Homilia predicada per fra Lluís Solà
Fl 3,17-4,1; Sl 121,1-2.3.4-5; R.: 1; Lc 16,1-8
A les acaballes de l'any litúrgic va bé que ens recordin la meta vers la qual ens encaminem, l'objectiu del nostre pelegrinatge, la fita dels nostres anhels i del nostre desig. Ho fa sant Pau en la seva carta als Filipencs, i el salm 121 que hem cantat després.
Som ciutadans del cel. Pau ho diu amb tota la intenció, ell que, com sabem, va reivindicar quan calgué la seva ciutadania romana davant els jueus i davant els romans. La nostra carta d'identitat està inscrita al cel. El salm 121 ens recorda que som pelegrins en una terra forastera, en camí vers Jerusalem. I en aquest salm, Jerusalem ja no indica la ciutat terrena, històrica, geogràfica... indica el lloc de la trobada amb Déu, el lloc de la residència i del judici de Déu, on Déu és Déu i ens constitueix com a poble seu. «Els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David» apunten cap a la realitat espiritual del Regne de Déu. Un Regne que ve a trobar-nos i cap al qual caminem, un Regne, una ciutat, que ja és present enmig nostre. El jueu, i també el cristià, que continua posant el seu interès i el seu objectiu —la seva glòria, diu Pau— en els aspectes secundaris i exteriors de la seva fe, de la seva religió, que continua presoner de les prescripcions legals o rituals, és contrari a la creu del Crist, perquè la creu és la fletxa que apunta vers la Jerusalem del cel, la Jerusalem del salm 121.
Estem en camí, tanmateix. I per al viatge ens caldrà la prudència astuta de l'administrador de l'evangeli que sap negociar correctament —segons el lloa Jesús— amb les realitats secundàries amb vista a les definitives. Bonhöffer diria «amb les realitats penúltimes amb vista a les últimes». Aquesta prudència i astúcia evangèliques les hem de traduir per responsabilitat. La creu del Crist, que apunta vers la Jerusalem del cel, no ens evadeix de la responsabilitat de l'hora present. Ens hi compromet. Però sabent —i aquest coneixement és alliberador!— que allò penúltim —l'ara i l'ací de les nostres opcions— porta ja la petjada d'allò que és últim i decisiu. I l'única cosa última i decisiva, en la perspectiva de la creu de Crist, és l'amor. Caminem-hi, doncs, amb alegria. «Quina alegria! Anem a la casa del Senyor».
