LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN LA HOMILIA
Ml 4,1-2; Sl 97,5-9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19
Reflexió: El Dia del Senyor
«Arriba el dia... els il·luminarà un sol de justícia». El Dia del Senyor... Aquesta expressió apareix per primera vegada a Ap 1,9-10, com un moment de la vida dels cristians: la celebració del diumenge, en què recordem i celebrem la resurrecció del Senyor. Però aquesta expressió apareix ja abans a l'Antic Testament com una referència als últims dies o Parusia. El clima de les lectures d'aquest diumenge mostra aquest clima dels últims dies quan estem celebrant el final de l'any litúrgic.
Per al creient la història no és un començament perpetu, la història coneix un progrés marcat per les visites de Déu, en moments privilegiats: el Senyor va venir, ve sense parar, vindrà, per jutjar el món i salvar els creients. Per designar la intervenció solemne de Déu en el transcurs de la història, el terme «el dia del Senyor» és una expressió privilegiada, de vegades abreujada en «el dia» o en «aquell dia». Aquesta expressió mostra una accepció doble. És en primer lloc un esdeveniment històric, el dia per excel·lència que veu el triomf del Senyor sobre els seus enemics. És també una designació cultual, el dia especialment consagrat al culte de Déu. Aquestes dues significacions no tenen correlació mútua. El culte commemora i anuncia la intervenció de Déu en la història: l'esdeveniment històric, ja que emana de Déu, emergeix fora del temps, pertany a aquest etern de Déu, que el culte ha d'actualitzar en el temps històric.
L'espera d'una intervenció fulgurant del Senyor a favor d'Israel sembla haver-se manifestat molt d'hora en la creença popular: s'esperava un «dia de llum» (Am 5,18). A través dels profetes, es pot reconèixer un esquema que descriu el dia del Senyor. «El Senyor llança el seu crit de guerra» (So 1,14; Is 13,2). «El dia del Senyor és a prop!» És un dia de núvols (Ez 30,3), de foc (So 1,18; Ml 3,19), els cels s'enrotllen (Is 34,4), la terra tremola ( Jl 2,1-11), el món és devastat (Is 7,23), submergit en la solitud. El pànic s'apodera dels humans (Is 2,10.19), la gent s'amaga, plena de torbació, espantada, es perd l'ànim (Is 13,17), tot essent impossible mantenir-se dempeus (Ml 3,2). És l'extermini general (So 1,18), el judici, la separació (Ml 3,20), la purificació (3,3), és el final (Ez 7,6 s).
Amb la vinguda de Crist el temps adquireix una nova dimensió, que es reflecteix en la complexitat del vocabulari utilitzat. Es tracta sempre del dia de la visita (1Pe 2,12), de la ira (Rm 2,5), del judici (2Pe 2,9), del dia del Senyor Jesús (1Co 1,8), del Fill de l'home (Lc 17,24 ss), es troben igualment les paraules «apokalypsis» (2Te 1,7); «epiphaneia» (1Tm 6,14), «parusia» (Mt 24,3.27). Aquest últim terme significa ordinàriament «presència» (2Co 10,10) o «vinguda» (2Co 7,6 s), era utilitzat en el món grecoromà per designar les visites oficials dels emperadors, la seva ocupació en el Nou Testament pot derivar de la tradició apocalíptica de l'Antic Testament sobre la «vinguda del Senyor» (p.e., Za 9,9). Aquestes breus indicacions sobre el vocabulari del Nou Testament mostren que d'ara endavant el dia del Senyor designa ja el dia de Crist.
Paraula
«Vindrà aquell dia abrusador com un fornal… als qui veneren el meu nom els il·luminarà un sol de justícia». El profeta anuncia el «Dia del Senyor», la presència de Déu enmig de foc, per al judici definitiu amb el seu poble. Recorda la presència enmig del foc al Sinaí, quan dóna la seva llei al poble. Ara ve a examinar en l'amor. A jutjar com hem viscut la nova llei que ens va portar Ell mateix fent-se home: la llei de l'amor, punt de referència principal en el judici.
«Ja sabeu que heu de fer si voleu imitar-nos». Pau treballa per no ser una càrrega per a ningú, i això és el que no fan alguns cristians de Tessalònica esperant l'arribada de la Parusia, que consideren imminent. Però Pau els parla clar en el sentit que ell no ensenyava que fos propera. Ell vivia amb la preocupació d'anunciar el Crist, i viure la seva mateixa vida com a testimoni viu i ardent.
«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». És l'anunci de la desaparició de la bellesa d'aquest món que passa, per quedar tot incorporat a la bellesa eterna. Aquest moment va precedit d'una gran conclusió de guerra, violències... moments en què es posa a prova la fe dels creients, i en els quals és necessària la perseverança, com suggereix el Senyor.
Saviesa sobre la Paraula
«No tenim necessitat de genis, de cínics, de menyspreadors d'homes, d'estrategs refinats, sinó d'homes sincers, senzills, rectes. Serà prou gran la nostra força de resistència interior contra el que se'ns imposa? Serà la sinceritat envers nosaltres mateixos prou implacable, de manera que ens faci tornar a trobar el camí de la sinceritat i la rectitud?». (B. Bonhoeffer, Resistència i submissió)
«Qui no espera el judici del Senyor, sinó que s'anticipa al seu parer, es deixa portar per conjectures humanes, fabricant per a si mateix una glòria entre els seus germans, amb el seu propi esforç, i fent les mateixes coses que fan els infidels. L'infidel busca els honors humans en comptes dels celestials, com diu el mateix Senyor en algun lloc. Com podeu creure vosaltres, que rebeu la glòria mútuament els uns dels altres i no busqueu la glòria que prové exclusivament de Déu? A qui penso que s'assemblen? ¿No serà a aquells que netegen l'exterior de la copa i el plat, i que en el seu interior estan plens de vicis de tota mena?» (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)
