LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43
Reflexió: El Regne
Acabem l'Any Litúrgic amb la festa de Crist, Rei de l'univers. Aquest Regne de Crist que els Apòstols no arriben a entendre quan estan amb Jesús, a l'inici de la seva predicació, i els anuncia el Regne dient: «Convertiu-vos, el regne de Déu és a prop». Un altre evangelista ho dirà amb un altre matís: «El regne de Déu està dins vostre».
Els tres sinòptics al llarg de l'evangeli donen una importància rellevant a aquest regne que anuncia Jesucrist. En canvi en Joan no és així, sinó al final de la vida. Tots els evangelistes porten el breu diàleg de Pilat amb Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Però només Joan porta una resposta més clara de Jesús: «Tu ho dius!», per manifestar a continuació que el seu regne no és d'aquest món. El regne que anuncia Crist no està relacionat amb un projecte polític, amb cap estratègia socioeconòmica o militar. Es recolza només en la veritat. Jesús ve a donar testimoni de la veritat. Ve a evocar la revelació de la bondat del Pare i l'expressió de la fidelitat de Déu a les seves promeses de salvació. L'anunci del regne ve a mostrar-nos que és l'evangeli mateix, que és Crist mateix.
Dos regnes contraposats: el regne de Déu i el regne del món. Aquest últim està dominat pels poders d'aquest món, per la saviesa d'aquest món, que va per camins diferents de la saviesa de Déu.
Per on va aquesta saviesa de Déu? En tenim un suggeriment molt clar en el Prefaci de l'Eucaristia d'aquesta festa:
Un regne etern i universal. És a dir Crist, ve a trencar tots els límits i a obrir-nos a una reconciliació universal. Qui treballa pel regne ha d'estar obert i treballar dins d'aquests horitzons. Déu vol la salvació de tots els homes, Déu vol que el seu amor arribi a tots els homes.
El regne de la veritat i de la vida. El creient ha de ser un cercador de la veritat. Crist és la veritat; Ell mateix ho confessa clarament, i a més es postula com el camí cap a aquesta veritat. Buscar la veritat és buscar Crist. I també defensar la vida. Respectar la vida, afavorir la vida, aquest misteri preciós que ens supera. Crear vida, estendre la vida, lluitar per la vida. Crist també es postula com la vida, i com el camí cap a la vida.
Un regne de santedat i de gràcia. Només Déu és sant. Només Déu és la font de la gràcia. Treballar per un regne de santedat i de gràcia és ser cercadors de Déu. Heus aquí una tasca per a tota la vida de l'home, una tasca més amb un valor absolut: buscar les fonts de la santedat i de la gràcia. Cercar Déu.
Un regne de justícia, d'amor i de pau. Un regne que cal treballar i tenir-ne cura ja aquí baix en el nostre pelegrinatge per aquest món cap a la casa del Pare. Cal treballar per la justícia en un món fortament injust. S'ha d'estar profundament "agafats" per l'amor de Déu. Per Ell mateix, que és amor. Que l'amor de Déu ens domini, perquè arribem a ser testimonis de l'amor. Deixar-nos pacificar per la presència de Déu, ja que tan sols podem ser veritables pacificadors quan abans som nosaltres mateixos pacificats.
Paraula
«Les tribus d'Israel anaren a trobar David i li digueren: el Senyor t'ha dit: tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà». El poble receptiu a la voluntat de Déu elegeix David com a rei. Déu l'havia elegit abans per mitjà del profeta, i el poble confirma aquesta elecció.
«Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat». El regne al qual ens crida és la llum, a participar de la seva plenitud, de la plenitud d'Aquell que ha fet totes les coses i que ens ha enviat el seu Fill per incorporar-nos a seu misteri d'amor. Crist és el primogènit, el primer, i nosaltres cridats a acompanyar-lo en la seva glòria, en el seu regne.
«T'ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís». El tron de Crist és la creu, el punt de suport per accedir al seu regne. Cal arribar a conèixer, com ho fa el Bon Lladre, o descobrir el seu regne. I fer nostra la pregària del Lladre: «Recordeu-vos de mi».
Saviesa sobre la Paraula
«Cal tenir una cosa molt clara a propòsit del Regne de Déu: de la mateixa manera que no hi ha "participació possible de la justícia amb la iniquitat", ni "associació de la llum amb la fosca, o" acord entre Crist i el dimoni", així tampoc pot coexistir el Regne de Déu amb el pecat. Així doncs, si volem que Déu regni en nosaltres, de cap manera "ha de regnar el pecat en el nostre cos mortal", sinó que "haurem de mortificar "els nostres" membres terrenys "i fructificar en l'Esperit, per tal que Déu, com en un espiritual paradís, pugui passejar-se per nosaltres i regni exclusivament en nosaltres amb el seu Crist, assegut dins nostre a la dreta de aquella virtut espiritual que desitgem rebre: assegut fins que tots els enemics seus que hi ha en nosaltres es converteixin "en l'escambell dels seus peus" i desapareguin de nosaltres tots els principats i virtuts que no siguin els seus». (Orígenes, Sobre l'oració)
«Qui, segons l'ensenyament sobre la manera de pregar, demana que vingui a ell el regne de Déu, una vegada que sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, per que regni sobre ell Aquell que és Rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, ja que considero que totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Si algú, abandonant la milícia de Déu, s'enrola en l'exèrcit dels enemics i, despullant l'escut de la justícia i de tota l'armadura de la pau, es converteix en soldat de l'inventor de la maldat, com podrà continuar sota el rei de justícia després d'haver llançat l'escut de la veritat? El distintiu de la seva armadura mostrarà necessàriament el seu rei, ja que, en la seva forma de viure, mostrarà el seu rei com a imatge impresa en les seves armes. Per aquesta raó, benaurat aquell que està col·locat sota el comandament diví, està enrolat en els esquadrons d'aquells que es compten per milers de milers, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren en els qui les vesteixen la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)
