Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Sl 24; Fl 3,20-21; Lc 23,33.39-43
La mort, plenitud de la vida. És el títol d'un llibre. I el pròleg d'aquest llibre diu coses tan atractives com aquestes: «Si hi ha avui dia una urgència determinant per a l'home és descobrir camins que condueixin a la llum. Ens trobem gairebé tots aturats i instal·lats a les ombres. És el gran mal general: no ens dirigim enlloc i ens hem habituat a sobreviure al centre de la nit. Si patim un preocupant eclipsi de Déu això es deu a l'oblit sistemàtic de l'home. El problema rau en el fet que hem donat l'esquena a l'home».
Amb aquestes paraules potser hi estarem bastant d'acord per poc que contemplem el panorama de la nostra societat, de les nostres pròpies vides. Com que vivim també en aquesta societat, no ens n'excloguem de forma privilegiada.
Però en el mateix pròleg també hi llegim: «Tot és gràcia. Algun dia, quan l'home hagi conclòs la seva carrera, descobrirà, fervorós, que tot absolutament li va ser regalat, com una bonica tasca immerescuda. Provenim de la gràcia i al regne de la gràcia ens encaminem. La vida és una llarga marxa cap a la plenitud, de manera que la mort mateixa sembla que arrabassa tota esperança, però no és sinó un obrir portes envers els camps infinits de la plenitud del ser... Ens dirigim drets cap a un món en què els boscos, els rius, les transparències del ponent, les clarianes de l'albada, les paraules sobre l'existència s'inundessin de música de l'altra riba.
No ens fem vells, ens fem nens. És a dir ens anem assaonant d'eternitat...». Potser amb aquestes paraules ens costi més posar-nos d'acord. Ens costa mirar el món. I quan el mirem, els nostres ulls es queden a la superfície i quedem de seguida agafats per allò més negatiu, i la nostra mirada queda entelada per a la bellesa. I les nostres oïdes es tanquen també a l'harmonia de la bellesa eterna, per a la melodia que ja ha començat.
La celebració d'avui, dia de tots els Fidels Difunts pot rejovenir la nostra esperança, si arribem a obrir-nos per acollir el regal de la gràcia divina. I per això celebrem, com el millor dels camins, la mort del Crist, que no és un esdeveniment, un fet passat (ho és per a molts cristians). En allò que té d'extern és passat, però té una validesa eterna davant Déu: és l'esdeveniment de la història de la humanitat per causa de la qual el Déu etern manté abraçada sense descans aquesta humanitat, en la seva misericòrdia i en el seu amor.
És important, és necessari, contemplar aquest Crist penjat sobre l'altar, on celebrem el gran i profund misteri de la mort i la vida. Contemplar aquest Crist penjat en altres llocs significatius de la casa. És l'amor crucificat. Pot estar crucificat l'amor? Pot. El crucifica la meva rutina. El crucifica la meva inconsciència. El crucifica el meu cor tancat que impedeix el renéixer d'alguna cosa nova dins meu, i així continuo amb el de sempre, amb allò de més vell, amb el ressentiment, que és tornar a sentir l'antic, el vell, el de sempre... Així faig perfectament impossible la reconciliació. Així crucifico l'amor. Però així, també, no entenc l'amor. No entenc tampoc la mort. I en definitiva tinc una profunda ignorància de la vida.
Perquè la vida és la veritable mort; i el que solem anomenar mort és la fi d'aquest morir, que s'estén al llarg de la vida. Aquesta vida que va morint, i aquest morir en vida és precisament l'acte permanent de la fe que ens porta a una acceptació voluntària del nostre destí. Però en viure aquesta pobresa d'acceptació del nostre destí ens fem més lliures per a la feliç immensitat de Déu, que disposa de nosaltres, vulguem o no.
La mort que es realitza al llarg de la vida és, per tant, un acte de fe ple de confiança, que dóna a l'home el valor de deixar-se dominar, o és el pecat mortal, la supèrbia, que disposa de mi mateix, la por, la desesperació.
Per comprendre aquest misteri de la mort i la vida necessitem mirar la mort de Crist, sentir i repetir en la vida i en la mort les paraules que ell va dir: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m'heu abandonat?». «Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit». Quan, en l'abandó més extrem i dur, ens deixem caure a les mans del Déu etern, arribem a comprendre i superar la mort.
No oblidem l'escena de l'evangeli: Al costat de Crist hi ha dos que es disposen a morir. Maleïen la mort, no la comprenien. Qui és capaç de comprendre-la? Però un va mirar la mort de Crist. I en va tenir prou per a comprendre la seva. I per això li diu: «Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne». I el Fill de l'home, que participava en el nostre destí de mort, li contesta: «Avui seràs amb mi al Paradís».
A nosaltres ens diu el mateix. Si l'escoltem, tenim resolt l'enigma de la mort. Però perquè el missatge de la felicitat de la mort no ens tregui el sant temor en què hem de viure-la, no li diu res a l'altre lladre. La tenebra i el silenci que pengen sobre aquesta altra mort, són una advertència per a nosaltres que la mort pot ser el començament de la mort eterna.
Contemplem, doncs, l'amor crucificat, l'amor que ha vingut a oferir-nos la reconciliació, i col·laborem amb ell en el camí de la reconciliació. Contemplem l'amor crucificat. Perquè només l'amor crucificat té obertes de bat a bat les portes de la Resurrecció.
