UNA LECTURA DE MATEU: «ELS CONSTRUCTORS I LES VERGES»
Mt 7,21-29 i 25,1-13
Preàmbul
Avui es parla molt de la "lectio divina", i, curiosament, no pas únicament en els àmbits estrictament monàstics, que han estat l'escola, sens dubte, d'aquesta pràctica espiritual. És bo que l'interès per la lectura de l'Escriptura hagi superat els murs dels monestirs, i que aquesta activitat sigui avui centre d'interès per a molts cristians que volen pregar amb la Paraula de Déu.
Tanmateix, no tot el que es diu sobre aquesta pràctica espiritual sembla prou ajustat a la seva naturalesa real. Caldria precisar alguns punts. Sovint fa la impressió que, amb l'expressió lectio divina es vol designar una lectura emocional, psicològica, de la Bíblia, superficial —per no dir frívola—, per a suscitar sentiments bonics, i fer-ne un alçaprem psicològic per a entrar en contacte amb la divinitat, una divinitat, en aquest cas, fàcilment identificable amb el propi món interior. Quan sant Agustí invitava a entrar en la pròpia interioritat per trobar-hi Déu, no ho feia pas per quedar-se tancat en el propi món interior, sinó per depassar-lo en una ascensió espiritual vers Aquell que es troba alhora dins nostre i damunt nostre (cf. sant Agustí, Confessions, III, 6: «Tu autem eras interior intimo meo et superior summo meo»).
En realitat, la pràctica espiritual de la "lectio divina", si bé trobarà la seva escola ideal en els monestirs, té el seu lloc i el seu temps de naixença, el seu bressol, en l'àmbit del judaisme naixent, després de l'exili, a partir del segle V aC, en el nou Israel que es forja entorn de la meditació i l'estudi de la Torà i la celebració esplendorosa del culte sacrificial, en dos espais estretament relacionats si bé, amb el temps, es distanciaran: la sinagoga i el segon temple reconstruït a Jerusalem. En trobareu la confirmació llegint els llibres d'Esdres i Nehemies, i també el 1r i el 2n llibre de les Cròniques.
El salm primer, un salm programàtic, expressa molt bé aquesta inquietud espiritual. Afirma que la felicitat de l'home, això és, la seva plenitud, es troba en la meditació de la Torà, en el contacte assidu i vital amb la Torà. La Torà designa l'ensenyament, la instrucció de Déu al seu poble, i conté per tant el dipòsit de la seva voluntat, del seu designi, del seu projecte d'amor sobre l'home i sobre el món. El verb «meditar» —repassar, ha traduit la BCI— emprat en aquest salm, «haggà» en hebreu, ens servirà de punt de partença. «Haggà» sugereix la ruminació, la murmuració del text, que és dit i repetit en veu alta. La traducció grega de la Bíblia anomenada dels LXX, traduirà aquest terme pel verb «meletao», que aporta una nova connotació: la lectura, la meditació del llibre s'entén ara com un treball, com una confrontació activa amb el text, com un conreu, com un exercici. Finalment, la Vulgata, traduirà el verb amb el terme llatí «meditari», que sense renunciar al significat de meletao, aporta noves connotacions semàntiques pertanyents a l'àmbit intel·lectual de la reflexió: a nosaltres, certament, la paraula meditar ens suggereix un moviment d'introspecció i interiorització. Segons aquest petit itinerari etimològic, doncs, la lectura divina és, d'entrada, la ruminació, la familiarització amb el text —cal llegir-lo una i altra vegada, posant-lo a la ment i al cor—, però també el seu estudi seriós: una confrontació de la nostra intel·ligència, mitjançant la raó, amb les paraules, per tal de destriar-ne la Paraula (cf. Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, a París, el 12 de setembre de 2008).
La "lectio divina", per tant, al meu entendre, no és una pràctica piadosa, intimista, és una confrontació, una baralla, una lluita amb el text: un exercici de la intel·ligència. Els pares cistercencs posaven sovint l'exemple de l'ametlla: per arribar a la dolcesa del fruit, cal foradar primer la duresa de la closca.
És el que intentarem fer amb un exemple concret, amb una lectura concreta, seguint l'evangeli de Mateu, posant en joc la nostra intel·ligència que, necessàriament, en tant que és el reflex de Déu, llum increada, ha d'il·luminar i acompanyar les mocions del nostre cor. Perquè la Paraula, per tal que pugui encarnar-se en la nostra vida, cal que sigui guardada en el cor, com feia Maria, en la seva "lectio divina» de la realitat i dels esdeveniments que l'envoltaven (cf. Lc 2,51); però sempre en un cor il·luminat per la raó, per la llum del discerniment.
Els constructors i les verges, lectura i comentari del text
Mateu 7,21-29
21 No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. 22 Aquell dia, molts em diran: "Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?" 23 Llavors jo els diré clarament: "No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!" 24 Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. 25 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. 26 En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. 27 Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa.» 28 Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, 29 perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.
Mateu 25, 1-13
1 Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. 2 N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. 3 Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. 4 En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. 5 Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. 6 A mitjanit es va sentir un clam: "L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!" 7 Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. 8 Les noies sense seny van dir a les assenyades: "Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen." 9 Les assenyades respongueren: "Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu." 10 Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. 11 Finalment arribaren també les altres noies i deien: "Senyor, Senyor, obre'ns!" 12 Però ell va respondre: "Us asseguro que no us conec." 13 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.
Comentaré dos textos, en farem la "lectio divina», de forma interactiva, rellegint-los l'un a la llum de l'altre. Amb això vull proposar, senzillament, una manera —entre moltes— de llegir el Text, de llegir la Bíblia. He triat la conclusió al sermó de la muntanya (Mt 7,24-29), que podríem anomenar la paràbola dels constructors, i el text molt més conegut de la paràbola de les deu verges (25,1-13), que forma part del gran i solemne discurs escatològic final de l'evangeli de Mateu.
Jesús, en el primer dels textos, compara els qui escolten la seva paraula i la posen en pràctica a un constructor savi que va edificar sobre la roca; els qui no l'escolten, en canvi, els compara a un constructor sense seny que va edificar sobre la sorra. Les paraules clau per a la nostra lectura del text són: savi («phronimós», en grec; «sapiens», en llatí) i desassenyat («morós», «fatuus»). Són els mateixos adjectius que, al final de l'evangeli, qualifiquen aquelles deu verges, símbol de la comunitat cristiana, de l'església, que camina tot sortint a l'encontre del Senyor, l'Espòs que ve a celebrar les noces definitives amb la humanitat. Ens interessa comentar conjuntament aquests dos textos, perquè volgudament l'autor ens presenta, en tots dos, aquestes dues actituds confrontades: la prudència o el seny i la imprudència o la fatuïtat —la ximpleria, si voleu. A banda d'aquests dos textos fonamentals, però, ens caldrà també comentar-ne alguns altres, més aviat pocs, del mateix evangelista, en què apareixen també aquests termes.
No és fàcil en català trobar els termes equivalents. La prudència fa referència a una saviesa de caràcter pràctic, una saviesa intuïtiva, com un instint, que sap el que convé a cada moment, i sap com reaccionar davant cada situació. Una saviesa adquirida amb el temps i amb l'aprenentatge de la vida. No es tracta tant, doncs, d'una saviesa intel·lectiva o especulativa. A la Bíblia, els llibres sapiencials, fins a la irrupció de l'hel·lenisme, més intel·lectual, es mouen sempre en aquest àmbit de la saviesa pràctica. Crec que en català és força ajustat l'adjectiu «assenyat», i el seu antònim, «arrauxat». L'arrauxat és el qui fa les coses sense pensar, obeint el primer impuls. El seny i la rauxa, dues actituds, ben nostres, que podem adoptar també davant el missatge de Jesús. En realitat, sobretot en grec i en llatí, «phronimós» / «sapiens» i «morós» / «fatuus» o «insipiens» es mouen en el camp semàntic del gust, del sabor: un menjar pot ser assaonat, o, al contrari, fat. Si és assaonat, ens el mengem amb complaença, amb plaer. Si és fat, en canvi, ens resulta molt desagradable, fins a vomitar-lo. Mateu (5,13) utilitzarà la mateixa expressió, amb el verb «moraino», per referir-se a la sal que ha perdut el gust, que es torna fada, per tant, inútil.
En el primer dels cinc grans discursos de Jesús en què Mateu estructura el seu evangeli —Jesús és el nou Moisès—, el Mestre de Natzaret proposa una relectura dels temes fonamentals de la Torà d'Israel. És el que anomenem sermó de la muntanya (Mt 5-7), que comença amb les benaurances. Tota la Bíblia és una relectura de la Torà, una actualització de la Torà, això és, dels cinc primers llibres fonamentals de l'Escriptura: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. Es tracta d'una idea clau que no podem oblidar si volem comprendre correctament el text, si en volem fer una "lectio divina» sàvia, assenyada. La primera gran relectura de la Torà, són els llibres dels profetes —la segona secció de la Bíblia hebrea—, que actualitzen la voluntat i el projecte de Déu per a la història del poble. Aquests llibres són: Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahüm, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies. La segona gran relectura de la Torà la trobem en els anomenats «altres escrits» o, simplement, «escrits» —tercera secció de la Bíblia—: el Salteri, Job, Proverbis, els Cinc Rotlles (Rut, Càntic, Cohèlet, Lamentacions i Ester), Daniel, Esdres, Nehemies i 1r i 2n llibre de les Cròniques. Tots aquests escrits rellegeixen la Torà no tant en el marc de la història universal com feien els profetes, sinó en el de la vida concreta d'Israel. És especialment en aquests llibres en què la Torà, el projecte de Déu, es rellegeix en clau de saviesa pràctica, de prudència i de seny, per a la vida quotidiana. La Torà, en efecte, és per a la vida quotidiana, per a transformar-la, per a obrir-la més i més al projecte de Déu. Per això, si entenguéssim el Nou Testament, no com un trencament, sinó com un pas més en aquesta relectura de la Torà, estaríem, crec, en el bon camí per a fer una "lectio divina» correcta.
El Jesús de Mateu, en efecte, rellegeix la Torà, la recupera, l'actualitza. En tota relectura hi ha quelcom que mor i quelcom que neix, però sempre dins el mateix corrent d'una tradició viva i vital. Jesús rellegeix la Torà sobretot en la perspectiva de la felicitat del Regne, en clau, podríem dir escatològica, però no en el sentit cronològic —com si ens preparés per a la fi dels temps— sinó en el sentit fundant, protològic. El Regne de la felicitat que proclamen les benaurances de Jesús no és el programa d'un futur incert, sinó el fonament i la condició del nostre ser homes: per això estan posades en primer lloc. És en aquest sentit que Jesús rellegeix la Torà, com a clau de felicitat, de plenitud, de sentit per a l'home i la dona que l'escolten, com a font d'autèntica llibertat i realització humana. I per això, perquè el Regne, la felicitat, són ja com la substància del nostre ser homes, la Torà cobra la seva màxima exigència i es concreta en l'ètica del compromís per la justícia, de l'amor i del respecte.
Davant de la proposta, de la relectura de la Torà que fa Jesús, hi ha dues actituds possibles. I Jesús les caracteritza amb una paràbola, perquè el llenguatge metafòric té una capacitat mistagògica, iniciàtica, molt forta, que no posseeix el llenguatge normal, ni tan sols l'especulatiu. La paràbola parla d'un constructor, i de construir una casa. Amb la Torà actualitzada per Jesús construïm una casa, un espai on sigui possible preparar la vinguda del Regne. Viure segons l'Evangeli de Jesús, és, doncs, una tasca laboriosa. Es tracta de construir una casa digna de l'home i, en la mateixa mesura, inseparablement, digna de Déu. Edifiquem una casa, l'església, la comunitat, el poble que, com a tal, camina a l'encontre del Regne. I la felicitat —l'èxit— del projecte, depèn, en bona part, de la prudència, del seny, o de la rauxa, del constructor. Crec que la imatge es prou gràfica. Cal deixar-la ressonar, meditar-la, en la nostra lectura personal del text. Llegir-la i rellegir-la, fins que cobri vida, com el vell conte dels «tres porquets»: el més assenyat va construir una casa de pedra, l'arrauxat, en canvi, de palla, i el llop, d'una bufada, se la va fer serva. És la mateixa història, però explicada als infants. Les paràboles van en aquesta línia, segueixen la mateixa pedagogia dels contes.
No es tracta, doncs, de paraules, sinó de fets, d'obres concretes: de cavar uns fonaments, de tallar i pulir carreus i afilerar-los d'acord amb un projecte: la Torà, o l'Evangeli, que són per a la vida concreta, de cada dia: «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Es tracta de fer, no de dir.
Al final del seu evangeli, just a les portes del relat de la passió, en el moment decisiu, Mateu reprèn la paràbola del constructor, però amb uns nous personatges i amb una situació diferent. Ara es tracta de deu noies, deu verges, que surten a rebre l'espòs per tal d'entrar amb ell a la festa de noces. Cinc d'elles són assenyades, prudents, i es proveeixen d'oli per a les llànties, per tal de poder fer front a qualsevol imprevist. Les altres cinc no tenen un dit de front, són arrauxades i ximpletes, una mica curtes de gambals, i viuen al dia, a flor de pell, frívolament, i no s'enduen, és clar, provisió d'oli. Aquest nou relat accentua encara amb més força el caràcter pràctic de la saviesa de la Torà, o de l'Evangeli, per a la vida, i hi introdueix, a més, una nova dimensió, molt estimada per la Bíblia, pels salms de la Torà especialment: la llum. La Torà és llum per al camí, per al camí d'ara i ací. Som al temps definitiu. Ara ja hem arribat al final, ens ho juguem tot, ja no hi ha treva possible. Les fioles plenes d'oli, o buides, són el testimoni roent del que hem fet, o no hem fet, en la nostra vida, amb la Torà del Senyor, amb l'Evangeli de Jesús. Com la casa que roman dempeus, o la que s'ensorra al primer embat del vent i de la tempesta.
Encara hi ha un altre element que relaciona els dos textos. Es tracta d'entrar o de no entrar en el Regne. I la paràbola de les verges situa les cinc ximpletes davant una porta tancada. I des de dins se'ls diu el matex que sentíem en la conclusió del sermó de la muntanya: «No us he conegut mai», «us asseguro que no us conec». Podríem concloure'n, d'això, que, al capdavall, el quid de la veritable saviesa evangèlica és ser conegut per Déu. Que al final del camí, Déu retrobi en els nostres rostres la seva semblança, i en els nostres cors la seva imatge, que haurem anat restaurant i afaiçonant amb treball pacient, tot meditant i actuant la seva Torà, l'Evangeli de les benaurances.
Els altres passatges de l'evangeli de Mateu, pocs i circumstancials, en què novament són importants aquestes dues paraules, ens permetran de matisar i completar la lectura del text:
Mt 10,6: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms».
Mt 24,45: «¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut?»
Mt 5,13: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi».
Mt 23,17: «Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or?».
Els dos primers passatges, referents al terme «phronimós», refermen el caràcter pràctic de la saviesa cristiana. Un instint, com un olfacte espiritual i humà, que permet trobar la resposta adequada a cada circumstància. L'astúcia, que tradueix el mateix adjectiu, indica segurament aquest valor pragmàtic de la saviesa evangèlica. És per a caminar per la vida, per a caminar-hi correctament, amb garanties d'èxit.
Els altres passatges fan pensar en l'estupidesa, en la manca de seny com en una pèrdua de sabor, és a dir, la pèrdua d'una qualitat essencial per a reconèixer un aliment determinat. I relacionen el poc seny, encara, amb la ceguesa. De fet, el desassenyat no hi veu, es queda a les fosques, no té la llum de la Torà. Com les cinc verges ximpletes, a les fosques, rere una porta closa.
Aquesta darrera imatge és molt gràfica, i és la mateixa del salm primer a què he fet esment al principi de tot. El salm primer diu, en efecte, que el qui no medita la Torà i va per altres camins, es troba amb camins que no són camins, perquè, senzillament no acaben, es perden, no duen enlloc: «El Senyor coneix el camí dels justos, però el camí dels impius es perd» (Sl 1,6). I en la paràbola de les verges trobem exactament la mateixa imatge: la tenebra i una porta closa. Un camí que es perd, un camí que no és camí. Una situació de veritable angoixa, de caos, de sense sentit, de frustració total.
Conclusions de la lectura
La lectura conjunta que hem fet dels dos textos de Mateu ens invita a meditar la Paraula de Déu, la Torà, l'Evangeli, com un camí per a la recerca del sentit i de la plenitud de la nostra vida. A meditar i a posar en pràctica, a tenir-los, la Torà i l'Evangeli, com a punt de referència, com a llum del nostre camí. Aquesta és l'actitud sàvia, l'actitud prudent, assenyada, previsora.
Abans havíem fet un exercici de lectura literal del text, de bona lectura. És el punt de partença necessari per a reeixir en la "lectio divina». Ara en fem un segon nivell de lectura, moral o tropològic, és a dir, de saviesa pràctica per a la vida. De l'anàlisi del text en concloem que ens cal anar a fons en la vida, que ens hem de prendre seriosament el projecte de Déu —la Torà, l'Evangeli— perquè ens hi juguem el sentit i la felicitat de la nostra existència. I prendre-se'l seriosament vol dir, en primer lloc, entendre'l, i en segon lloc, posar-lo en pràctica, ajustar-hi la pròpia vida.
Podem fer un pas més? Podem fer-ne la lectura espiritual o anagògica, la més profunda, la que ens desvela la veritat, el sentit més amagat del text? Sí, que podem. Luter, que va ser un gran cristià i un gran lector de la Bíblia, deia que el cor de l'Escriptura és Crist. La lectura profunda de la Bíblia ens porta cap a la descoberta d'aquest cor, Crist, que batega en totes, totes les paraules del Text sagrat.
Crist, que la paràbola de les verges ens presenta sota la imatge de l'Espòs, és la clau de tot. És el sentit de la nostra vida. És la porta oberta de la felicitat. És l'oli que alimenta la flama del nostre cor. És la llum mateixa, perquè ell ja bategava al cor de la Torà, al cor del projecte diví, quan Moisès en rebia les taules escrites al cim del Sinaí. Per això, davant el Crist, l'Espòs, que rellegeix i interpreta per a nosaltres la Torà, el projecte i el cor de Déu, l'actitud més assenyada per part nostra és la de l'acolliment en la fe, tot esperant, al cor de la nit, amb la llàntia encesa de l'esperança, la seva vinguda.
En la seva Paraula, Crist se'ns dóna ell mateix, com també Déu es donava ell mateix en la seva Torà. Però ara d'una manera nova, perquè Crist és la mateixa Paraula divina dita en paraules humanes, ell és la Paraula encarnada. La nova Torà interpretada per Jesús ens diu que tota realitat, la nostra, la del món, ha estat assumida per Déu i és porta de la felicitat.
Trobar doncs Crist com a fonament, com a sentit, com a plenitud de tota la realitat, és font d'una gran alegria i d'una gran esperança. Ell és l'Espòs, perquè amb el seu amor, amb el seu desig, amb la seva tendresa, abraça tota la humanitat. Trobar el Crist Espòs com a clau de volta de la Torà, de l'Escriptura, és haver trobat el tresor amagat de l'Evangeli del Regne (cf. Mt 13,44).
