La Mare de Déu del Roser
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La data del 7 d'octubre s'associa a la memòria de la Mare de Déu del Roser amb la victòria obtinguda pels cristians sobre els turcs en la batalla naval de Lepant (l'any 1571). Però avui l'Església ja no ens invita a rememorar un esdeveniment massa llunyà, sinó a descobrir la importància de Maria dins del misteri de la salvació i a saludar-la com a Mare de Déu, repetint sense defallir: Ave Maria! I és que en donar ella el seu consentiment a Déu en l'Anunciació, "es consagrà totalment a si mateixa, qual esclava del Senyor, a la persona i a la obra del seu Fill, servint per la gràcia de Déu Totpoderós al misteri de la Redempció sota d'Ell i amb Ell" (Vaticà II, Lumen gentium, núm. 56). Per això la litúrgia la recorda com formant un tot amb les diverses fases d'aquest misteri, en que "hem conegut l'encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, i siguem conduïts per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció, amb la intercessió de santa Maria" (col.lecta, postcomunió), a fi que faci que combreguem en la fe i en l'amor. Ara bé, per a aconseguir que Maria ens escolti quan resem l'Avemaria, no és necessari haver meditat llargament sobre l'estructura d'aquesta pregària, però no serà inútil de saber que està composta per una salutació i una invocació. La salutació és Paraula de Déu, perquè uneix la salutació de l'àngel a l'Anunciació i la d'Isabel a la Visitació. I pel que fa a la invocació, es fonamenta en la fe de l'Església en la maternitat divina de Maria per a confiar-li la vida present dels seus fills i el seu trànsit a Déu al final de la seva Pasqua.
Les lectures han estat de la vint-i-setena setmana, essent la primera de sant Pau als cristians de Galàcia [3, 1-5], en que els hi fa un retret vigorós, de "¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu practicat la Llei o perquè heu cregut?" (verset 2). I és que fins a quin punt els falta intel·ligència als de Galàcia? (1-3). Per què se senten temptats de tornar a les pràctiques legalistes del judaisme, quan la creu de Crist els ha estat predicada i recalcada (1) i han pogut veure clarament el do de l'Esperit damunt llur comunitat? (5). I, això no obstant, quan l'elecció era prou clara i palesa!
El salm responsorial era de l'evangelista sant Lluc [1, 69-70. 71-73. 74-75 (R.: 68)] en que ens ha comentat el Benedictus.
Mentre que l'evangeli era del propi sant Lluc [11, 5-13], on se'ns ha parlat de la pregària acollida. El text és un petit tractat de la pregària, amb la paràbola de l'amic importunat (versets 5-8) i observacions complementàries (9-13). Tot està centrat en la confiança que cal tenir en l'oració. Si és inconcebible que l'amic importunat no respongui a la sol·licitud del seu amic, per molt importú que sigui, queda totalment exclòs que Déu no accedeixi al prec dels seus! Lluc, optimista, ens fa pensar que, havent arribat els darrers temps, ja cap obstacle no s'interposa entre l'home i Déu... En realitat, l'experiència demostra que cal molt de temps abans d'aconseguir aquesta familiaritat amb Déu que ens fa demanar-li el que és més essencial, com és l'Esperit Sant (13). Amén.
