Homilia predicada pel P. Rafel Barruè i Broch
2 Ma 7,1-2.9-14; Sl 16; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38
«Per a ell tots viuen».
«Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen». Quin camí hem de fer per arribar al món que vindrà? «Estimar Déu i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist», ens diu sant Pau.
Els darrers diumenges de l'any litúrgic ens conviden a meditar el tema de la mort i la resurrecció.
La confiança absoluta en Déu fa dels set germans del llibre dels Macabeus una donació absoluta a la mort. El sofriment queda en segon terme davant de la fe i de l'esperança en el goig de la resurrecció. Saben que el seu Déu és un Déu de vius. Donen la vida convençuts que la guanyaran per sempre sense fi.
«Déu no és Déu de morts». I com permet tanta mort? La vida és un continu teixit de gaudi i de sofriment. Quan estem en un moment elevat de gaudi tal vegada no ens recordem dels moments de sofriment.
En el món present la gent sofreix, la gent es mor. Però per al qui té fe, per al qui viu en esperança, ja sap qui l'espera.
Jesús ens espera a nosaltres, si som constants. Constants en la fe, en l'amor a Déu i en el nostre desenvolupament amorós en tota mena d'obres bones.
El nostre testimoniatge de vida és el que ens portarà, si morim a nosaltres mateixos, a poder servir amb llibertat d'esperit els nostres germans, la nostra comunitat, la nostra església, la nostra societat, el món sencer.
Interessa recordar aquests dies germans i germanes que ens convé morir per a viure.
