DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Re 5,14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19

Reflexió: La fe (1)

«Aixeca't, i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat». Així acaba l'evangeli d'aquest diumenge. Una afirmació contundent de Jesús com a resposta a l'actitud agraïda d'un dels deu leprosos curats mitjançant la seva paraula.

Hi ha una situació de greu indigència en un grup de malalts de lepra, que els porta a suplicar Jesús, de qui, cal suposar, haurien sentit parlar. Les situacions difícils en la vida de les persones porten a obrir-se buscant una resposta positiva a la seva situació. Això també es dóna en la vida de les persones. Hem escoltat en ocasions com després d'una guerra, d'una calamitat pública, una malaltia greu ... les persones s'obren amb més facilitat a una dimensió transcendent. És la vida que colpeja amb força la vida de la persona humana, fins commocions en el més profund del seu ésser. En aquests casos sorgeixen interrogants profunds. Però la vida no és un acte puntual que vivim avui i demà seguim amb una altra cosa. És més aviat tot un teixit d'accions, d'experiències de tot tipus, i per tant cal seguir deixant-se interrogar per la vida buscant nivells de més profunditat.

Crec que és el que fa el leprós estranger que torna a donar gràcies. Aquest perllonga el diàleg amb Jesús. I la segona paraula de Jesús és una sanació a nivell més profund. I és en la continuació d'aquest diàleg com anem trobant una resposta als interrogants que ens va plantejant la vida.

Sovint la fe se l'ha vist unida a la celebració d'uns determinats actes religiosos, on es prega a un Déu que no sabem si escolta o no hi és, en altres casos portarà a plantejar si existeix o no ... I així per aquest camí de cercar un Déu llunyà que espero que em respongui des de l'altura d'un pis 40è o 50è d'un edifici, dedicat a negocis borsaris, o alguna cosa així ...; per aquest camí la nostra oïda no arriba a captar la veu de Déu. No podem mirar Déu d'aquesta manera. Aquest és un camí impracticable.

Déu ens ha creat, per després establir una relació d'amistat amb l'home, i fer-lo partícip de la seva riquesa de vida, d'amor, de bondat, de justícia ... I la fe és el camí adequat per a viure aquesta relació d'amistat entre Déu i l'home. A l'Antic Testament això no era tan fàcil, tot i que ja es donen exemples molt bonics i exemplars. Però serà sobretot en el Nou Testament quan Déu pren la nostra figura humana, el nostre llenguatge, el nostre cor ... tot el que és humà: Crist. I des d'aquí comença a bufar el seu Esperit d'amor. La fe serà llavors una relació personal amb aquest Crist, però no tan sols per el temps d'una eucaristia, o d'un sagrament, o d'una súplica en una malaltia o situació greu de la nostra vida ... Això pot passar, pot iniciar-se així o de manera semblant, però hem d'aprofitar l'ocasió per estrènyer llaços amb aquest Déu proper, que és d'altra banda el que desitja Déu. Buscar una relació personal, on hem de donar oportunitat que la paraula de Déu ens penetri, ens sondegi, i on hem de respondre segons les nostres forces, les nostres llums a la interpel·lació d'aquesta Paraula.

I això, plantejat així, de ben segur que té una repercussió forta en la vida de qui viu aquesta relació personal. La fe és vida. Una vida quelcom més profunda.

Paraula

«Ara sé ben bé que, fora d'Israel, no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra». Un pagà aliè al poble d'Israel dóna glòria a Déu gràcies al testimoni del profeta Eliseu. El profeta és un simple instrument de Déu. En la vida de fe es tracta ni més ni menys que això: ser instruments de Déu, ja que en viure nosaltres una relació personal amb Déu, el cor que és el de Déu domina el cor petit, que és el nostre, i així nosaltres venim a ser instruments d'un amor més gran, d'una vida més profunda.

«Pensa que Jesucrist, el Senyor, ha ressuscitat d'entre els morts». Aquest és l'Evangeli, això és el nucli de la nostra fe, la nova vida que estem cridats a viure gràcies a l'Esperit del Crist Ressuscitat que ha estat vessat sobre tota carn ...

«Si el neguem Ell també ens negarà. Si som infidels, Ell continua fidel perquè no pot negar-se a si mateix». Nosaltres podem fallar per les nostres febleses, podem ser infidels a la nostra vocació cristiana, però això no llança per terra el compromís de Déu amb la humanitat. Ell no pot negar-se a si mateix. Però sí que és important la utilització de la nostra llibertat. Des d'aquesta llibertat podem dir no a Déu. En aquest cas la nostra negació suposa també la negació de Déu a nosaltres. Negar-se l'home a Déu és negar-se a si mateix, i al negar-se a sí mateix Déu resta neutralitzat. Fins aquí arriba el generós amor diví.

Saviesa sobre la Paraula

«En el temps de l'adveniment del nostre Salvador, el temple de Déu va aparèixer incomparable, més gloriós, més preclar i excel·lent que l'antic. La diferència és la que es dóna entre la veritat i l'ombra, entre el culte en Crist, segons l'Esperit de l'Evangeli, i el culte legal de la religió. I penso que al que s'ha dit pot afegir encara una mica més. El temple era un de sol, es trobava únicament a Jerusalem, i només el poble d'Israel oferia en ell els seus sacrificis. Però una vegada que l'Unigènit es va fer semblant a nosaltres, i essent com era el nostre "Déu i Senyor, ens il·luminà", com diu l'Escriptura, l'orbe de la terra es va omplir de temples i d'innombrables adoradors que veneren el Déu de l'univers amb sacrificis i aromes espirituals». (Sant Ciril d'Alexandria, Comentari a Ageu)

«L'acte de fe és un acte en què l'intel·lecte s'acontenta a conèixer Déu estimant-lo i acceptant les seves afirmacions sobre si mateix en Els seus propis termes ... En darrer terme la fe és l'única clau del univers. El significat final de l'existència humana i les respostes a preguntes de les quals depèn tota la nostra felicitat no poden trobar-se d'una altra manera». (Tomàs Merton, Llavors de contemplació)