Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30
«Vós sou la meva esperança, Déu meu, he confiat en Vós, des de petit».
Estimats germans i germanes: Podem fer nostres aquestes paraules del salmista perquè la nostra fe madura escoltant la Paraula dia rera dia. La primera intervenció pública de Jesús acaba en fracàs. Tampoc nosaltres no sortim victoriosos dels nostres intents de ser fidels a l'Evangeli. Jesús porta un missatge de joia i d'esperança, ens interpel·la i ens llença a una missió. Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Segurament caldrà superar molts obstacles: rebuig, incomprensions, prejudicis, enveges, calúmnies... «Vingué a casa seva i els seus no l'acolliren». No tendim a valorar el que tenim, ni a les persones que ens rodegen. És més fàcil imaginar-se el que queda lluny, i crear herois irreals que modelem al propi gust. Ens passa com als jueus: creiem que coneixem als nostres veïns, els etiquetem, donem per cert que no poden ser realment de diferent manera. Així ens costa d'entendre, per exemple, que els altres són un do de Déu.
Hem de llegir moltes vegades l'«Himne a la caritat», de la segona lectura, o «Càntic dels Càntics de la nova aliança». Aquesta pàgina sublim de la literatura de tots els temps, és una opció en les Celebracions del Matrimoni. Unió a tots els nivells: Déu i l'ànima, Crist i l'Església, les persones compromeses per l'amor. L'amor no queda reduït al món conceptual d'ordre psicològic i moral. És més que generositat, altruisme, agraïment, o qualsevol altre sentiment humà. L'amor és participació de l'ésser de Déu, del quan diu Sant Juan que és Amor. Al final d'aquesta vida només serem examinats d'un sol tema: l'amor.
Però tendim a perdre el temps en allò que Sant Pau cita com a negació de l'amor: enveja, orgull, egoisme, farses. Encara que siguem esclaus de tot això, el veritable amor, l'Amor de Déu, ens transforma, ho transforma tot. «Jo et faré costat per alliberar-te», diu el Senyor a la primera lectura. Jesús resumia el seu programa diumenge passat amb unes paraules del profeta Isaïes: «portar la Bona Nova als desvalguts... proclamar als captius la llibertat... als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits...» Podem repetir que Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Serem col·laboradors de Jesús si estimem; si el nostre cor està enamorat; si som conscients que la nostra fidelitat demana temps, dedicació, esforç, constància; si comprenem que els bons projectes són la suma de moltes iniciatives ben coordinades. Col·laborem amb Jesús si fem realitat aquestes paraules: «El qui estima és pacient, és bondadós... ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència».
Quin és el temps dels nostres intents per millorar? Sabem aprofitar el temps? Una paraula ens ho aclareix, l'adverbi «avui». Això que «avui sentiu...» Les vostres paraules, Senyor, són Esperit i són Vida! Déu es manifesta en cada «avui», en cada persona i en cada esdeveniment. «Avui» rebem les forces del Senyor: si posem la nostra vida a les seves mans podem viure esperançats i confiar en el futur. Ens trobem amb Ell en el nostre treball, les nostres preocupacions, èxits i fracassos, en les nostres contradiccions, en el nostre desig de millorar. «Avui», cada dia, aprenem el perdó i la misericòrdia si contemplem les actituds de Jesús durant la seva Passió. «Avui», es a dir, cada dia ens trobem amb el Senyor, de manera especial en l'Eucaristia.
«M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara “avui” us proclamo admirable. Vós sou la meva esperança».
3 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 4t durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc XXXIII: SC 87,394-399)
Segons el relat de Lluc, Jesús encara no ha sojornat a Cafarnaüm, i, per tant, no es pot dir que hi hagi acomplert miracles puix que encara no hi ha anat. És més, abans d'anar a Cafarnaüm, tenim constància de la seva estada a Natzaret, el seu país natal, on li sentim dir als seus conciutadans: «De segur que em retraureu aquesta dita: Metge, cura't tu mateix. Hem sentit dir el que has fet a Cafarnaüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares». Aquest passatge, on Cafarnaüm, figura dels gentils, passa al davant de Natzaret, figura dels jueus, ha d'amagar per força un misteri. Jesús, conscient que ningú no és honorat al seu país natal, ni ell, ni els profetes, ni els apòstols, no hi vol predicar, sinó que se'n va a predicar entre els gentils, no fos cas que els seus compatriotes li diguessin: «Metge, cura't tu mateix».
Vindran dies, però, que Israel dirà: «Tot el que hem sentit que ha passat a Cafarnaüm, això és, els miracles i els prodigis realitzats enmig dels gentils, fes-los també aquí, a casa nostra, al poble dels teus pares. El que has mostrat a tot el món, mostra'ns-ho també a nosaltres. Predica el teu missatge a Israel, el teu poble, i així, si més no, «quan haurà entrat el conjunt dels pobles gentils, tot Israel serà salvat». Em sembla, doncs, molt lògic i natural que Jesús respongués a les qüestions dels jueus de Natzaret: «No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». I em penso que aquestes paraules són més veritat segons el misteri que segons la lletra.
Jeremies no fou pas ben rebut a Anatot, el seu país, ni Isaïes ho fou a casa seva, ni tampoc els altres profetes. Em sembla que cal comprendre aquest refús dient que la pàtria de tots els profetes és el poble que no els acollí ni a ells ni a les seves profecies. Els gentils, en canvi, lluny dels profetes i sense conèixer-los, van acceptar els ensenyaments de Jesucrist. Nosaltres, que no pertanyíem a l'aliança i érem estrangers a les promeses, hem acollit de tot cor els profetes, i Moisès i els altres profetes que anunciaven el Crist podem afirmar que són ben nostres.
Per això Jesucrist diu encara: «Ben segur que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies». Vet aquí el sentit de les paraules: Elies era profeta i es trobava enmig del seu poble. Però, al moment d'acomplir els seus prodigis, deixà les viudes d'Israel que, sens dubte, eren prou nombroses, i anà a trobar «una viuda de Sarepta de Sidó», una pobra dona pagana, fent veure d'aquesta manera la figura de les realitats futures. En efecte, quan el poble d'Israel tenia fam i set, «no fam de pa ni set d'aigua, sinó fam d'escoltar la paraula de Déu», aleshores Elies se n'anà a casa d'aquella viuda, de la qual havia dit el profeta: «Ara té més fills l'abandonada que la dona amb marit». I, així que arriba, el profeta li multiplica el pa i els aliments.
Vosaltres éreu aquesta viuda de Sarepta, al país de Sidó, d'allí mateix on l'Evangeli ens diu que en sortí una dona cananea que desitjava de veure la guarició de la seva filla i que a causa de la seva fe va merèixer de veure escoltada la seva oració.
Després Jesucrist afegeix un altre exemple en el mateix sentit: «Hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria» que, certament, no pertanyia al poble d'Israel. La lepra encara cobreix avui tots aquells que no formen part de l'Israel segons l'Esperit. Eliseu no és pas altre que el nostre Senyor i Salvador que, en el misteri del baptisme, purifica els homes coberts de lepra i els diu: «Vés, renta't al Jordà, i la teva pell quedarà neta de la lepra». Naaman baixà al Jordà i, tot banyant-se, va acomplir el misteri del baptisme, és a dir, la seva carn esdevingué semblant a la carn d'un infant. ¿De quin infant? D'aquell que en el bany de regeneració neix novament a la vida en Jesucrist nostre Senyor, «de qui són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.»
Diumenge 4t durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc XXXIII: SC 87,394-399)
Segons el relat de Lluc, Jesús encara no ha sojornat a Cafarnaüm, i, per tant, no es pot dir que hi hagi acomplert miracles puix que encara no hi ha anat. És més, abans d'anar a Cafarnaüm, tenim constància de la seva estada a Natzaret, el seu país natal, on li sentim dir als seus conciutadans: «De segur que em retraureu aquesta dita: Metge, cura't tu mateix. Hem sentit dir el que has fet a Cafarnaüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares». Aquest passatge, on Cafarnaüm, figura dels gentils, passa al davant de Natzaret, figura dels jueus, ha d'amagar per força un misteri. Jesús, conscient que ningú no és honorat al seu país natal, ni ell, ni els profetes, ni els apòstols, no hi vol predicar, sinó que se'n va a predicar entre els gentils, no fos cas que els seus compatriotes li diguessin: «Metge, cura't tu mateix».
Vindran dies, però, que Israel dirà: «Tot el que hem sentit que ha passat a Cafarnaüm, això és, els miracles i els prodigis realitzats enmig dels gentils, fes-los també aquí, a casa nostra, al poble dels teus pares. El que has mostrat a tot el món, mostra'ns-ho també a nosaltres. Predica el teu missatge a Israel, el teu poble, i així, si més no, «quan haurà entrat el conjunt dels pobles gentils, tot Israel serà salvat». Em sembla, doncs, molt lògic i natural que Jesús respongués a les qüestions dels jueus de Natzaret: «No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». I em penso que aquestes paraules són més veritat segons el misteri que segons la lletra.
Jeremies no fou pas ben rebut a Anatot, el seu país, ni Isaïes ho fou a casa seva, ni tampoc els altres profetes. Em sembla que cal comprendre aquest refús dient que la pàtria de tots els profetes és el poble que no els acollí ni a ells ni a les seves profecies. Els gentils, en canvi, lluny dels profetes i sense conèixer-los, van acceptar els ensenyaments de Jesucrist. Nosaltres, que no pertanyíem a l'aliança i érem estrangers a les promeses, hem acollit de tot cor els profetes, i Moisès i els altres profetes que anunciaven el Crist podem afirmar que són ben nostres.
Per això Jesucrist diu encara: «Ben segur que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies». Vet aquí el sentit de les paraules: Elies era profeta i es trobava enmig del seu poble. Però, al moment d'acomplir els seus prodigis, deixà les viudes d'Israel que, sens dubte, eren prou nombroses, i anà a trobar «una viuda de Sarepta de Sidó», una pobra dona pagana, fent veure d'aquesta manera la figura de les realitats futures. En efecte, quan el poble d'Israel tenia fam i set, «no fam de pa ni set d'aigua, sinó fam d'escoltar la paraula de Déu», aleshores Elies se n'anà a casa d'aquella viuda, de la qual havia dit el profeta: «Ara té més fills l'abandonada que la dona amb marit». I, així que arriba, el profeta li multiplica el pa i els aliments.
Vosaltres éreu aquesta viuda de Sarepta, al país de Sidó, d'allí mateix on l'Evangeli ens diu que en sortí una dona cananea que desitjava de veure la guarició de la seva filla i que a causa de la seva fe va merèixer de veure escoltada la seva oració.
Després Jesucrist afegeix un altre exemple en el mateix sentit: «Hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria» que, certament, no pertanyia al poble d'Israel. La lepra encara cobreix avui tots aquells que no formen part de l'Israel segons l'Esperit. Eliseu no és pas altre que el nostre Senyor i Salvador que, en el misteri del baptisme, purifica els homes coberts de lepra i els diu: «Vés, renta't al Jordà, i la teva pell quedarà neta de la lepra». Naaman baixà al Jordà i, tot banyant-se, va acomplir el misteri del baptisme, és a dir, la seva carn esdevingué semblant a la carn d'un infant. ¿De quin infant? D'aquell que en el bany de regeneració neix novament a la vida en Jesucrist nostre Senyor, «de qui són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.»
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Ramon,
Diumenge vinent podràs aprofundir els teus sentiments respecte a l'amor de Déu. Dic això al fil del que em dius en la teva carta, de com et pertorba el gran amor de Déu: «Em trobo davant d'un panorama immens, espectacular. Estimo amb bogeria Jesucrist, fill de la Verge Maria, que em condueix al Pare, mitjançant el seu Esperit. Aquest immens amor de Déu cap a nosaltres, em pertorba. Déu que es “fica” en aquest embolic de la creació. No em cap al cap, i no trobo una altra explicació sinó aquesta: “que no em cap”. Per molt amor que posis, sembla impossible! Com pot ser que ens hagi volgut tant?». Ramon, no ho sembla, és impossible, arribar a penetrar i comprendre el Misteri de l'Amor.
Ara bé, aquest Misteri de l'Amor no ha estat amagat, encara que ens sobrepassi, sinó que se'ns ha revelat. Un Misteri que s'ha revestit de la nostra naturalesa humana. Un Misteri que ha volgut parlar en la nostra pròpia llengua humana, que ha volgut conviure entre els humans amb la figura més senzilla, propera i acollidora que podem imaginar. Que ha obert el seu cor, i ha allargat les seves mans als homes. Un Misteri d'Amor que, en una versió humana, posa punt final a aquesta manifestació d'amor entre nosaltres, tot donant la vida que havia pres com a seva. En una paraula, un Misteri d'Amor que ens ha deixat una fotografia perfecta en les pàgines de l'evangeli. Doncs bé, a partir d'aquí em pregunto: Ens cap al cap el perfil de l'amor que ens ofereix la Carta de sant Pau als Corintis, el diumenge pròxim?: «Si no estimo no sóc res. El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita, ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència. L'amor no passarà mai».
Bé, doncs, això viu Jesucrist, la revelació de l'amor de Déu. I això, precisament, ens demana ell que visquem entre nosaltres. Si nosaltres som creació seva, obra seva, cal suposar que quan ens mana viure aquest amor, és que ens ha donat una capacitat de viure-ho.
Potser hauríem de viure el que ens expressa Ramon Llull en un dels seus textos del Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Es van ajuntar molts amants per estimar a un Amat que els omplia a tots d'amor, cada un tenia com riquesa al seu Amat i els pensaments que venien d'ell, pels quals eren capaços de passar grans tribulacions».
Potser a nosaltres per arribar a fer possible la vivència d'aquest amor necessitem apropar-nos els uns als altres, a l'hora de viure l'amor que a tots ens ve de la mateixa font, i és en aquesta proximitat quan podem i hem d'estar disposats a posar en exercici totes aquestes condicions que comporta viure un veritable amor, o posar-nos seriosament en el camí de introduir-nos en la vivència del Misteri de l'Amor, encara que mai arribar a comprendre de manera exhaustiva, ja que sempre ens desborda, i sempre ens atrau. O dit amb altres paraules: ser capaços de passar grans tribulacions vivint aquests trets d'amor en la nostra convivència diària.
Ramon, sempre ens quedarà alguna cosa per estimar, però aquest amor farà emergir a nosaltres la pau. Que mai no et falti aquesta pau al cor,
+ P. Abat
Diumenge vinent podràs aprofundir els teus sentiments respecte a l'amor de Déu. Dic això al fil del que em dius en la teva carta, de com et pertorba el gran amor de Déu: «Em trobo davant d'un panorama immens, espectacular. Estimo amb bogeria Jesucrist, fill de la Verge Maria, que em condueix al Pare, mitjançant el seu Esperit. Aquest immens amor de Déu cap a nosaltres, em pertorba. Déu que es “fica” en aquest embolic de la creació. No em cap al cap, i no trobo una altra explicació sinó aquesta: “que no em cap”. Per molt amor que posis, sembla impossible! Com pot ser que ens hagi volgut tant?». Ramon, no ho sembla, és impossible, arribar a penetrar i comprendre el Misteri de l'Amor.
Ara bé, aquest Misteri de l'Amor no ha estat amagat, encara que ens sobrepassi, sinó que se'ns ha revelat. Un Misteri que s'ha revestit de la nostra naturalesa humana. Un Misteri que ha volgut parlar en la nostra pròpia llengua humana, que ha volgut conviure entre els humans amb la figura més senzilla, propera i acollidora que podem imaginar. Que ha obert el seu cor, i ha allargat les seves mans als homes. Un Misteri d'Amor que, en una versió humana, posa punt final a aquesta manifestació d'amor entre nosaltres, tot donant la vida que havia pres com a seva. En una paraula, un Misteri d'Amor que ens ha deixat una fotografia perfecta en les pàgines de l'evangeli. Doncs bé, a partir d'aquí em pregunto: Ens cap al cap el perfil de l'amor que ens ofereix la Carta de sant Pau als Corintis, el diumenge pròxim?: «Si no estimo no sóc res. El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita, ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència. L'amor no passarà mai».
Bé, doncs, això viu Jesucrist, la revelació de l'amor de Déu. I això, precisament, ens demana ell que visquem entre nosaltres. Si nosaltres som creació seva, obra seva, cal suposar que quan ens mana viure aquest amor, és que ens ha donat una capacitat de viure-ho.
Potser hauríem de viure el que ens expressa Ramon Llull en un dels seus textos del Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Es van ajuntar molts amants per estimar a un Amat que els omplia a tots d'amor, cada un tenia com riquesa al seu Amat i els pensaments que venien d'ell, pels quals eren capaços de passar grans tribulacions».
Potser a nosaltres per arribar a fer possible la vivència d'aquest amor necessitem apropar-nos els uns als altres, a l'hora de viure l'amor que a tots ens ve de la mateixa font, i és en aquesta proximitat quan podem i hem d'estar disposats a posar en exercici totes aquestes condicions que comporta viure un veritable amor, o posar-nos seriosament en el camí de introduir-nos en la vivència del Misteri de l'Amor, encara que mai arribar a comprendre de manera exhaustiva, ja que sempre ens desborda, i sempre ens atrau. O dit amb altres paraules: ser capaços de passar grans tribulacions vivint aquests trets d'amor en la nostra convivència diària.
Ramon, sempre ens quedarà alguna cosa per estimar, però aquest amor farà emergir a nosaltres la pau. Que mai no et falti aquesta pau al cor,
+ P. Abat
2 de febrer del 2013
LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Mauro-Giuseppe Lepori, abat general de l'Orde Cistercenc
La festa d'avui celebra la llum de la presència de Crist en el món. Simeó rep amb l'Esperit Sant el carisma profètic de reconèixer que Jesús és el Senyor que es manifesta per la salvació de tots: «Ell és aquí!», diu a Maria i a Josep, després d'haver exclamat lloant Déu: «Els meus ulls han vist el Salvador, (...) llum que es revela a les nacions».
La profecia, com es veurà trenta anys més tard amb Joan Baptista i els apòstols, no consisteix ja a revelar el futur, sinó a copsar la llum de Déu en la presència encarnada del Fill de Déu, que salva el món de les tenebres.
Aquesta mirada és un carisma, és un do de l'Esperit Sant. Lluc subratlla tres vegades que Simeó estava ple i venia mogut per l'Esperit: «Tenia en ell l'Esperit Sant», «L'Esperit li havia fet saber que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor», i aquell dia va anar al temple «guiat per l'Esperit». La presència de l'Esperit, la veritat que revela l'Esperit, i el moviment de l'Esperit condueixen a la trobada amb Crist.
Crec que és important estar atents a aquest aspecte carismàtic de l'esdeveniment que celebrem avui, perquè, com en altres episodis evangèlics, se'ns hi revela la naturalesa i la forma de la nostra participació en l'esdeveniment de Crist. L'Esperit Sant és el que ens fa capaços de reconèixer, abraçar i anunciar Jesucrist. Sense l'Esperit, l'encarnació de Déu per a la salvació del món no tindria efecte en les nostres vides i no es veuria la seva llum, no il·luminaria el món. Pentecosta farà universal aquesta experiència, suscitant l'esdeveniment i la missió de l'Església.
Aquesta naturalesa carismàtica de l'esdeveniment cristià caracteritza d'una manera particular la vida consagrada, que l'Església recorda avui especialment. Potser la renovació constant de què tenim necessitat en la vida religiosa, avui com sempre, hauria de ser deixar-nos inspirar per la docilitat a l'Esperit de Simeó, definit per Lluc com «un home just i pietós». La vida consagrada està cridada a viure amb particular consciència la vida baptismal allà on troba la seva maduresa, en el sagrament de la confirmació, en el sagrament del do de l'Esperit que fa del cristià testimoni de Crist.
El que se'ns demana per acollir aquest carisma de maduresa cristiana és, abans que res, la consciència del profund desig d'adherir-nos a Crist que habita el nostre cor. Simeó passa tota la seva vida «esperant la consolació d'Israel». En aquest sentit ell és «just i piadós», és a dir, un que viu la veritat de l'home en l'ofrena del cor a Déu, en l'espera i en la petició que Déu mateix vingui a sadollar la set que crema el cor humà, que és una set de consol, de consol per a tot el poble, per a tota la humanitat.
Simeó era, certament, un israelita que veia expressat en la paraula dels salms el profund desig del seu cor i del cor de tots, com el salm 62: «Vós Senyor sou el meu, de bon matí jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor com terra eixuta, sense una gota d'aigua» (Sl 62,2). Sentia l'ànsia pel sofriment profund de la humanitat, la necessitat de salvació i de llum de tots els pobles. La seva justícia i pietat el convertien en una flama sempre encesa davant la presència de Déu, com a desig universal de salvació. La seva pregària tenia tota la seva vida com suspesa i en tensió entre la immensa misèria humana i el Déu Altíssim, que es revela immensament misericordiós a Abraham, Isaac, Jacob, a Moisès i als profetes d'Israel. Esperava «la consolació d'Israel», que no vol dir el consol només per a Israel, sinó el consol promès a tots els pobles a través d'Israel.
Atès que Simeó esperava de debò el consol, el Consolador, «tenia en ell l'Esperit Sant». L'Esperit baixa i reposa en el desig de consol de l'home. L'Esperit es posa sobre la pietat, sobre l'ànsia de consol per al poble. Simeó no desitja el consol només per a ell, sinó per al poble. Sobre aquest desig, sobre aquesta espera plena d'intercessió, ve i es posa l'Esperit.
Quan l'Esperit es posa sobre l'espera de la salvació que consola el poble, llavors revela el misteri de Crist i de la nostra vida: «L'Esperit li havia anunciat que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor». L'Esperit revela a Simeó que el sentit de la seva vida i de la seva mort era Jesús, la trobada amb Crist. L'Esperit ens revela que l'espera de consol que crema en cada cor humà és espera de Crist, d'un Déu que puguem veure i trobar.
Així doncs, l'Esperit dirigeix els nostres passos de manera que puguem trobar Jesús en el temps i en el lloc de la seva presència enmig nostre. L'Esperit condueix i anima els passos de la nostra vida cap a la trobada de cada un amb Crist, una trobada tan real que el podem abraçar, el podem tenir en braços, veure el seu rostre de prop, i reconèixer en aquesta trobada el sentit i la plenitud de tota la nostra vida: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador!».
El fruit d'aquesta obra de l'Esperit Sant és l'anunci, el testimoni ofert a tothom d'aquesta trobada amb la llum que és Crist. Quan un home, com Simeó, o una dona, com Anna, permeten a l'Esperit conduir el desig del seu cor cap a la trobada amb Jesús, es converteixen en profetes i testimonis de la llum que l'encarnació de Déu vessa sobre tots els homes, una llum que és «signe de contradicció» perquè revela a cada un el desig veritable i profund del seu cor. Perquè altres persones puguin oferir a l'Esperit Sant un cor assedegat sobre el qual posar-se per revelar el sentit de la vida i conduir-los a abraçar i transmetre a tots el consol de Crist.
La festa d'avui celebra la llum de la presència de Crist en el món. Simeó rep amb l'Esperit Sant el carisma profètic de reconèixer que Jesús és el Senyor que es manifesta per la salvació de tots: «Ell és aquí!», diu a Maria i a Josep, després d'haver exclamat lloant Déu: «Els meus ulls han vist el Salvador, (...) llum que es revela a les nacions».
La profecia, com es veurà trenta anys més tard amb Joan Baptista i els apòstols, no consisteix ja a revelar el futur, sinó a copsar la llum de Déu en la presència encarnada del Fill de Déu, que salva el món de les tenebres.
Aquesta mirada és un carisma, és un do de l'Esperit Sant. Lluc subratlla tres vegades que Simeó estava ple i venia mogut per l'Esperit: «Tenia en ell l'Esperit Sant», «L'Esperit li havia fet saber que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor», i aquell dia va anar al temple «guiat per l'Esperit». La presència de l'Esperit, la veritat que revela l'Esperit, i el moviment de l'Esperit condueixen a la trobada amb Crist.
Crec que és important estar atents a aquest aspecte carismàtic de l'esdeveniment que celebrem avui, perquè, com en altres episodis evangèlics, se'ns hi revela la naturalesa i la forma de la nostra participació en l'esdeveniment de Crist. L'Esperit Sant és el que ens fa capaços de reconèixer, abraçar i anunciar Jesucrist. Sense l'Esperit, l'encarnació de Déu per a la salvació del món no tindria efecte en les nostres vides i no es veuria la seva llum, no il·luminaria el món. Pentecosta farà universal aquesta experiència, suscitant l'esdeveniment i la missió de l'Església.
Aquesta naturalesa carismàtica de l'esdeveniment cristià caracteritza d'una manera particular la vida consagrada, que l'Església recorda avui especialment. Potser la renovació constant de què tenim necessitat en la vida religiosa, avui com sempre, hauria de ser deixar-nos inspirar per la docilitat a l'Esperit de Simeó, definit per Lluc com «un home just i pietós». La vida consagrada està cridada a viure amb particular consciència la vida baptismal allà on troba la seva maduresa, en el sagrament de la confirmació, en el sagrament del do de l'Esperit que fa del cristià testimoni de Crist.
El que se'ns demana per acollir aquest carisma de maduresa cristiana és, abans que res, la consciència del profund desig d'adherir-nos a Crist que habita el nostre cor. Simeó passa tota la seva vida «esperant la consolació d'Israel». En aquest sentit ell és «just i piadós», és a dir, un que viu la veritat de l'home en l'ofrena del cor a Déu, en l'espera i en la petició que Déu mateix vingui a sadollar la set que crema el cor humà, que és una set de consol, de consol per a tot el poble, per a tota la humanitat.
Simeó era, certament, un israelita que veia expressat en la paraula dels salms el profund desig del seu cor i del cor de tots, com el salm 62: «Vós Senyor sou el meu, de bon matí jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor com terra eixuta, sense una gota d'aigua» (Sl 62,2). Sentia l'ànsia pel sofriment profund de la humanitat, la necessitat de salvació i de llum de tots els pobles. La seva justícia i pietat el convertien en una flama sempre encesa davant la presència de Déu, com a desig universal de salvació. La seva pregària tenia tota la seva vida com suspesa i en tensió entre la immensa misèria humana i el Déu Altíssim, que es revela immensament misericordiós a Abraham, Isaac, Jacob, a Moisès i als profetes d'Israel. Esperava «la consolació d'Israel», que no vol dir el consol només per a Israel, sinó el consol promès a tots els pobles a través d'Israel.
Atès que Simeó esperava de debò el consol, el Consolador, «tenia en ell l'Esperit Sant». L'Esperit baixa i reposa en el desig de consol de l'home. L'Esperit es posa sobre la pietat, sobre l'ànsia de consol per al poble. Simeó no desitja el consol només per a ell, sinó per al poble. Sobre aquest desig, sobre aquesta espera plena d'intercessió, ve i es posa l'Esperit.
Quan l'Esperit es posa sobre l'espera de la salvació que consola el poble, llavors revela el misteri de Crist i de la nostra vida: «L'Esperit li havia anunciat que no moriria sense haver vist abans l'Ungit del Senyor». L'Esperit revela a Simeó que el sentit de la seva vida i de la seva mort era Jesús, la trobada amb Crist. L'Esperit ens revela que l'espera de consol que crema en cada cor humà és espera de Crist, d'un Déu que puguem veure i trobar.
Així doncs, l'Esperit dirigeix els nostres passos de manera que puguem trobar Jesús en el temps i en el lloc de la seva presència enmig nostre. L'Esperit condueix i anima els passos de la nostra vida cap a la trobada de cada un amb Crist, una trobada tan real que el podem abraçar, el podem tenir en braços, veure el seu rostre de prop, i reconèixer en aquesta trobada el sentit i la plenitud de tota la nostra vida: «Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador!».
El fruit d'aquesta obra de l'Esperit Sant és l'anunci, el testimoni ofert a tothom d'aquesta trobada amb la llum que és Crist. Quan un home, com Simeó, o una dona, com Anna, permeten a l'Esperit conduir el desig del seu cor cap a la trobada amb Jesús, es converteixen en profetes i testimonis de la llum que l'encarnació de Déu vessa sobre tots els homes, una llum que és «signe de contradicció» perquè revela a cada un el desig veritable i profund del seu cor. Perquè altres persones puguin oferir a l'Esperit Sant un cor assedegat sobre el qual posar-se per revelar el sentit de la vida i conduir-los a abraçar i transmetre a tots el consol de Crist.
27 de gener del 2013
DIUMENGE III DURANT L'ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Sl 18, 8.9.10.15 (R. : Jo 6,63b); 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21
Germanes, germans,
Amb aquest diumenge tercer durant l'any reprenem pròpiament el ritme ordinari d'aquest cicle C en el qual anirem endinsant-nos en els misteris de la vida de Jesús de la mà de l'evangelista sant Lluc, autor també del llibre dels Fets del Apòstols, que ve a ser com la continuació de l'evangeli on ell exposa l'activitat apostòlica de l'Església sorgida de la Pentecosta. El tercer evangelista és d'origen grec i es dirigeix a les comunitats creients de la diàspora, és a dir, a les comunitats hel·lenístiques que han acceptat l'evangeli de Jesús. Per això el seu grec és més culte que el dels altres evangelistes. Lluc, tant en el pròleg del seu evangeli com en el dels Fets dels Apòstols van dirigits a un tal Teòfil, procediment corrent en els escrits antics. A més Teòfil significa «el qui estima Déu» i en aquest sentit tots els lectors dels escrits de Lluc poden apropiar-se aquest nom. Lluc s'esmerça, així almenys ho afirma, en donar-nos una informació segura i ordenada dels fets de la vida històrica de Jesús. És del seu interès també, dibuixar-nos una fisonomia plena d'humanitat del Jesús històric. Dante ja va dir d'ell que era l'evangelista de la mansuetud del Crist. Per tant, Lluc vol donar a conèixer als seus lectors la dolcesa exquisida del Mestre de Galilea. I així ho veiem tant en les seves paràboles, com en els seus miracles i en el tracte amb la gent: amb els pecadors, els pobres, els malalts, les dones i les viudes. També li agrada de presentar Jesús en oració, d'una manera més freqüent fins i tot que els altres sinòptics. Per a Lluc Jesús és, a més, el veritable Salvador del món, ja des de l'anunci de l'àngel als pastors, passant pel càntic de Simeó, fins al final del seu evangeli amb la missió dels apòstols de convertir tots els pobles en el seu nom. El mateix nom de Jesús, anunciat per l'àngel Gabriel a Maria, significa «Déu salva».
La taula de la paraula d'avui ha estat ben substanciosa i amb uns textos bíblics escollits força extensos. La primera lectura és del llibre de Nehemies, un llibre per a molts segurament desconegut. Nehemies era un governador de la Jerusalem restaurada després de l'exili de Babilònia enviat per un benèvol rei persa perquè restaurés les muralles de la ciutat de Jerusalem. La seva activitat se situa a mitjans del segle V abans de Crist. Junt amb ell va actuar el sacerdot Esdres, que dóna nom també a un altre llibre bíblic, com a restaurador del culte a Jerusalem. En retornar el poble de Babilònia a Terra Santa es va haver d'organitzar tot de nou, materialment, culturalment i moralment. Nehemies fou l'artífex de la part material i Esdres de la formació cultual i moral. Esdres i els levites que l'acompanyaven es van disposar a instruir el nou poble en el coneixement de la Llei. Ho hem vist en el fragment que hem escoltat en la primera lectura, escollida, per altra banda, pel seu paral·lelisme amb el text de Lluc que hem sentit en l'evangeli. Lluc presenta Jesús com el nou Esdres que comunica la Paraula de Déu al Poble. Ell que era la Paraula, en expressió de sant Joan, s'identifica ell mateix amb ella. Enmig de l'assemblea, a la sinagoga de Natzaret, el seu poble, després que el seu nom ja s'havia fet famós pels seus miracles i per la seva autoritat en la forma d'ensenyar, ell, la Paraula eterna del Pare, enviat per Ell com a Salvador del món, dret enmig de l'assemblea, llegeix un fragment del llibre d'Isaïes on hi ha tot un programa messiànic alliberador que Jesús assumeix integralment. Isaïes profetitzava la presència enmig del poble d'un profeta ungit de Déu que seria portador d'un missatge de consolació i alliberament per al Poble. Aquest text té un parentiu amb els càntics del Servent de Déu. Amb els miracles que Jesús ha portat ja a terme dóna a entendre als compatriotes de Natzaret que ell és el protagonista de l'acció messiànica anunciada per Isaïes. La seva presència enmig del Poble ja és l'acompliment d'aquella profecia i en ell s'inaugura l'any de gràcia del Senyor, és a dir el procés redemptor i alliberador que anirà més enllà de la condonació dels deutes i de la llibertat dels esclaus de què parlava la Llei amb motiu de l'any jubilar. Amb sobirana autoritat Jesús s'autoproclama com el Messies esperat.
Germanes, germans, acabem de celebrar la setmana per la unitat dels cristians i justament la segona lectura d'avui, de la primera carta als cristianes de Corint, sant Pau, preocupat per la unió d'aquella comunitat conflictiva, utilitza la imatge del cos humà com a signe del Cos de Crist, que és l'Església, aquesta Església que, com el cos humà, consta de molts membres que exerceixen distintes funcions però que tots col·laboren al bé del conjunt i al creixement integral de tot el cos. Què se n'ha fet, germanes i germans, de la túnica indivisa del Crist quan llegim que ni tan sols els soldats romans, al peu de la creu, no gosaren trossejar-la? La unitat de l'Església demana la submissió de tots els membres a la llei del Crist. Però això no pot ser obra ni de la nostra perícia ni del nostre esforç. Qui fa créixer i viure l'Església és l'Esperit Sant, ànima increada de la mateixa pel fet de ser Déu. Per tant, la unió entre els cristians serà més estreta i eficaç com més dòcils siguem a l'Esperit Sant vivificador que actua invisiblement en tots els batejats. I aquest Esperit és el mateix que animava el desig vehement de Jesús quan demanava insistentment al Pare que tots fóssim u.
En la reflexió que ens proposen les lectures d'avui seria bo que ens preguntéssim ara i aquí amb quin interès i atenció escoltem la Paraula de Déu en cada eucaristia. I si som capaços d'aplicar-nos aquesta Paraula i apropiar-nos-la per tal que sigui una Paraula que actuï eficaçment en les nostres vides. La Paraula de Déu és viva i eficaç, diu l'autor de la carta als Hebreus. La Paraula de Déu té una força totpoderosa, capaç de transformar les nostres vides. Però això demana fe, és a dir una adhesió personal i confiada a Déu, i un convenciment absolut de la seva eficàcia salvadora. En aquest any de la fe hauríem de centrar amb més interès la nostra atenció interior en la Paraula de Déu, tal com ens proposa el Papa Benet en la seva Carta Apostòlica, la Porta de la Fe, quan diu que hem de «redescobrir el gust de nodrir-nos amb la Paraula de Déu» (n. 3), per tal que, tot familiaritzant-nos més amb ella tinguem també nosaltres fits els ulls en Jesús, l'únic que pot comunicar-nos paraules de vida eterna.
Ne 8,1-4a.5-6.8-10; Sl 18, 8.9.10.15 (R. : Jo 6,63b); 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21
Germanes, germans,
Amb aquest diumenge tercer durant l'any reprenem pròpiament el ritme ordinari d'aquest cicle C en el qual anirem endinsant-nos en els misteris de la vida de Jesús de la mà de l'evangelista sant Lluc, autor també del llibre dels Fets del Apòstols, que ve a ser com la continuació de l'evangeli on ell exposa l'activitat apostòlica de l'Església sorgida de la Pentecosta. El tercer evangelista és d'origen grec i es dirigeix a les comunitats creients de la diàspora, és a dir, a les comunitats hel·lenístiques que han acceptat l'evangeli de Jesús. Per això el seu grec és més culte que el dels altres evangelistes. Lluc, tant en el pròleg del seu evangeli com en el dels Fets dels Apòstols van dirigits a un tal Teòfil, procediment corrent en els escrits antics. A més Teòfil significa «el qui estima Déu» i en aquest sentit tots els lectors dels escrits de Lluc poden apropiar-se aquest nom. Lluc s'esmerça, així almenys ho afirma, en donar-nos una informació segura i ordenada dels fets de la vida històrica de Jesús. És del seu interès també, dibuixar-nos una fisonomia plena d'humanitat del Jesús històric. Dante ja va dir d'ell que era l'evangelista de la mansuetud del Crist. Per tant, Lluc vol donar a conèixer als seus lectors la dolcesa exquisida del Mestre de Galilea. I així ho veiem tant en les seves paràboles, com en els seus miracles i en el tracte amb la gent: amb els pecadors, els pobres, els malalts, les dones i les viudes. També li agrada de presentar Jesús en oració, d'una manera més freqüent fins i tot que els altres sinòptics. Per a Lluc Jesús és, a més, el veritable Salvador del món, ja des de l'anunci de l'àngel als pastors, passant pel càntic de Simeó, fins al final del seu evangeli amb la missió dels apòstols de convertir tots els pobles en el seu nom. El mateix nom de Jesús, anunciat per l'àngel Gabriel a Maria, significa «Déu salva».
La taula de la paraula d'avui ha estat ben substanciosa i amb uns textos bíblics escollits força extensos. La primera lectura és del llibre de Nehemies, un llibre per a molts segurament desconegut. Nehemies era un governador de la Jerusalem restaurada després de l'exili de Babilònia enviat per un benèvol rei persa perquè restaurés les muralles de la ciutat de Jerusalem. La seva activitat se situa a mitjans del segle V abans de Crist. Junt amb ell va actuar el sacerdot Esdres, que dóna nom també a un altre llibre bíblic, com a restaurador del culte a Jerusalem. En retornar el poble de Babilònia a Terra Santa es va haver d'organitzar tot de nou, materialment, culturalment i moralment. Nehemies fou l'artífex de la part material i Esdres de la formació cultual i moral. Esdres i els levites que l'acompanyaven es van disposar a instruir el nou poble en el coneixement de la Llei. Ho hem vist en el fragment que hem escoltat en la primera lectura, escollida, per altra banda, pel seu paral·lelisme amb el text de Lluc que hem sentit en l'evangeli. Lluc presenta Jesús com el nou Esdres que comunica la Paraula de Déu al Poble. Ell que era la Paraula, en expressió de sant Joan, s'identifica ell mateix amb ella. Enmig de l'assemblea, a la sinagoga de Natzaret, el seu poble, després que el seu nom ja s'havia fet famós pels seus miracles i per la seva autoritat en la forma d'ensenyar, ell, la Paraula eterna del Pare, enviat per Ell com a Salvador del món, dret enmig de l'assemblea, llegeix un fragment del llibre d'Isaïes on hi ha tot un programa messiànic alliberador que Jesús assumeix integralment. Isaïes profetitzava la presència enmig del poble d'un profeta ungit de Déu que seria portador d'un missatge de consolació i alliberament per al Poble. Aquest text té un parentiu amb els càntics del Servent de Déu. Amb els miracles que Jesús ha portat ja a terme dóna a entendre als compatriotes de Natzaret que ell és el protagonista de l'acció messiànica anunciada per Isaïes. La seva presència enmig del Poble ja és l'acompliment d'aquella profecia i en ell s'inaugura l'any de gràcia del Senyor, és a dir el procés redemptor i alliberador que anirà més enllà de la condonació dels deutes i de la llibertat dels esclaus de què parlava la Llei amb motiu de l'any jubilar. Amb sobirana autoritat Jesús s'autoproclama com el Messies esperat.
Germanes, germans, acabem de celebrar la setmana per la unitat dels cristians i justament la segona lectura d'avui, de la primera carta als cristianes de Corint, sant Pau, preocupat per la unió d'aquella comunitat conflictiva, utilitza la imatge del cos humà com a signe del Cos de Crist, que és l'Església, aquesta Església que, com el cos humà, consta de molts membres que exerceixen distintes funcions però que tots col·laboren al bé del conjunt i al creixement integral de tot el cos. Què se n'ha fet, germanes i germans, de la túnica indivisa del Crist quan llegim que ni tan sols els soldats romans, al peu de la creu, no gosaren trossejar-la? La unitat de l'Església demana la submissió de tots els membres a la llei del Crist. Però això no pot ser obra ni de la nostra perícia ni del nostre esforç. Qui fa créixer i viure l'Església és l'Esperit Sant, ànima increada de la mateixa pel fet de ser Déu. Per tant, la unió entre els cristians serà més estreta i eficaç com més dòcils siguem a l'Esperit Sant vivificador que actua invisiblement en tots els batejats. I aquest Esperit és el mateix que animava el desig vehement de Jesús quan demanava insistentment al Pare que tots fóssim u.
En la reflexió que ens proposen les lectures d'avui seria bo que ens preguntéssim ara i aquí amb quin interès i atenció escoltem la Paraula de Déu en cada eucaristia. I si som capaços d'aplicar-nos aquesta Paraula i apropiar-nos-la per tal que sigui una Paraula que actuï eficaçment en les nostres vides. La Paraula de Déu és viva i eficaç, diu l'autor de la carta als Hebreus. La Paraula de Déu té una força totpoderosa, capaç de transformar les nostres vides. Però això demana fe, és a dir una adhesió personal i confiada a Déu, i un convenciment absolut de la seva eficàcia salvadora. En aquest any de la fe hauríem de centrar amb més interès la nostra atenció interior en la Paraula de Déu, tal com ens proposa el Papa Benet en la seva Carta Apostòlica, la Porta de la Fe, quan diu que hem de «redescobrir el gust de nodrir-nos amb la Paraula de Déu» (n. 3), per tal que, tot familiaritzant-nos més amb ella tinguem també nosaltres fits els ulls en Jesús, l'únic que pot comunicar-nos paraules de vida eterna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
