Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
Aquesta festa de Tots Sants potser no arriba a tenir un perfil molt definit en la consciència dels cristians, tot i que l'Església la celebra amb gran solemnitat i alegria. El motiu és que està unida al Dia de Difunts. I, habitualment, en aquest dia anem a visitar els cementiris, com una mostra que no oblidem als éssers estimats que ens van deixar. No obstant això, des del punt de vista teològic, no és estrany que tots els sants i tots els difunts formin una única comunitat.
En celebrar Tots Sants, pensem sobretot en els sants anònims, en els desconeguts, que no han cridat l'atenció de l'Església, que no han conquerit la fama. Cadascuna d'aquestes festes enclou el seu propi misteri.
Quin és el missatge d'avui, d'aquesta festa de Tots Sants? El fet que hi ha persones humanes que han assolit el seu objectiu, hi ha persones que han arribat a la perfecció, l'inversemblant: estimar-se a si mateix per sobre de si mateix, que no van plorar en va, que van treballar per ser instruments de pau, amb fam i set de justícia, que van ser perseguits, que van trobar la vida a través de la mort, que van trobar la riquesa eterna mitjançant la pèrdua de la temporal.
El vident de l'Apocalipsi ens parla «d'una multitud immensa que ningú podia comptar». El vident de l'Apocalipsi «està contemplant els quatre àngels, des de les quatre parts de la terra, preparats per fer mal a la terra». «Tot d'una apareix un altre àngel amb el segell del Déu viu». Està a punt de revelar el secret íntim de la història. Però l'escena s'atura i no pot continuar davant el crit d'aquest últim àngel: «no feu cap mal a la terra, fins que marquem tots els servents de Déu». És l'escenificació d'un ritu de tipus litúrgic.
El «segell del Déu viu» queda imprès en el front dels servidors de Déu. En una immensa multitud de persones, de les quals no sabem ni el nom ni els cognoms, però que acaben la seva vida amb el segell del Déu viu. Un segell aconseguit a través de la gran tribulació d'aquesta terra. Però un segell on hi ha gravat el programa de les benaurances.
Aquesta festa ens dóna dret a l'esperança de trobar tots aquells a qui va estimar el nostre cor, els nostres éssers estimats, els amics que van ser, tots aquells de qui tenim la impressió que hi va haver massa bondat, massa grandesa humana, com perquè poguessin perdre Déu per sempre.
Podríem creure que en aquesta festa s'afirma que tota la vida humana és tan noble i tan valuosa, que ha d'acabar en un desenllaç com aquest. Podríem suposar que la festa ens diu: Déu pot transformar-nos a tots en sants, en alguna cosa admirable, en una obra d'art, en una sorpresa davant la qual el cor s'aturarà ple de sorpresa per tota l'eternitat. Celebrem aquests homes anònims en unió amb aquells que coneixem pel seu propi nom, que l'Església invoca habitualment enmig de l'assemblea de la comunitat dels sants.
La gràcia de Déu és més forta que la resistència dels homes. La gràcia de Déu té l'última paraula i ha assumit el món en la carn morta i glorificada de Crist. Però no se'ns ha manifestat plenament. En Crist ha dit la seva paraula definitiva, que també s'ha complert en una immensa multitud, els rostres dels quals desconeixem.
Però l'amor de Déu ha triomfat en el seu Fill primogènit, i en molts germans nostres... I en el Fill ens ha manifestat el seu amor, fins a l'extrem d'anomenar-nos també fills seus. I ho som! Encara que no s'ha manifestat aquesta realitat, ni tan sols nosaltres mateixos vivim amb una plena consciència d'aquesta realitat, ja que el programa de vida d'un fill de Déu no sempre el tenim a mà. És el programa de les benaurances. És el Sermó de la Muntanya. On Jesús s'asseu, pren la paraula i comença a ensenyar: Feliços els pobres d'esperit...
Comentarà sant Bernat: «Per què vosaltres, fills insensats d'Adam, seguiu buscant i anhelant les riqueses, si la felicitat dels pobres ja està garantida per Déu, proclamada en el món i acceptada pels homes? ¿Amb quina cara o amb quina ànima pot anar el cristià preocupat per les riqueses, després que Crist va proclamar feliços els pobres?» (Sermó 1)
Tots Sants és la festa de l'amor. Hauríem de demanar que Déu vulgui tocar el nostre cor amb la seva Paraula, perquè puguem d'una vegada oblidar-nos de nosaltres mateixos, perquè ens mogui sempre una paraula de vida. Hauríem de lloar Déu perquè és poderós i benigne, i fer-ho amb aquell amor que s'obre amb l'actitud d'aquesta pobresa de les benaurances en els altres. Fins i tot en la seva felicitat. Hauríem d'escoltar el silenci de l'eternitat, que, si el volem escoltar, ens parla més alt que el brogit del món. Hauríem d'escoltar les paraules: «Diu el Senyor: benaurats els morts que moren en el Senyor, han de descansar dels seus treballs, i les seves obres els acompanyen». Hauríem de descobrir la incalculable grandesa del món, de la història, que ha estat integrada en l'eternitat de Déu, perquè nosaltres, els qui arribem després, trobem esperança, consol, ànim i confiança. I hauríem de parlar amb els nostres sants, hauríem de saludar, hauríem d'invocar-los perquè ens ajudin en el camí que condueix fins a ells: davant la faç del nostre
Senyor.
