DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Re 5,14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19

Reflexió: La fe (1)

«Aixeca't, i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat». Així acaba l'evangeli d'aquest diumenge. Una afirmació contundent de Jesús com a resposta a l'actitud agraïda d'un dels deu leprosos curats mitjançant la seva paraula.

Hi ha una situació de greu indigència en un grup de malalts de lepra, que els porta a suplicar Jesús, de qui, cal suposar, haurien sentit parlar. Les situacions difícils en la vida de les persones porten a obrir-se buscant una resposta positiva a la seva situació. Això també es dóna en la vida de les persones. Hem escoltat en ocasions com després d'una guerra, d'una calamitat pública, una malaltia greu ... les persones s'obren amb més facilitat a una dimensió transcendent. És la vida que colpeja amb força la vida de la persona humana, fins commocions en el més profund del seu ésser. En aquests casos sorgeixen interrogants profunds. Però la vida no és un acte puntual que vivim avui i demà seguim amb una altra cosa. És més aviat tot un teixit d'accions, d'experiències de tot tipus, i per tant cal seguir deixant-se interrogar per la vida buscant nivells de més profunditat.

Crec que és el que fa el leprós estranger que torna a donar gràcies. Aquest perllonga el diàleg amb Jesús. I la segona paraula de Jesús és una sanació a nivell més profund. I és en la continuació d'aquest diàleg com anem trobant una resposta als interrogants que ens va plantejant la vida.

Sovint la fe se l'ha vist unida a la celebració d'uns determinats actes religiosos, on es prega a un Déu que no sabem si escolta o no hi és, en altres casos portarà a plantejar si existeix o no ... I així per aquest camí de cercar un Déu llunyà que espero que em respongui des de l'altura d'un pis 40è o 50è d'un edifici, dedicat a negocis borsaris, o alguna cosa així ...; per aquest camí la nostra oïda no arriba a captar la veu de Déu. No podem mirar Déu d'aquesta manera. Aquest és un camí impracticable.

Déu ens ha creat, per després establir una relació d'amistat amb l'home, i fer-lo partícip de la seva riquesa de vida, d'amor, de bondat, de justícia ... I la fe és el camí adequat per a viure aquesta relació d'amistat entre Déu i l'home. A l'Antic Testament això no era tan fàcil, tot i que ja es donen exemples molt bonics i exemplars. Però serà sobretot en el Nou Testament quan Déu pren la nostra figura humana, el nostre llenguatge, el nostre cor ... tot el que és humà: Crist. I des d'aquí comença a bufar el seu Esperit d'amor. La fe serà llavors una relació personal amb aquest Crist, però no tan sols per el temps d'una eucaristia, o d'un sagrament, o d'una súplica en una malaltia o situació greu de la nostra vida ... Això pot passar, pot iniciar-se així o de manera semblant, però hem d'aprofitar l'ocasió per estrènyer llaços amb aquest Déu proper, que és d'altra banda el que desitja Déu. Buscar una relació personal, on hem de donar oportunitat que la paraula de Déu ens penetri, ens sondegi, i on hem de respondre segons les nostres forces, les nostres llums a la interpel·lació d'aquesta Paraula.

I això, plantejat així, de ben segur que té una repercussió forta en la vida de qui viu aquesta relació personal. La fe és vida. Una vida quelcom més profunda.

Paraula

«Ara sé ben bé que, fora d'Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra». Un pagà aliè al poble d'Israel dóna glòria a Déu gràcies al testimoni del profeta Eliseu. El profeta és un simple instrument de Déu. En la vida de fe es tracta ni més ni menys que això: ser instruments de Déu, ja que en viure nosaltres una relació personal amb Déu, el cor que és el de Déu domina el cor petit, que és el nostre, i així nosaltres venim a ser instruments d'un amor més gran, d'una vida més profunda.

«Pensa que Jesucrist, el Senyor, ha ressuscitat d'entre els morts». Aquest és l'Evangeli, això és el nucli de la nostra fe, la nova vida que estem cridats a viure gràcies a l'Esperit del Crist Ressuscitat que ha estat vessat sobre tota carn ...

«Si el neguem Ell també ens negarà. Si som infidels, Ell continua fidel perquè no pot negar-se a si mateix». Nosaltres podem fallar per les nostres febleses, podem ser infidels a la nostra vocació cristiana, però això no llança per terra el compromís de Déu amb la humanitat. Ell no pot negar-se a si mateix. Però sí que és important la utilització de la nostra llibertat. Des d'aquesta llibertat podem dir no a Déu. En aquest cas la nostra negació suposa també la negació de Déu a nosaltres. Negar-se l'home a Déu és negar-se a si mateix, i al negar-se a sí mateix Déu resta neutralitzat. Fins aquí arriba el generós amor diví.

Saviesa sobre la Paraula

«En el temps de l'adveniment del nostre Salvador, el temple de Déu va aparèixer incomparable, més gloriós, més preclar i excel·lent que l'antic. La diferència és la que es dóna entre la veritat i l'ombra, entre el culte en Crist, segons l'Esperit de l'Evangeli, i el culte legal de la religió. I penso que al que s'ha dit pot afegir encara una mica més. El temple era un de sol, es trobava únicament a Jerusalem, i només el poble d'Israel oferia en ell els seus sacrificis. Però una vegada que l'Unigènit es va fer semblant a nosaltres, i essent com era el nostre "Déu i Senyor, ens il·luminà", com diu l'Escriptura, l'orbe de la terra es va omplir de temples i d'innombrables adoradors que veneren el Déu de l'univers amb sacrificis i aromes espirituals». (Sant Ciril d'Alexandria, Comentari a Ageu)

«L'acte de fe és un acte en què l'intel·lecte s'acontenta a conèixer Déu estimant-lo i acceptant les seves afirmacions sobre si mateix en Els seus propis termes ... En darrer terme la fe és l'única clau del univers. El significat final de l'existència humana i les respostes a preguntes de les quals depèn tota la nostra felicitat no poden trobar-se d'una altra manera». (Tomàs Merton, Llavors de contemplació)

DIJOUS DE LA SETMANA XXVII DURANT L'ANY (II)

La Mare de Déu del Roser

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La data del 7 d'octubre s'associa a la memòria de la Mare de Déu del Roser amb la victòria obtinguda pels cristians sobre els turcs en la batalla naval de Lepant (l'any 1571). Però avui l'Església ja no ens invita a rememorar un esdeveniment massa llunyà, sinó a descobrir la importància de Maria dins del misteri de la salvació i a saludar-la com a Mare de Déu, repetint sense defallir: Ave Maria! I és que en donar ella el seu consentiment a Déu en l'Anunciació, "es consagrà totalment a si mateixa, qual esclava del Senyor, a la persona i a la obra del seu Fill, servint per la gràcia de Déu Totpoderós al misteri de la Redempció sota d'Ell i amb Ell" (Vaticà II, Lumen gentium, núm. 56). Per això la litúrgia la recorda com formant un tot amb les diverses fases d'aquest misteri, en que "hem conegut l'encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, i siguem conduïts per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció, amb la intercessió de santa Maria" (col.lecta, postcomunió), a fi que faci que combreguem en la fe i en l'amor. Ara bé, per a aconseguir que Maria ens escolti quan resem l'Avemaria, no és necessari haver meditat llargament sobre l'estructura d'aquesta pregària, però no serà inútil de saber que està composta per una salutació i una invocació. La salutació és Paraula de Déu, perquè uneix la salutació de l'àngel a l'Anunciació i la d'Isabel a la Visitació. I pel que fa a la invocació, es fonamenta en la fe de l'Església en la maternitat divina de Maria per a confiar-li la vida present dels seus fills i el seu trànsit a Déu al final de la seva Pasqua.

Les lectures han estat de la vint-i-setena setmana, essent la primera de sant Pau als cristians de Galàcia [3, 1-5], en que els hi fa un retret vigorós, de "¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu practicat la Llei o perquè heu cregut?" (verset 2). I és que fins a quin punt els falta intel·ligència als de Galàcia? (1-3). Per què se senten temptats de tornar a les pràctiques legalistes del judaisme, quan la creu de Crist els ha estat predicada i recalcada (1) i han pogut veure clarament el do de l'Esperit damunt llur comunitat? (5). I, això no obstant, quan l'elecció era prou clara i palesa!

El salm responsorial era de l'evangelista sant Lluc [1, 69-70. 71-73. 74-75 (R.: 68)] en que ens ha comentat el Benedictus.

Mentre que l'evangeli era del propi sant Lluc [11, 5-13], on se'ns ha parlat de la pregària acollida. El text és un petit tractat de la pregària, amb la paràbola de l'amic importunat (versets 5-8) i observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és l'Esperit Sant (13). Amén.

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle C)

Jubileu de professió monàstica (50 anys) del P. Alexandre Masoliver

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Hab 1,2-3; 2,2-4; Salm 94, 1-2.6-9; 2Tim 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

En la introducció d'un llibre sobre sant Bernat, escrit per un monjo d'aquesta comunitat es llegeix: «El títol que he escollit no és sinó una glossa mínima del que d'ell ha dit el seu millor estudiós: "Sant Bernat és un dels més bells èxits de Déu", és a dir, un èxit de la gràcia divina, que va trobar una admirable col·laboració, prompta i exquisida, en la seva llibertat sobirana d'home, de monjo, i de sant"».

En celebrar els cinquanta anys de la consagració monàstica del P. Alexandre, crec que també podríem triar un títol semblant com a eslògan d'aquesta celebració: «el P. Alexandre, un bell miracle de Déu».

Perquè arribar a aquesta fita dels cinquanta anys amb el mateix entusiasme monàstic, rebaixat només pel pes dels anys, és un veritable miracle, o un èxit de la gràcia divina. Celebrar cinquanta anys, crec que és una ocasió bonica per mirar el camí recorregut i deixar que neixi dins una profunda acció de gràcies. Deixar que el cor es fongui, agraït, a la presència del Senyor que ha estat bo amb el P. Alexandre.

Però els cinquanta anys no són un punt d'arribada, sinó més aviat un moment especial del camí, per despertar una mica més la nostra consciència de la presència de Déu, i descobrir que encara ens atreu la seva seducció, que seguim somiant sota la llum de la bellesa del cosmos per enamorar-nos d'aquest Déu bo i amic dels homes.

És molt oportuna la Paraula de Déu que hem escoltat de l'epístola de sant Pau a Timoteu: «Procura revifar la ?ama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L'Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d'amor i de seny».

Cal revifar cada dia aquest foc de Déu, perquè el qui es consagra a Déu perd els drets de jubilació. Qui es consagra a Déu adquireix de per vida el tiquet de servei permanent. El foc de Déu, si un dia de debò se'ns va abrusar dins el cor, ja no s'apaga mai, si prenem part activa en els treballs de l'evangeli. El foc de Déu, si un dia de debò se'ns va abrusar en el nostre espai interior, ja no es perd, sinó que estem cridats a revifar-lo amb un servei generós. Passaran els anys, perdrem energies físiques, però com diu Pau, mentre s'ensorra el nostre cos físic va emergint el cos espiritual, va emergint una nova energia que es manifesta a través del servei amorós i del judici assenyat.

Cal revifar cada dia el foc de Déu. Hem de tenir sempre a punt la invocació de l'evangeli: «Doneu-nos més fe!». N'hi ha prou amb una fe menuda, com un gra de mostassa ... diu el Senyor. Serà possible que la nostra fe no arribi a ser ni com aquest gra tan petit? Doncs sí, sembla que és possible. Per això hem de tenir sempre a punt aquesta invocació per demanar la fe, per demanar de poder revifar cada dia el foc, la seducció de Déu.

Per altra banda la vida monàstica és viure precisament aquesta seducció de Déu. «La vida monàstica —diu el P. Alexandre en la seva introducció a la "Història del monaquisme cristià"— és assumir el programa que Crist proposa al jove ric: deixar-ho tot per ell, per causa del seu nom i seguir-lo. El monaquisme és estimar sense reserves, és obrir les mans buides de tota il.lusió i tot desig, per tenir només la il.lusió i el desig que sigui Ell qui ens les ompli».

Veritablement això és viure aquesta paraula de la Regla tan coneguda per part dels monjos, i mai viscuda en plenitud de «no anteposar res al Crist».

Hem d'aprofitar tota ocasió, tot gest, tota paraula ... que ens pugui ajudar a revifar aquest desig de Déu. El fet dels cinquanta anys de vida monàstica P. Alexandre és un motiu que ens pot i ha d'ajudar a aquest estímul. A aprendre a dir des del cor la paraula del salmista: «La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà, Senyor» (Sl 62). O aquella paraula del Càntic dels càntics: «Té l'esquerra sota el meu cap, i amb la dreta m'abraça» (Ct 2,6).

Serem capaços de dir aquestes paraules si la nostra fe no arriba a ser com un gra de mostassa? Si arribem a dir a Déu aquestes paraules, són paraules que ens ha donat el mateix Déu. Aquest és el nostre tresor, que hem de guardar i augmentar.

Llavors la nostra fe serà mínima, potser, però tenim en el cor una mica d'aigua viva. Viu sempre d'aquesta aigua viva que et neix dins el cor!

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ha 1,2-3; 2,2-4; Sl 94, 1-2.6-9; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Reflexió: La justícia (3)

En els evangelis i escrits no paulins és escassa la referència al tema de la justícia de Déu. Es parla més aviat del Regne, de la paternitat divina... El terme justícia és utilitzat, sobretot en Mateu, per designar la justícia de l'home i la seva acció davant Déu, la seva fidelitat als manaments de Déu (Mt 5,20; 6,1-33), on s'enumeren tres deures de la justícia: almoina, oració i dejuni, que vénen a ser sinònims de perfecció cristiana. Si la justícia dels fariseus és condemnada (Mt 23,1-36) és perquè només és justícia en aparença.

Hi ha, en canvi, un ús més freqüent de l'adjectiu just que designa, en continuïtat amb l'Antic Testament, l'home piadós, virtuós, fidel a seguir els manaments de Déu (Mt 1,19; 13,17; Lc 1,6; 2,25; Act 10,22). Aquesta forma, que designa la perfecció moral i espiritual, és la que perdudarà al llarg de la tradició cristiana i en el llenguatge corrent.

En sant Pau té el seu lloc central en les epístoles als Romans i Gàlates, sota la idea de salvació i justificació. Dos fets el porten a tractar aquest tema: la seva pròpia experiència religiosa i mística. Pau comprèn que no pot amb les seves obres arribar a la salvació, sinó que només en Déu, a través del Crist, ha experimentat la misericòrdia de Déu en els seus dons gratuïts. I a més la polèmica vigorosa que té amb els jueus i fariseus cristians, temptats de romandre fidels al judaisme i a les observances de la llei.

Mostra que hi ha una continuïtat entre el judaisme i la nova fe en Crist, i així reprèn el tema de la justícia a l'Antic Testament. Així donarà a l'expressió justícia de Déu un contingut nou: aquesta justícia divina dóna lloc a la justificació de l'home, no per l'observança de la llei, sinó per la fe en Jesucrist, do gratuït de la misericòrdia divina. La justícia de Déu és sobretot l'acció salvífica de Déu, efecte del seu amor per l'home, i la comunicació dels béns celestes. La realitat d'aquesta comunicació es revela per la conducta justa, anticipació de l'estat escatològic.

La justícia de l'home és la penetració en ell de la justícia dinàmica i misericordiosa de Déu. Serà l'adhesió per la fe a Crist, justícia de Déu que es revela sobretot en la creu, present en el temps, com el cristià s'introdueix en la justícia de Déu, en el Regne, que és la Vida i Esperit aquí baix (Ga 2,19-21), i que li permeten sobrepassar el pecat i ser constituït en una criatura nova.

Paraula

«Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu? ... Per què deixeu que vegi aquestes calamitats, tantes penes». Aquesta pregària, aquest crit del profeta, és també el crit de molts homes i dones del nostre temps. La desgràcia, violència ... és el pa nostre de cada dia, per a milions de persones. Desconcertats davant el silenci de Déu. Encara que Déu ens ha donat una resposta en el seu fill Jesucrist. Possiblement el silenci de Déu és un silenci que espera la col·laboració de l'home per fer més humana la vida de la societat.

«L'Esperit que Déu ens ha donat no és covardia, sinó de fermesa d'amor i de seny». Però els cristians no mostren aquesta energia evangèlica, ni tan sols els pastors mostren com caldria fer-ho, l'energia de l'evangeli, l'exigència de la justícia divina.

«Pren part en els durs treballs de l'evangeli, segons les forces que Déu et doni». Aquesta passivitat és bastant general en el compromís dels cristians, tenen una força espiritual gran, però no l'exerciten, tenim molts cristians atrofiats, aleshores, difícilment podem viure una experiència viva de Déu.

«Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diries a aquesta morera: arrenca't». El punt de partida és mínim: un gra de mostassa ... A continuació ja podem comptar amb la col·laboració de Déu, que ens guanya en generositat, però cal començar per dipositar en Ell la nostra confiança.

Saviesa sobre la Paraula

«És convenient que els qui es troben constituïts en autoritat, assumeixin més responsabilitat que els altres, es comportin amb més humilitat que els súbdits, i la seva vida aparegui davant d'ells com a imatge i exemple de servei, ja que han de considerar que han estat encomanats a la seva fe com a propietat de Déu. Perquè els qui ostenten un càrrec superior han d'ocupar-se dels germans, com els educadors dels nens petits, que els han estat confiats pels seus pares. Si us sentiu així vinculats els uns als altres, tant els súbdits com els mestres, els uns s'han d'atenir als manaments amb alegria, i els altres de bon grat conduiran els seus germans a la perfecció, i, si així us avanceu a honrar-vos els uns als altres, portareu a la terra una vida com la dels àngels». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vida cristiana)

«No li retreia la consciència. Això no vol dir que estic absolt; qui em demana comptes és el Senyor. Aquest és el judici del qual mai no vull evadir-me. I encara que em vegi just no aixecaré el cap, perquè tota la meva justícia és per a ell un drap tacat. Ningú és just davant d'ell, ni un de sol». (Sant Bernat, Sermó 34)

«En aquests dos moviments consisteix la justícia: témer Déu pel seu poder i estimar-lo per la seva bondat, i estimar també el proïsme per la comunió de naturalesa». (Sant Bernat, Sermó 50)

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Jb 42, 1-3.5-6.12-17; Sl 118, 66.71.75.91.125.130; R.: 135a; Lc 10,17-24

Acabem avui el nostre breu recorregut pel llibre de Job, un llibre difícil, com ens deien justament ací mateix fa uns dies, un llibre molt estimat per la tradició rabínica, que l'ha llegit sempre formant una unitat amb el llibre dels Proverbis i dels Salms.

En hebreu, els títols d'aquests tres llibres, que van seguits, formen un acròstic amb la paraula émet, fidelitat. I dibuixen un itinerari espiritual per a la nostra vida de creients: la fidelitat de Déu l'experimentem quan, del cor del sofriment, que tard o d'hora ens ateny, sabem trobar amb saviesa el camí de la felicitat, el camí de la lloança i de l'alegria: Job, el sofriment; Proverbis, la saviesa del coneixement, i Salms, és a dir, Lloances, la felicitat de viure a la casa del Senyor. Aquest és l'itinerari, i aquesta és la clau per llegir sàviament aquest llibre complicat que és el de Job. Un llibre que presenta un llarg judici entre Déu i l'home, Job, fets l'un enemic de l'altre. Un judici amb una sentència final estranya, desconcertant i oberta: no hi ha una solució per als sofriments de Job. Job ha d'aprendre a ressituar-se davant Déu i a cercar el sentit de la seva vida posant-se a les seves mans, confiant en ell: «Qui és aquest insensat que parla així dels designis de la Providència? He parlat coses massa elevades, que jo no puc conèixer ni entendre». No hi ha mai un «perquè» dels nostres sofriments.

La resposta, no pas la solució, la posarem damunt l'altar d'ací uns instants: el sofriment del Fill de l'home viscut com un servei a la humanitat des de la confiança en l'amor i en la fidelitat de Déu, el Pare. Perquè el salm 21, entonat dalt la creu, a Jesús se li torna un cant de lloança per la vida nova que ens fa a tots germans i fills en l'Església.

Aquest és el camí de la veritable saviesa i del temor de Déu, que afina les cordes del nostre cant i de la nostra lloança. Ara l'assagem, aquest cant, amb la nostra litúrgia terrenal incerta i pobra, per cantar-lo després, nou, i eternament, a la presència dels àngels, que són els portaestendards de l'amor i de la veritat de Déu. Aleshores, com Job, exclamarem: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls».