Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
«Què fem amb la dedicació del temple? Al cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe aixequem una immensa mola de matèria ... És un signe visible del Déu invisible ... Així s'uneix la realitat del món i la història de la salvació. Els homes es posen davant el misteri de Déu revelat en el naixement, passió mort i resurrecció de Jesucrist. Dedicació a Déu d'un espai sagrat per a ser definitivament Déu amb els homes. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home. I mostrant a Déu com amic dels homes i convidant els homes a ser amics de Déu. Per unir la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i dignitat de l'home».
Belles paraules pronunciades per Benet XVI en la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, i que podem aplicar a un altre nivell a la nostra Basílica de Poblet en la festa de la Dedicació que estem celebrant.
Paraules que traspuen bellesa, que romandran i seran recordades. Com nosaltres recordem cada any la nostra amb la celebració solemne de l'Eucaristia, amb la celebració del misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist.
Un misteri profetitzat ja en l'Antic Testament quan Salomó trasllada l'Arca de l'Aliança al nou temple de Jerusalem acompanyat d'un clima de festa grossa amb tota mena d'instruments: «trompetes, platerets, instruments musicals i les veus dels cantaires que lloaven el Senyor, perquè és bo i és etern el seu amor».
La glòria del Senyor va omplir el temple, però el Senyor vol habitar en la tenebra i continua «embolcallat en un mantell de llum», com diu el salmista, una llum que l'home no era capaç de penetrar.
Però el Déu invisible continuarà la seva manifestació en la visibilitat humana fins a oferir amb paraules humanes la seva amistat a l'home, com hem sentit a l'evangeli: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva». I Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, davant l'escàndol dels fariseus, i per dur Zaqueu a l'amistat amb Déu: «avui ha entrat la salvació en aquesta casa». I el cor de Zaqueu ben segur que va fer festa, com la festa de Salomó, quan traslladaven l'Arca. Jesús toca el cor de Zaqueu. Jesús es guanya el seu cor. I Zaqueu se sent agafat per l'amistat i l'amor divins.
Però Jesús va venir per obrir horitzons més dilatats. «Ell és la pedra angular de l'edifici. Pedra viva». Cor de foc. Déu amic dels homes. I per això vessa el seu Esperit, perquè s'encenguin altres pedres vives, cridades a aixecar, amb aquesta pedra angular que és Crist, un nou edifici. Cridats a entrar en la construcció del temple de l'Esperit. Per això els homes aixequen aquests edificis de pedra, com Poblet i tants altres.
«I en aquests temples de pedra escoltem la Paraula i hi acollim la presència de Déu, i l'Església hi rep la seva vida, la seva doctrina, la seva missió. Per després ser instrument de Crist, per mostrar al món el rostre de Déu, que és amor, i l'únic que pot respondre al desig més profund de l'home. I aquesta és la gran tasca, el gran servei nostre: mostrar que Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia» (Benet XVI).
Nosaltres coneixem profundament aquestes pedres de Poblet. Més encara: jo diria que som pedres vives, pedres de qualitat. Però hem de treballar amb intel·ligència, amb cor, sobretot, més encara: amb fe, amb fe profunda, per acoblar-se els uns als altres en l'edificació del temple de pedres vives. Tots tenim necessitat, en aquesta construcció, pedra sobre pedra, de la comunitat, del temple viu, de polir moltes arestes, perquè les pedres estiguin ben compactes entre si. Aquesta és la nostra tasca de cada dia.
És també una bona invitació la que ens fa el vitrall poètic de Xirau, que escriu:
«L'Església silenciosa canta,
una paraula d'or, l'altra del cérvol,
canten els murs,
canten els arbres...»
Però el cant neix del silenci. Nosaltres hem rebut unes pedres, uns murs, impregnats encara del cant de segles, pedres que vibren encara del cant llunyà de monjos que buscaven a Déu en el silenci i el lloaven amb el cant, com a lloança de tota la creació. Hem estat acollits en l'espai silenciós d'aquest monestir, d'aquest temple, d'aquests murs. Per escoltar una Paraula de vida, que desperti en mi, en tu, en tots i cadascú de nosaltres, una paraula d'or, que ajudi a construir una comunitat viva, que continuï posant en el silenci d'aquesta església una nova veu, un nou cant de lloança al Creador de l'univers.
