que l’home cansat cerca en la intimitat del seu ésser; aquesta pau que demanen la humanitat, la família humana, els pobles, les nacions, els continents, amb l’ansiosa esperança d’obtenir-la. Ja que el camí de la pau passa en definitiva a través de l’amor i tendeix a crear la civilització de l’amor, l’Església fixa la seva mirada en aquell que és l’amor del Pare i del Fill i, malgrat les creixents amenaces, no deixa de tenir confiança, no deixa d’invocar i de servir a la pau de l’home sobre la terra. La seva confiança es funda en aquell que essent Esperit-amor, és també l’Esperit de la pau i no deixa de ser present en el nostre món, en l’horitzó de les consciències i dels cors, per a « omplir la terra » d’amor i de pau.» (Dominum et Vivificantem, 67).