LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sv 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-11.13-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10
Reflexió: La vocació (1)
«Que Déu us faci dignes de la vocació cristiana» ... «Va cridar els qui va voler» (Mc 3,13). «No m'heu escollit vosaltres a mi, sóc jo qui jo us he escollit a vosaltres». (Jn 15,16). Això és la vocació: una crida a una determinada missió. I diu encara Marc, amb més claredat: «En designà Dotze, perquè estiguessin amb Ell, per enviar-los a predicar i amb poder de treure dimonis»... (Mc 3,14) Els crida per estar amb Ell, perquè aprenguin el seu pensament, aprenguin els camins de la missió que ell duu a terme, de manera que la puguin continuar. Sant Pau ens aclareix més aquesta tasca de Crist: «Déu, per mitjà del Messies, es reconcilià el món amb ell, i ens ha deixat un missatge de reconciliació». (2Co 5,18)
Aquesta és, doncs, la vocació de tot cristià: estar al servei de la reconciliació. Aquesta és la crida de Déu que ens fa col·laboradors seus perquè l'amor diví arribi a ser conegut i viscut per tots els homes. Aquesta ha de ser la gran pràctica religiosa dels creients, si volen ser eficaços en la seva vocació. Tot ha d'estar al servei d'aquesta unitat i reconciliació dels homes amb Déu i dels homes entre si.
Per això en l'Últim Sopar Crist mostrarà en l'Oració Sacerdotal (Jn 17) aquella seva obsessió per la unitat dels seus deixebles: «Que tots siguin u, com tu Pare estàs amb mi i jo amb tu, perquè el món cregui que tu m'has enviat». En aquest sentit tots els cristians participem de la mateixa vocació, de la mateixa fe, de la mateixa gràcia, encara que amb diferents serveis o ministeris dins de la comunitat eclesial.
I amb aquest esperit de resposta a la crida de Déu podríem afirmar que «els cristians són en el món el que l'ànima és en el cos» (Carta a Diognet, 5)
Déu crida cadascú, de manera personal, en el moment oportú. En l'evangeli veiem com Jesucrist crida en diferents moments els seus seguidors. El qui és cridat dóna una resposta personal des de la seva llibertat, que Jesús sempre respecta. Ell diu, suggereix, convida... no imposa, no força... Deixa tothom en llibertat. Però després el camí és clar. Qui és cridat ha de seguir les petjades del Crist.
Avui segueix cridant. Déu continua cridant de diferents maneres. A través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, pel testimoni d'altres persones, o per una inspiració interior... I cadascú ha de donar una resposta des de la seva llibertat.
Paraula
«Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra, com una gota de rosada que cau a terra el matí». Som poca cosa, però el cor de Déu és gran, tant que la nostra imaginació no arriba a descobrir tant d'amor. La petitesa de la creació, però alhora la seva bellesa, és un camí per anar descobrint el cor de Déu.
«Vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat». El seu amor és creador, el seu amor manté tota la creació en l'existència
«Us apiadeu de tothom, perdoneu,... estimeu la vida». El perdó de Déu, una altra lliçó magistral per aprendre. El perdó és la gran manifestació de l'amor. I l'amor és la via de nova vida...
«Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». Un diàleg preciós, de vida, de conversió, el que contemplem entre Jesús i Zaqueu. Hem de baixar, de descendir, per entaular un diàleg amb el Senyor. El primer a baixar ha estat Ell mateix.
Saviesa sobre la Paraula
«Hi ha tres gèneres de crida. Un quan ens crida Déu directament, un altre, quan ens crida per mitjà dels homes, i el tercer, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col. 3)
«Són molts els camins que condueixen a Déu. Per això, cadascú ha de seguir amb decisió irrevocable la mena de vida que primer va abraçar, mantenint-se fidel a la seva primera opció. Qualsevol que sigui la vocació escollida, podrà arribar a ser perfecta en ella». (Cassià, Col·lació 14)
«Ara bé, la bona nova del cristianisme és la restauració de l'home a la seva primera dignitat. Si, doncs, l'home era originàriament l'antiga semblança de Déu, potser no estaria fora de lloc dir que el cristianisme és la imitació de la naturalesa divina. En conseqüència, l'exigència continguda en aquest nom és gran». (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 20)
