Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
Ap 4,1-11; Sl 150; Lc 19,11-28
Cadascú de nosaltres com a subalterns, Déu ens ha confiat un tresor, uns dons, unes virtuts, una vida, l'alè que respirem i lloem el Senyor.
«Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir».
La vida se'ns ha donat entera a cadascú de nosaltres, no a mitges, ni ha quarts de vida, la vida entera que respira o mor.
En aquestes lectures del final de l'any litúrgic se'ns presenta el judici. El Senyor ve i ens demana comptes de l'administració que hem fet de la nostra pròpia vida.
Nosaltres hem tingut el temps i l'espai suficient per desenvolupar les virtuts rebudes, els dons, fent fructificar la vida que ens ha estat donada.
Però, el problema és el mocador. Tal vegada hem estat temptats de guardar la vida embolicada en un mocador, tou com plom, prenen per llei la satisfacció dels propis desitjos, com ens diu la regla de sant Benet al descriure les menes de monjos (cf. RB,1). Sense arriscar res, res de la vida per por, per por a l'exigència del Senyor.
Isabel d'Hongria, ella que podia tenir a l'abast tots els desitjos que es podien tenir a la seva època, no va embolicar la seva vida en cap mocador. Ella més bé va desembolicar la seva vida en un mocador de compassió vers els més necessitats de la seva època.
Mirem com estem de mocadors i com els fem servir si ens tapem els ulls vers les necessitats dels altres o si els gastem oferint-los a les seves necessitats.
Ja sabem que si ens gastem la vida en els altres, la recuperarem en escreix en el judici del Senyor. I, allí cantarem: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir». Amén.
