DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.