SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada per Mon. Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-2.3-4.5-6a.9b (R.: 4); He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Estimat P. Abat i estimats germans,

Avui celebrem amb agraïment i joia la festa de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, pares fundadors i primers abats de la vostra família cistercenca. Eren «encesos d’una mateixa caritat» —així ho canta el prefaci— i, a l’«escola del servei diví», van aprendre i van ensenyar a posar-ho tot sota l’únic Mestre, Crist.

He volgut que el fil conductor d’aquesta homilia sigui l’amistat: l’amistat amb Déu, l’amistat entre els germans i l’amistat amb els hostes com a obertura al món que Déu estima. L’amistat és molt més que un sentiment: és una pràctica diària i una forma de viure el temps; és la manera com articuleu les hores perquè, en elles, Déu pugui fer-se Amic i la comunitat pugui esdevenir casa i civitas Dei per a tothom.

Això ressona ja a l’antífona d’entrada, que ens convida a fer memòria i a beneir Déu per la saviesa dels homes piadosos i el bon nom que perdura «a cada generació». La memòria que fem no és nostàlgia; és amistat que dura, és un record agraït que obre futur.

La primera lectura lloa «els homes piadosos» i repeteix que el seu record durarà per sempre, perquè els seus descendents —és a dir, vosaltres— mantenen l’aliança. Quina és la nostra manera de mantenir-ne la memòria? Vivint l’aliança com a amistat. Per això, en una comunitat monàstica, memòria i amistat són inseparables: recordem els Pares no només recitant-ne els noms, sinó imitant-ne l’estil —la simplicitat, la perseverança, la caritat fraterna— i deixant que aquesta memòria ompli el nostre temps de pregària, de treball i d’acollida.

Aquesta festa presenta els vostres Pares amb trets molt concrets: Robert —que inicia el Nou Monestir—, Alberic —home que estima la Regla i els germans—, Esteve Harding —servidor fidel que consolida l’Orde i ens deixa la Carta de Caritat—. Tot en ells parla d’una amistat organitzada: l’amor fratern esdevé criteri per governar, per vincular monestirs i per fer de la caritat l’arquitectura de la comunió. Aquesta és la profecia cistercenca que crida en silenci al món d‘avui.

La carta als Hebreus ens recorda que creure és «posseir anticipadament els béns que esperem» i caminar «cap a una ciutat ben fonamentada, que té Déu com a arquitecte i constructor». L’amistat amb Déu no és un estàtic «estar bé», sinó un caminar, la fe, la vocació, la recerca de Déu es dinamisme, es moviment, només es mou el que és viu. Els amics i amigues de Déu mai romanen immòbils tot i que vosaltres feu vot d’estabilitat, la vida interior és dinamisme al vent de l’Esperit: Abraham surt; Sara espera; el poble busca una pàtria. Sortir del ego, esperar madurar, buscar Déu… També la vida monàstica és un èxode: heu deixat coses molt bones — família, projectes, — per guanyar-ho tot en Crist, i el Senyor us ha donat novetat, nova família, relaciones renovades, una paràbola de la civitas Dei: la comunitat, amb les seves pedres, els seus silencis, els seus cants i les seves vides lliurades i fecundes. En el cor d’aquesta petita ciutat, l’horari fet pregaria, treball, fraternitat, bellesa que es renova cada dia, esdevé arquitectura de l’amistat.

En un món que no té temps de res, vosaltres teniu temps de tot. Perquè el temps de Déu no resta, multiplica: quan perdeu temps amb Déu, guanyeu temps per als germans i feu respirar el món; quan reserveu temps per a l’hoste i l‘hospitalitat, allibereu temps del qui arriba esgotat, del qui cerca un cor que escolti i una mirada alliberadora. L’amistat fa això amb el temps: ho eixampla.

A l’evangeli, Pere diu a Jesús: «Nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». I Jesús respon amb aquella promesa tan bonica i tan realista alhora: «el cent per u… i també persecucions». Què és el cent per u de la vida monàstica? És l’amistat multiplicada en una vida simplificada. A la comunitat, el Senyor us dóna temps, germans, amics, hostes, i una humanitat per la qual pregar i intercedir. I, sí, també persecucions: incomprensions, fragilitats pròpies i alienes, la prova de la perseverança. Però tot això, viscut en amistat amb Déu, pacifica el cor i us fa pacificadors per als altres.

La promesa de Jesús no és teoria: a Poblet la viviu cada jornada. Cada campana que toca us recorda: sou amics convocats. Cada ofici us diu: sou amics que canten i lloen. Cada taula us confia: sou amics que comparteixen. I cada hoste us pregunta —sovint sense paraules— si Déu pot ser Amic també de la seva vida. La resposta és la vostra pau sense estridències, i anuncia la centralitat de l’experiència de Déu com Amic de la vida i de la humanitat.

Torno un moment als nostres sants Pares. El text litúrgic els presenta amb una unitat d’ànima: «encesos d’una mateixa caritat». Fixeu-vos-hi: la seva gran «inspiració institucional» és, en el fons, amistat ordenada —caritat que esdevé forma—, per tal que cadascun sigui lliure i, alhora, tots sigueu un en l’Esperit. Aquesta és una paraula profètica per al nostre temps: enmig de polaritzacions i d’aïllaments, la caritat com a arquitectura de comunió.

La vostra jornada és, en realitat, un índex d’Evangeli: La pregària: temps per cercar i gaudir de l’Amic. La lectio: temps per escoltar la Paraula de l’Amic. El treball: temps per col·laborar amb l’Amic en l’obra de la creació. L’acollida: temps per reconèixer l’Amic que arriba en cada hoste. El silenci i el descans: temps per guardar l’Amic al cor. El secret del monjo sempre és al seu cor.

Quan el temps s’articula així, la comunitat esdevé paràbola per al món: una vida pacificada que pacifica; una amistat teixida d’hores que cura la pressa i l’estrès; un ordre que no oprimeix sinó que allibera. És la profecia que el Cister ofereix avui: mostrar, més que dir, que és possible viure centrats en Déu i, per això mateix, centrats en la humanitat renovada, esdevenir homes nous.

Benvolguda comunitat de Poblet: gràcies per custodiar aquest ofici d’amistat en l’escola del servei diví. La vostra fidelitat és un servei a l’Església i al país: la gent que travessa aquesta portalada —creients o no— troba silenci que abraça, pedres que parlen, historia, fe que es fa cultura, bellesa, harmonia, cants que eleven i rostres que acullen. Això evangelitza. Això profetitza. Això guareix.

Per acabar, si algú us pregunta «què feu tot el dia?», responeu-li: «Ens fem amics de Déu per esdevenir amics de tothom». I si insisteixen, afegiu: «Practiquem el difícil art —molt recomanable— de tenir temps». Bona festa.