DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Reflexió: La pregària (1)

La pregària és un diàleg amb Déu. Santa Teresa diu que «és un diàleg amb Aquell que saps que t'estima». Un punt fonamental de la pregària bíblica és el «coneixement sobrenatural de Déu per l'home fidel», i «la vida d'unió» que en principi n'és el fruit.

No es tracta només de contemplar un Déu que es revela sinó d'"entrar en diàleg" amb Ell, en una resposta que té la paraula humana com a suport. El Déu que crea. La fe en un Déu únic que en l'antiguitat distingeix la religió d'Israel de la dels seus veïns suposa un canvi essencial en el fet de la pregària. Per altra banda la pregària es dirigeix preferentment a les divinitats que personifiquen els Poders còsmics i l'activitat influeix, de fet, en les condicions a través de les quals es desenvolupa la vida humana. Per exemple, el déu Baal cananeu, déu de la tempesta, que dóna la pluja i assegura la fertilitat de la terra i la fecunditat dels homes i dels seus ramats (cf 1Re 18,25-29).

A Israel, Déu només és Déu. Els poders còsmics no són sinó criatures posades per Ell a disposició dels homes. La pregària es dirigeix només a Ell. El fet de ser el Creador li confereix una grandesa, que podria ser sentida com una cosa aclaparadora. Però en crear l'home "a imatge i semblança" (Gn 1,26-28) li ha donat també una capacitat de diàleg amb el seu Creador.

L'escena simbòlica del Paradís primitiu que presenta la humanitat en la relació social més fonamental constituïda per la parella sexuada (Gen 2,18-24) evoca el drama del diàleg de la humanitat amb Déu: diàleg lligat i després trencat pel pecat (Gn 3). Serà necessària tota la història perquè es renovi aquest diàleg i que la humanitat trobi així el camí de salvació, gràcies a la iniciativa de Déu, que s'insereix en el cor de la història, triant un poble.

Paraula

«Mentre Moisès mantenia les mans alçades, guanyava Israel, però quan abaixava les mans per reposar, guanyaven els amalequites». Ens mostra la importància de mantenir-se amb perseverança davant el Senyor, i amb la confiança de ser escoltats.

«Persevera en la doctrina que has après». Hem rebut una fe dels nostres avantpassats. Una fe que hem rebut pel testimoni, però també que hem après. Unes veritats que no tan sols han de quedar en la ment sinó traslladar-les a la vida, per ser també nosaltres nous testimonis de la fe.

«Les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa, que per la fe en Crist condueix a la salvació». Conèixer l'Escriptura és conèixer el Crist. Crist és el camí, així doncs, el coneixement de l'Escriptura ens posa en el camí correcte; l'Escriptura ens proporciona l'instrument que necessitem per viure la nostra fe.

«Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança». L'evangeli ens posa un exemple d'oració de petició, que s'ha de fer sense desànim... Però també hi ha altres formes d'oració, com pot ser la de lloança, o acció de gràcies, que ens ajuden a despertar el nostre espai interior que ens donarà aquesta força necessària per a romandre ferms i confiats en tot moment en el Senyor.

«Quan el Fill de l'home vindrà, creieu que trobarà aquesta fe a la terra?» Aquesta fe que ens porta a perseverar en la pregària. A jutjar per l'interrogant podria ser que no. És el que creuen molts parlant de l'Església: que s'acaba, que cada vegada hi ha menys gent a l'Església, que cada vegada hi ha menys creients... Però l'Església és provisional, està al servei del Regne. I l'important és que Déu roman sempre i que tot està a les seves mans.

Saviesa sobre la Paraula

«Vaig començar a tornar en mi, encara que no deixava de fer ofenses al Senyor, però com que no havia perdut el camí, a poc a poc, caient i aixecant-me, anava cap a ell, i el qui no deixa de caminar i anar endavant, encara que tard, arriba. No em sembla és una altra cosa perdre el camí sinó deixar l'oració. Déu ens en lliure, per qui Ell és!». (Santa Teresa, Llibre de la vida 19,12)

«Voleu que Déu us escolti? Doncs demaneu-li l'únic bé. Sigui Déu només el fi dels vostres desitjos, ja que Ell és l'únic que els pot donar satisfacció». (Sant Agustí, Comentari al salm 26)

«Jesucrist i després sant Pau ens van ensenyar a fer oracions curtes i freqüents, i repetir-les de tant en tant: perquè si les fem molt llargues, com regularment no les acompanya molta atenció, donem motius al dimoni perquè ens entri i allunyi el nostre esperit de l'aplicació amb què hem d'estar quan preguem a Déu. Si del nostre temps interrompem les nostres oracions i les reiterem sovint, adquirirem molta vigilància, i les direm amb exacta atenció». (Sant Joan Crisòstom, Sermó 1)