DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ha 1,2-3; 2,2-4; Sl 94, 1-2.6-9; 2Tm 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

Reflexió: La justícia (3)

En els evangelis i escrits no paulins és escassa la referència al tema de la justícia de Déu. Es parla més aviat del Regne, de la paternitat divina... El terme justícia és utilitzat, sobretot en Mateu, per designar la justícia de l'home i la seva acció davant Déu, la seva fidelitat als manaments de Déu (Mt 5,20; 6,1-33), on s'enumeren tres deures de la justícia: almoina, oració i dejuni, que vénen a ser sinònims de perfecció cristiana. Si la justícia dels fariseus és condemnada (Mt 23,1-36) és perquè només és justícia en aparença.

Hi ha, en canvi, un ús més freqüent de l'adjectiu just que designa, en continuïtat amb l'Antic Testament, l'home piadós, virtuós, fidel a seguir els manaments de Déu (Mt 1,19; 13,17; Lc 1,6; 2,25; Act 10,22). Aquesta forma, que designa la perfecció moral i espiritual, és la que perdudarà al llarg de la tradició cristiana i en el llenguatge corrent.

En sant Pau té el seu lloc central en les epístoles als Romans i Gàlates, sota la idea de salvació i justificació. Dos fets el porten a tractar aquest tema: la seva pròpia experiència religiosa i mística. Pau comprèn que no pot amb les seves obres arribar a la salvació, sinó que només en Déu, a través del Crist, ha experimentat la misericòrdia de Déu en els seus dons gratuïts. I a més la polèmica vigorosa que té amb els jueus i fariseus cristians, temptats de romandre fidels al judaisme i a les observances de la llei.

Mostra que hi ha una continuïtat entre el judaisme i la nova fe en Crist, i així reprèn el tema de la justícia a l'Antic Testament. Així donarà a l'expressió justícia de Déu un contingut nou: aquesta justícia divina dóna lloc a la justificació de l'home, no per l'observança de la llei, sinó per la fe en Jesucrist, do gratuït de la misericòrdia divina. La justícia de Déu és sobretot l'acció salvífica de Déu, efecte del seu amor per l'home, i la comunicació dels béns celestes. La realitat d'aquesta comunicació es revela per la conducta justa, anticipació de l'estat escatològic.

La justícia de l'home és la penetració en ell de la justícia dinàmica i misericordiosa de Déu. Serà l'adhesió per la fe a Crist, justícia de Déu que es revela sobretot en la creu, present en el temps, com el cristià s'introdueix en la justícia de Déu, en el Regne, que és la Vida i Esperit aquí baix (Ga 2,19-21), i que li permeten sobrepassar el pecat i ser constituït en una criatura nova.

Paraula

«Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m'escoltareu? ... Per què deixeu que vegi aquestes calamitats, tantes penes». Aquesta pregària, aquest crit del profeta, és també el crit de molts homes i dones del nostre temps. La desgràcia, violència ... és el pa nostre de cada dia, per a milions de persones. Desconcertats davant el silenci de Déu. Encara que Déu ens ha donat una resposta en el seu fill Jesucrist. Possiblement el silenci de Déu és un silenci que espera la col·laboració de l'home per fer més humana la vida de la societat.

«L'Esperit que Déu ens ha donat no és covardia, sinó de fermesa d'amor i de seny». Però els cristians no mostren aquesta energia evangèlica, ni tan sols els pastors mostren com caldria fer-ho, l'energia de l'evangeli, l'exigència de la justícia divina.

«Pren part en els durs treballs de l'evangeli, segons les forces que Déu et doni». Aquesta passivitat és bastant general en el compromís dels cristians, tenen una força espiritual gran, però no l'exerciten, tenim molts cristians atrofiats, aleshores, difícilment podem viure una experiència viva de Déu.

«Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diries a aquesta morera: arrenca't». El punt de partida és mínim: un gra de mostassa ... A continuació ja podem comptar amb la col·laboració de Déu, que ens guanya en generositat, però cal començar per dipositar en Ell la nostra confiança.

Saviesa sobre la Paraula

«És convenient que els qui es troben constituïts en autoritat, assumeixin més responsabilitat que els altres, es comportin amb més humilitat que els súbdits, i la seva vida aparegui davant d'ells com a imatge i exemple de servei, ja que han de considerar que han estat encomanats a la seva fe com a propietat de Déu. Perquè els qui ostenten un càrrec superior han d'ocupar-se dels germans, com els educadors dels nens petits, que els han estat confiats pels seus pares. Si us sentiu així vinculats els uns als altres, tant els súbdits com els mestres, els uns s'han d'atenir als manaments amb alegria, i els altres de bon grat conduiran els seus germans a la perfecció, i, si així us avanceu a honrar-vos els uns als altres, portareu a la terra una vida com la dels àngels». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vida cristiana)

«No li retreia la consciència. Això no vol dir que estic absolt; qui em demana comptes és el Senyor. Aquest és el judici del qual mai no vull evadir-me. I encara que em vegi just no aixecaré el cap, perquè tota la meva justícia és per a ell un drap tacat. Ningú és just davant d'ell, ni un de sol». (Sant Bernat, Sermó 34)

«En aquests dos moviments consisteix la justícia: témer Déu pel seu poder i estimar-lo per la seva bondat, i estimar també el proïsme per la comunió de naturalesa». (Sant Bernat, Sermó 50)