Homilia
predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General de l’Orde Cistercenc
Gn 14,18-20; 1Co 11,23-26; Lc 9,11b-17
“Veient
que el dia començava a declinar…” (Lc 9,12)
El miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, que la litúrgia ens
proposa en aquesta solemnitat per commemorar el sagrament del Cos i Sang de
Crist, s’esdevé justament en el moment en què tot declina i s’exhaureix. El dia
s’acaba, el sol es pon a l’horitzó, i amb ell la llum i l’escalfor. Els
deixebles fan notar a Jesús que les provisions de menjar i, doncs, les forces
dels milers de persones aplegades allí per escoltar-lo, s’han exhaurit. Jesús
proposa als deixebles de posar remei a aquesta necessitat, però ells responen,
una mica espantats d’aquest encàrrec impossible, que tenen només el mínim
necessari per a ells: cinc pans i dos peixos. Fins i tot la proposta que fan
d’anar a comprar pa per a cinc mil homes respon només a la preocupació de fer
entendre com n’és d’impossible i absurd pensar de poder-hi reeixir. No tenien
certament prou diners per a comprar tant de pa, i en quin poblet se’n podria
comprar a aquella hora tardana? I com portar-lo fins allí?
Hi ha moments en què tot s’ha acabat, tot és impotent, tot manca, i l’home es
troba confrontat al límit insuperable de les seves forces, dels seus mitjans,
de la seva generositat i capacitat.
Jesús
sembla que en té prou que els deixebles mesurin els propis límits, la pròpia
impotència. Li
basta que reconeguin que, tots sols, no poden fer res, que són incapaços de
donar resposta a la necessitat de la multitud. Però una cosa sí que Jesús els
la demana, perquè la poden fer sense dificultat: organitzar la multitud en
grups de cinquanta persones: “Feu-los seure en grups de cinquanta” (Lc 9,14).
Per què en grups de cinquanta? Potser perquè des del punt de vista organitzatiu
grups d’aquestes dimensions s’ajustarien al pa que cap en un cistell, fet que
permetria als deixebles de repartir més fàcilment el pa multiplicat. Però
potser també perquè cinquanta persones formen una comunitat en la qual hom es
pot conèixer, pot dialogar, i sobretot pot compartir la sorpresa i el goig
d’experimentar un miracle tan extraordinari del Senyor. A més, tot menjant, es
podran repetir els uns altres les paraules escoltades de Jesús durant la llarga
catequesi del dia, ajudant-se a recordar-la i a comprendre-la. Així la multitud
no menjarà pa solament, sinó que rumiarà també la paraula de Déu.
A més d’aquest encàrrec d’organitzar la multitud en comunitat per compartir el
pa i la paraula, els deixebles són cridats evidentment a una segona tasca,
també possible a les seves forces: la de repartir els pans i els peixos.
Entre aquests dos encàrrecs, d’aquestes dues tasques possibles fins i tot per
al qui ja no podia fer res més, s’esdevé el miracle de la multiplicació dels
pans i dels peixos, això és el misteri d’allò que només Jesús pot fer.
Els deixebles, i nosaltres amb ells, són educats doncs a establir una nova
relació amb els propis límits i amb els dels altres, però també amb les pròpies
capacitats i les dels altres. Perquè Jesús fa que les nostres impossibilitats
esdevinguin el lloc misteriós on ell actua, demanant-nos després de posar les
nostres capacitats al servei de la difusió del seu do extraordinari a la
humanitat afamada i abandonada a si mateixa.
Els deixebles han d’aprendre que l’adveniment de Crist, això és la seva
presència que actua enmig nostre com només Déu pot actuar, transforma
radicalment la nostra manera d’afrontar la vida, de situar-nos en el drama de
la vida, la nostra i la de tota la humanitat. Precisament allà on s’esgoten els
recursos humans, precisament allà on tot sembla desert i buit, vet ací que la
caritat de Crist crea una cosa absolutament nova, fa brollar una nova deu de
vida, i la confia tot seguit a la cura i al servei dels deixebles. Les mans
dels deixebles, buides primer i impotents, es tornen com les mans de Jesús,
mans que donen allò que l’home no pot donar-se per ell mateix, mans que
transmeten el do de Déu.
Tot educant els seus deixebles a aquest gest, Jesús no fa sinó transmetre la
seva manera de ser, de viure, d’estar davant de tots i de tot. En el gest
eucarístic de la multiplicació dels pans i dels peixos, com en el moment
d’instituir l’Eucaristia el capvespre del Dijous Sant, Jesús ens revela que en
primer lloc ell ofereix al Pare el límit humà per tal que d’ell vingui el Do de
Déu que salva el món i el regenera: “Jesús prengué els cinc pans i els dos
peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles
perquè els servissin a la gent.” (Lc 9,16)
L’Eucaristia no és només el do d’algú o de quelcom que rebem. L’Eucaristia ens
dona també la gràcia i la manera de donar la nostra vida. L’Eucaristia és el do
del donar-se de Crist al Pare en la caritat de l’Esperit Sant. Perquè
l’autèntic miracle inesgotable al qual podem confiar sempre els nostres límits i
les nostres impotències és l’amor infinit d’un Déu que es dona a si mateix
perquè Déu és Do en ell mateix.
Vivint cada circumstància i relació oferint amb Jesús al Pare les nostres mans
buides, i els nostres cors buits, cada moment de la nostra vida pot esdevenir
un miracle, el de Crist que respon sense mesura a la fam i set d’amor de tota
la humanitat.