SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«De pressa, aixeca’t».

Perseguir a alguns de l’Església era ben vist per aquells homes; així Jaume, el primer dels apòstols en donar la seva vida pel Crist, fou passat per l’espasa i quan sembla que el rei Herodes li ha trobat gust al paper de perseguidor i a Pere li espera segurament la mateixa sort que a Jaume; un àngel és enviat per Déu per alliberar-lo. Déu sap el que es fa; Pere serà a la fi testimoni, màrtir del Crist, però ara és massa aviat per morir, Pere ha de fer moltes coses encara i ha d’acabar esdevenint una de les dues columnes sobre les quals es fonamentarà l’Església.

Tampoc quan als peus de Saule deixaren els seus mantells els qui apedregaren a Esteve, per tal d’estar més còmodes lapidant al primer dels màrtirs, ningú hagués apostat ni una dracma a que aquell radical perseguidor acabaria cenyint la corona que el Senyor li havia reservat i arribat el moment de desfer amarres i deixar el port s’hauria mantingut fidel en el noble combat de la predicació de l’Evangeli. Déu sap el que es fa i de qui es val en cada moment de la història.

Simó fou un dels primers cridats quan a Betània, a l’altra riba del Jordà, Andreu el seu germà li anuncià que havien trobat al Messies. Saule en canvi tingué una experiència enlluernadora, el darrer de tots, com a un que neix fora de temps (1Co 15,8), però el Senyor li donà també a ell les forces necessàries perquè acabés proclamant el missatge de l’Evangeli i poguessin escoltar-lo tots els pobles de la gentilitat.

«Cenyeix-te i posa’t les sandàlies».

Jesús li havia dit a Pere «T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Pere a la fi ha acceptat llur missió i ara la seva disponibilitat vers el que el Senyor, per mitjà del seu àngel, li mana és total. Continua sense entendre del tot que vol el Senyor que faci, però ha aprés a confiar-se, i obeint l’àngel, pensant ser en un somni, se cenyeix i es calça. En haver fet experiència del ressuscitat i haver rebut la força de l’Esperit Sant, aquella roca insegura s’ha convertit en un pilar fonamental per a l’Església primer a Jerusalem i després a Roma.

«Pren el mantell i segueix-me».

Jesús fixà la mirada en Simó a Betània i el cridà esdevenint aquest l’apòstol Pere. Saule caigué del cavall camí de Damasc i esdevingué un nou home, esdevingué l’apòstol Pau. L’encontre amb el Senyor, seguir-lo, canvia les seves vides de manera tan radical que neixen de nou, perquè l’encontre amb el Crist significa viure de tota una altra manera, significa viure en plenitud i en esperança, significa convertir-se. No són pas guanys materials els que Pere i Pau poden esperar, ans al contrari són cadenes, maltractaments i a la fi la mort a la creu o per l’espasa. Però tant al poble d’Israel com als pobles gentils, tant a Jerusalem com a Roma donen allò que han rebut, no es pas plata o or, sinó la bona nova del ressuscitat. Hi ha diverses maneres de conèixer a Crist; una és la de Simó, la dels deixebles de primera hora, directa i vital. L’altra la de Saule, imprevista, enlluernadora, torbadora i radical.

En totes es planteja aquesta doble pregunta: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» , i amb aquesta la pregunta clau «i vosaltres qui dieu que soc?». Jesús convida als deixebles a prendre consciència d'aquesta perspectiva diversa, de que a la fe, al Crist, un s’hi acosta de moltes maneres. La gent pensava que Jesús era un profeta, i no és que fos fals, però no era suficient; era una resposta superficial, no n’hi havia prou dient això del Fill de Déu, era una resposta parcial i poc aprofundida. Cal anar fins al fons; cal reconèixer al Crist, cal fer-ne experiència personal, experiència del Senyor ressuscitat i reconèixer-lo en la seva Església, l’Església que té en Pau i en Pere les dues columnes fonamentals. Pere i Pau no es guardaren per a ells gelosament la seva fe, la seva experiència del Crist, ans al contrari donaren la seva vida evangelitzant i d’aquesta seva evangelització, mitjançant l’Església, nosaltres en som partícips, en som hereus.

«Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església»

En paraules de sant Joan Pau II: «Qui només veu en l'Església una societat humana i pecadora i no sap veure la seva qualitat de santa en tant que vivificada per l'Esperit de Crist, sempre amb ella com a Espòs i soldat vigorós enmig del fragor de la guerra, aviat s'escandalitzarà, i deixarà de creure en ella. Qui la vegi com un poble meravellós que ve de lluny, atraient-se a tots els pobles cap a ella, assimilant totes les civilitzacions, traduint-se en totes les cultures, parlant en totes les llengües, sempre fent el bé, encara que no ho hagi fet sempre tot bé, l'estimarà com a una mare anciana, malgrat les arrugues contretes en la lluita.» (29 de juny de 2004). La fe en Crist i en la seva Església no és una experiència del passat. Aquesta pregunta feta per Crist sobre ell mateix no és una pregunta històrica, és una pregunta actual; perquè també a nosaltres ara i aquí Jesús ens pregunta  «i tu qui dius que soc?» I nosaltres que hi responem? El perseguim com Saule, caiem del cavall del nostre error com Pau, el neguem com Simó, l’estimem i el confessem decidits com Pere o ens passa com a Felip i ens diu el Senyor: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?» (Jn 14, 9).

En paraules de sant Pau VI: «aquí teniu a Pere que renova al llarg dels segles la gran confessió de Cesarea de Filip; heus aquí a Pau que des de la captivitat romana deixa el testament més noble de la seva missió.»

Pere i Pau, testimonis de l’Evangeli, columnes de l’Església, models de la fe, fidels apòstols del Crist, servents de Jesucrist, cridats a ser apòstols, escollits per a anunciar l'evangeli de Déu. (Cf. Rm 1,1).