JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43
Aquesta festa de Crist Rei em resulta una mica estranya. Potser és a causa de la manipulació que n'hem fet i en fem. És una festa que temps enrere la celebràvem a l'octubre, després es va traslladar al final de l'any litúrgic, com un coronament lògic del Regne quan aquest arriba a establir-se en la seva plenitud. Però jo tinc els meus dubtes de si arribem a captar el missatge d'aquesta festa. Llegia fa poc aquestes paraules del jesuïta Ignasi Ellacuria —precisament aquests dies fa anys del seu assassinat: «Al Regne hi haurà abundància per a tothom, però ningú no es podrà considerar ric en contrapartida amb el poder i en contraposició a ell».
En nom de Crist Rei s'han comès abusos sagnants, arribant a matar. També és veritat que al crit de Crist Rei s'ha donat la vida, però evidentment amb un matís molt diferent de la reialesa de Crist. Preguem diverses vegades cada dia el Parenostre, on demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne. Demanem que passi aquest món i que arribi Crist a ser Senyor i a dominar en les nostres vides, en la plenitud i consumació de tota la creació. ¿Veritablement som conscients del que demanem amb aquestes paraules? ¿De veritat volem que passi aquest món?
Perquè a continuació també diem altres paraules amb molta lleugeresa. Aquelles de «perdoneu-nos, així com nosaltres perdonem»... I la realitat és que no arribem a viure amb veritable alegria i pau aquestes paraules del Parenostre.
Com ens mostra la Paraula de Déu el trajecte del Regne?
Apareix en primer lloc en David, com un servei pastoral que li demana tot el poble: «Som familia teva, som os dels teus ossos i carn de la teva carn... tu seràs el seu sobirà»... Un servei que buscarà protegir la vida de tot el poble i guiar-lo vers el benestar sobre la terra. Aquest servei de David és sobretot un servei profètic, que anuncia el futur Rei. David pujarà a la dignitat de rei des de la foscor i l'oblit de pasturar el ramat d'ovelles. Jesucrist, inicia aquest camí del Regne negant-se a si mateix, deixant la seva condició divina, i en aquesta negació, o anorreament, arribar al tron de la Creu, per acabar submergit en el silenci de Déu i l'abandó dels homes.
Podem repassar l'escena de l'evangeli:
L'escenari de la Creu. Crist enlairat al seu tron. Al voltant del tron de la creu contemplem el poble que està mirant, els caps del poble temptant Jesús i posant-lo a prova en recordar-li que és el protegit, l'estimat de Déu. Fan burla a partir d'una realitat molt seriosa: la relació del Pare i del Fill.
Més a prop hi ha els soldats, fent burla també, recordant el valor polític del títol de Messies: un rei disposa de poder, ja li ho havia insinuat Satanàs en les temptacions.
En primer pla els dos lladres que parlen amb ell. Aquí hi ha la temptació més forta perquè també ells estan patint a la creu al costat de Jesús. Perquè el Salvador dels homes que s'ha commogut davant els sofriments humans no respon al crit dels que pateixen en aquesta terra? És la més diabòlica de les temptacions perquè intenta trencar la unió del Pare i del Fill.
L'escena culmina finalment amb la inauguració solemne del Regne: «Avui seràs amb mi al paradís», dirà al lladre que confia en ell, i això mateix farà Crist lliurant-se confiadament en els braços del Pare. No podem celebrar la festa de Crist Rei sense mirar poc a poc la creu. La paraula «rei» té massa connotacions, no sempre positives, difícilment compatibles amb la imatge de Crist que ens ofereixen els evangelis. Per descomptat Crist és Rei. Ell mateix ho reconeix davant Pilat en el moment de jugar-se la vida. Però també és veritat que quan les multituds pretenien proclamar-lo rei, després de la multiplicació dels pans, Jesús va desaparèixer discretament per evitar-ho. I és que el terme rei era equívoc, llavors i ara. Podia donar lloc a un malentès. I Jesús va deixar constància de la seva manera de pensar quan els deixebles buscaven els primers llocs en el regne. En aquell temps els va dir el mateix que ens diu avui: que «els poderosos d'aquest món exploten i oprimeixen», i que això no val entre cristians. I «qui vulgui ser el primer que ocupi el darrer lloc, i qui vulgui manar que serveixi». Això és tot. Així de fàcil i de clar.
Crist no presumeix de la seva categoria divina sinó que es rebaixa fins a ocupar l'últim lloc, per servir, per lliurar la seva vida i morir a la creu per la salvació del món. Tota la vida de Jesús es resumeix en dues paraules: al servei de la voluntat del Pare, al servei de la humanitat.
L'evangeli continua essent la bona notícia, la gran notícia, la millor notícia que podem rebre. Per això hem de girar els ulls, un cop i un altre, cap al Crist crucificat per entendre la festa d'avui. No té més lleis que les de l'amor. No necessita cossos legislatius, ni més política que l'amor a l'enemic, per això no necessites armes ni exèrcit...
Resulta comprensible que molts no puguin entendre ni acceptar un rei tan estrany. No ho poden entendre els poderosos, perquè la seva obstinació és dominar més que servir. No ho va entendre Pilat que el va condemnar a mort. Ni els jueus escandalitzats... Per als cristians la creu és la força de Déu per sortir de les tenebres i entrar al regne de la llum... Ho entenem nosaltres ?
