Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8
Germanes, germans,
La litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està centrada sobre la pregària, pregària d'intercessió, en la primera lectura, i de súplica en l'evangeli. Dues formes de pregària que, certament, només són dues variants de les múltiples fórmules de pregària. Hi ha també la pregària d'adoració i de silenci, la d'acció de gràcies, la de petició, la de lloança, l'oració mental. Tota la Bíblia conté un teixit de pregàries en les seves múltiples manifestacions, essent el llibre dels salms l'exponent més complet, i per això l'Església l'utilitza com a llibre oficial de pregrària.
¿Què és pregar? ¿Per què pregar? ¿Com pregar? Són preguntes que formen part de títols de llibres com el recent d'Enzo Bianchi, fundador de la comunitat de Bose, a Itàlia. Aquestes preguntes també se les fan molts creients d'avui que no troben la manera d'encarrilar la seva vida de pregària. ¡I tan fàcil que hauria de ser! Tots trobem la manera de potenciar els nostres coneixements, sigui a nivell intel·lectual sigui a nivell pràctic. Hi ha qui és metge o arquitecte o advocat o mestre, i, en canvi, en el domini de la pregària no ha superat la pràctica de quan va fer la primera comunió. D'aquí que la seva vida espiritual esdevingui raquítica o insignificant. I malgrat tot, pregar és com respirar, ja que la pregària ve a ser com la respiració de l'ànima. Pregar hauria de ser tan fàcil també com estimar, ja que la pregària és el termòmetre que marca la nostra relació filial amb Déu. La pregària té la seva font en la fe i en la humilitat, i la seva expressió manifesta en l'amor. Només des de la fe i d'una actitud realment humil es pot accedir a la pregària perquè aquesta suposa en primer lloc creure en un Déu que a més d'admetre que existeix, hom creu que és bo i totpoderós, un Déu que estima l'home i que vol el seu bé. L'home pateix de feblesa i d'impotència, i per això recorre a aquest Déu que tot ho pot per tal de rebre el seu ajut. Pregar, per tant, consisteix en acostar-se a Déu amb un cor de pobre, de pidolaire i esperar d'ell el seu consol, la seva gràcia, el seu perdó, la seva abraçada d'amor misericordiós. Només pot pregar aquell que té de Déu un concepte molt gran i al mateix temps un concepte humil i realista de si mateix.
En el fragment del llibre de l'Èxode que hem llegit avui, hi ha, sens dubte uns declarats elements nacionalistes del poble hebreu que ens podrien fer pensar en les pel·lícules de bons i dolents. Els bons serien els israelites i els dolents els amalequites L'important és veure com la victòria d'Israel sobre els amalequites és més fruit de la pregària del seu líder que no de la força dels seus guerrers. La pregària de l'home de Déu, diu sant Jaume en la seva carta, és molt poderosa, perquè Déu escolta els qui li són fidels. Moisès intercedeix pel poble d'Israel amb les mans alçades amb actitud suplicant i intercessora, ell que, d'acord amb el llibre dels Nombres era l'home més humil de tota la terra. La pregària feta amb fe i perseverança dóna el seu fruit positiu al seu temps.
L'evangeli de Lluc rebla amb una paràbola de Jesús la perseverança en la pregària. El Mestre se serveix d'un model de persona pobra i indefensa, una viuda, sotmesa a un plet injust. La dona recorre a un jutge que ella creu que pot alliberar-la d'aquella situació injusta. Jesús presenta un cas extrem, un jutge sense temor de Déu ni consideració pels homes, i que malgrat tot, davant la insistència, per a ell impertinent, de la viuda, accedeix a fer-li cas. Aquella dóna indefensa va guanyar el plet gràcies a la seva obstinada perseverança. Amb aquesta paràbola Jesús vol exagerar, per contrast, l'actitud d'un jutge injust amb la bondat misericordiosa de Déu. Si aquell jutge inic, per treure's de sobre aquella viuda, al final li fa justícia, com més Déu, que és just i bo, no farà justícia als seus elegits que li reclamen nit i dia?
La clau, doncs, de la pregària està en perseverar sense perdre mai l'esperança. No hem de pensar que la pregària és com un polsador que quan el prems ja sona, o com un interruptor que, en pic l'acciones, ja s'encén el llum. Cal tenir paciència amb Déu. Déu ens educa en la perseverança per tal de provar la nostra fe. Déu no s'avé amb actituds capricioses i exigents. Hem dit que cal sentir-se humil i pidolaire per aconseguir el favor de Déu. I com diu aquella dita feliç: hem d'estar més pendents del Déu dels dons que dels dons de Déu. Déu és el més important, i donant-li a ell la primacia ens farem mereixedors de tot el que ell vulgui concedir-nos, que sempre serà el que més ens convé. Tal com diu Jesús en l'evangeli: Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell té per just, i tota la resta us ho donarà de més a més. Cal oblidar-se d'un mateix confiant que Déu vetlla per nosaltres més del que ens pensem. Això és viure de fe, d'una fe cega, abandonada i rendida a la voluntat de Déu sobre nosaltres, sobre l'Església i sobre el món.
Però no deixa de ser significatiu l'interrogant final de Jesús sobre el refredament de la fe en els darrers temps. El nostre món modern presenta símptomes clars d'absència de fe i això comporta un oblit de Déu. Si Déu desapareix de l'horitzó de l'home no és estrany que aquest tampoc no recorri a ell per a res. I l'home sense Déu és un ésser abandonat a si mateix, és a dir a la seva irremeiable impotència, al desesper més absurd. A tots ens convé molt una cura d'humilitat per tal de no perdre els nostres orígens i admetre que som criatures dependents del nostre Creador a qui li devem tot el que som i tenim.
Que aquesta eucaristia, el do més gran amb què Déu ens agracia generosament i que mai no mereixeríem ni podríem demanar, ens faci conscients de la nostra indigència i ens disposi a acollir amb humilitat l'Esperit del Senyor Ressuscitat amb el qual serem capaços d'adorar el Pare en esperit i en veritat.
