Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ahir, vigília de l'inici de la Quaresma, cantàvem solemnement l'Al·leluia, repetint-lo quatre vegades. Aquest cant és el crit de la Pasqua de Resurrecció. És la melodia característica de la Resurrecció. Durant el temps de Quaresma no la tornarem a cantar fins a la Nit de Pasqua. I aquesta nit serà ja una melodia nova, com el foc nou.
Durant la Quaresma la silenciem, per preparar-ne una de nova. En tota melodia el silenci hi té una gran importància. I aquí també. Però és un silenci que ha d'afectar tota la nostra vida, perquè el cant nou de la resurrecció ha de néixer d'un cor i d'una vida, nous.
Al·leluia vol dir CANTA A DÉU.
Al·leluia, canta a Déu. La Quaresma ha de ser com un gran assaig de la melodia pasqual. Que hauria de brollar des de la vibració d'un cor nou. Hi ha una nova situació en el món, en la teva vida... Encara tenim al cor moltes arestes per polir. Ens hi convida sant Lleó el Gran en un dels seus sermons. En aquest temps cal conscienciar-nos de les nostres arestes. Les eines per polir aquestes arestes, ja ens les suggereix l'Església. Només cal que les apliquem bé en el treball quaresmal. Hauríem d'esmerçar-nos, també aquí, a fer un treball ben fet.
La Litúrgia ens ofereix unes bones notes per anar escrivint aquesta melodia. Una és l'oració de l'antic sacramentari Gelasià:
«Concediu-nos, oh Déu totpoderós, en atenció als exercicis anuals de la Santa Quarantena, la gràcia de comprendre l'EXEMPLE MISTERIÓS DE CRIST, i de reproduir en la santedat de la nostra vida les disposicions de la seva ànima».
Una invitació clara a endinsar-nos en el misteri de Crist que es resumeix i manifesta en la seva vida, mort i resurrecció. Aquest és el nostre horitzó primer. Deixar que el seu Esperit vagi configurant la nostra vida, per fer realitat que Crist visqui en nosaltres.
Un altre suggeriment per viure bé la Quaresma ens l'ofereix l'oració col·lecta d'aquest dia:
«Concediu-nos de començar amb un dejuni santificador l'exercici quaresmal, per lluitar contra l'esperit del mal, amb l'auxili de la sobrietat ...»
Aquí es posa l'accent en el nostre esforç personal, que ha de recolzar-se sobretot en la sobrietat, i sempre tenint l'horitzó en l'exemple misteriós de Crist. Aquest exemple gira al voltant d'una paraula: RECONCILIACIÓ.
Ens ho recorda la Paraula de Déu: «En nom de Crist, reconcilieu amb Déu».
Això no vol dir confessar-se. Ens confessem, però no rebem el perdó de Déu, perquè continuem sense reconciliar-nos amb el germà contra qui tenim alguna cosa en contra. Com en l'Eucaristia, podem prendre la comunió, o la desunió. Així trepitgem l'Eucaristia, taula de fraternitat a la qual ens invita el Pare. O el Parenostre, on inconscientment diem «perdoneu perquè nosaltres també perdonem».
Jo crec que en la nostra vida com a cristians, cridats a viure l'evangeli de Jesucrist, som com molts joves que trobem pel carrer amb els auriculars, que caminen pendents de la música que els va sonant a les orelles des de l'aparell que porten penjat. Nosaltres portem els nostres auriculars i només escoltem la nostra música, però no la música de Déu, que ens demana respostes molt concretes de cara als altres, d'acord a la llum de l'evangeli.
I amb els auriculars a les orelles és difícil de creure en la RESURRECCIÓ, perquè no arribem a canviar des del cor, no ens pot néixer un cor nou. I si no vivim aquesta experiència que la Resurrecció del Crist ens permet de viure ja aquí, és difícil creure en una altra Resurrecció.
Necessitem viure ara l'experiència de la Resurrecció, però això és impossible sense passar per la CREU. «No hi ha resurrecció sense creu».
I la creu suposa esquinçar el cor, trencar-lo, o deixar que els altres ens el traspassin. És el primer pas cap a la Resurrecció. Cal deixar que la Paraula de Déu penetri en nosaltres com una espasa de dos talls i jutgi els nostres sentiments i pensaments. Cal posar-nos nus davant de l'Evangeli. Deixar-nos seduir per la seva Paraula i demanar que el nostre aliment sigui fer la voluntat del Pare.
I amb la força d'aquest Esperit tornar cap als nostres germans, amb l'almoina dels nostres diners, del nostre temps o del servei de la nostra persona.
Comencem la Quaresma, l'horitzó és clar, el camí ens el va indicant amb molta llum la Paraula. Però podem voler fer-nos el nostre propi camí. Llavors ens sortiria un «al·leluia» molt defectuós. I no viurem una veritable Resurrecció.
Llavors, si ens preguntem: «On és el teu Déu?», possiblement no sabrem trobar la bona resposta, sinó un bon ídol.
13 de febrer del 2013
11 de febrer del 2013
LECTIO DIVINA
Salm 29[30]
1 Càntic per a la dedicació del temple
2 Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava
i no has permès que se n'alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
5 Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.
7 Jo pensava, quan em veia segur:«no cauré mai».
8 Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà,que proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor!»
12 Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
13 Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.
Idees generals
És un salm d'acció de gràcies individual, per l'alliberament d'un perill de mort. El Senyor ha escoltat el clam del salmista, el seu crit, quan estava en perill de mort. Estar amb vida i sentir-se de nou viu, física o espiritualment, després d'una experiència de mort, és una experiència de resurrecció. És aquest contrast de vida i de mort que converteix el salm en un prisma de colors diversos, que és l'essència de tota vida humana. El P. Alonso Schökel es recrea en aquests contrastos: còlera i pau, capvespre i alba, plor i alegria, (v.6) dol i dansa, sac i vestit de festa, (v.12) silenci i cant (V.13).
Aquest salm ens pot ajudar a portar la mirada sobre la nostra pròpia vida.
Estructura del salm
Introducció (v. 2-4) Exalça el Senyor per alliberar-lo, per escoltar el seu crit. El Senyor va tapar la boca als seus enemics. Aquí, el salmista es dirigeix al Senyor.
Nucli central (v. 5-11) El salmista es dirigeix als fidels congregats al temple. Fa de la seva experiència un testimoni, una catequesi per als altres. Exposa els fets: Va clamar al Senyor, va apostar fort amb Déu: «Si moro, perds un bon aliat i la teva fama s'acaba, si no m'escoltes meus enemics diran que no existeixes. Per a tu, és millor que jo visqui, doncs cap mort dóna testimoni de tu». (Cf. Is 38,9-20)
Conclusió (v. 12-13) Promesa de conversió de vida, una contínua acció de gràcies, una lloança incessant.
El salm té moviment, dinamisme. Aquí, l'interior compta més que l'exterior, els impulsos i emocions més que la raó calculadora, l'espontaneïtat i sensorial més que allò lògic i abstracte. Hi ha una coherència poètica si no se'l sotmet a una lògica racional.
Sembla manca de lògica que el salmista expliqui a Déu el que Déu ha fet. Però el salmista no està comptant sinó confessant.
Hi ha dos eixos: pujada / baixada i silenci / cant
Altres textos paral·lels: Sir 17,27s; Is 35,6; Sl 88,12s
Llegeix
Es poden fer diverses lectures. Per exemple, tot seguint l'eix silenci / cant.
Advertint els versos que conviden al silenci o els que conviden al cant o a la comunicació o confessió de la bondat de Déu.
O seguir l'eix baixada / pujada ..., quan el salmista s'enfonsa o s'exalta.
Medita
v. 2-4 El salmista no només prega amb paraules, sinó amb crits. La pregària és obrir el cor a Déu. I l'obrim tal com ho tenim, posant la confiança en Qui pot escoltar-nos. El perill, el dolor, el podem tenir en la llunyania de Déu. Com suggereix un text jueu: «Oh tu, Déu meu. Jo he cridat a tu. Jo només he cridat, ¡a tu! No perquè tu em sanes, sinó perquè jo vingui a tu. Si jo estic a prop teu, oh Déu, és suficient que et truqui i em responguis. Però si estic lluny de Déu i romans ocult llavors tinc necessitat de cridar-te».
«Treure», o «arrancar» del verb «dalah», que s'usa per treure aigua d'un pou.
«Els consells del cor són aigües profundes que l'home ha de treure» (Pr 20,5).
El P. Alonso Schökel es recrea amb aquesta imatge del pou: «Es despenja a un cadàver a la fossa, al pou, a l'abisme. La mort enderroca la verticalitat de l'home. És caiguda, baixada, declivi, enfonsament. Doncs bé quan els enterramorts estan despenjant el cadàver amb cordes, el Senyor, des de dalt, dóna una estirada i treu el cadàver viu».
Paul Claudel ressalta la grandesa de Déu i la nostra humilitat que necessita d'ell: «Jo et vull Senyor, per sobre de mi, a la teva alçada, t'enalteixo abraçant els teus genolls».
Sant Jeroni afirma que aquest salm ve a oferir-nos «la història de la caiguda i la redempció».
v. 5-6 L'acció de gràcies individual s'estén a altres. El solista busca un cor que reforci la seva veu. I els busca entre els piadosos, els consagrats, els que saben parlar a Déu cara a cara. Cerca la bondat de Déu, aplacar la seva còlera que «dura un instant» com suggereix Isaïes: «Per un moment et vaig abandonar, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern». (Is 54,7-8)
«Déu no vol la mort del malvat, sinó que es converteixi i que visqui», (Ez 18,23; cf. Ez 16,1s)
v. 7-11 El salmista explica la seva experiència a l'assemblea, dialogant en veu alta amb Déu. Una mena de catequesi. La nostra vida està en les mans de Déu. Quan ell amaga el seu rostre, l'home sent soledat. L'amistat amb Déu no s'adquireix d'una vegada per totes, és una cosa que hem de tenir cura cada dia, és una gràcia que es renova cada dia. Tenim en aquests versos els passos d'un extrem a un altre: seguretat / abandonament, llum / foscor.
El salmista que, segons la mentalitat de llavors, creu que tot acaba amb la mort li pregunta a Déu: «què hi guanyes amb la meva mort?» El sheol és el lloc de l'absència i el silenci de Déu. Déu perd un cantor. El cor de la creació es deteriora ja que l'home és l'únic interlocutor de Déu. Déu, «l'amant de la vida» (Sv 11,26) no pot quedar satisfet amb la mort.
Una pregunta que també es fa el poeta Rilke: «Què faràs, Déu, quan jo mori? Sóc el teu vestit i el teu ofici, amb mi perds el teu sentit ... Després de mi, no tens casa ...»
v. 12-13 Torna en aquests versos al tema del principi. Comenta Claudel amb gran bellesa: «Tot d'una d'aquest cor negre neix el color de la rosa. Tu has trencat el meu cor i m'has embolcallat d'alegria. Em neix una veu que canta, un moment, fora del temps, només compatible amb l'eternitat».
Neix un himne entusiasta i dansaire. És el goig i la pau que Déu ha posat en el cor del creient. És l'ésser profund de l'home, seu de sentiments i emocions, el que s'obre totalment a Déu, és una lloança que mai s'acaba. És com el primer compàs d'un himne pasqual. No parla com un mestre sinó com un testimoni, que vol fer-nos partícips de la seva experiència.
«Tu m'has tret el sac de la penitència i m'has posat la roba nupcial, i m'has admès a les noces, i m'has transformat de glòria en glòria». (Sant Basili)
«Heus aquí que Déu Pare ha enviat a la terra un sac ple de misericòrdia: un sac que s'esquinça en la Passió perquè es manifesti a tots el nostre rescat .... El sac és petit, però és ple: un petit nen ens ha nascut, hi habita la plenitud de la divinitat». (Sant Bernat)
Prega
«Oh tu, Déu Veí, si a la llarga nit
et crido més d'una vegada amb cops forts,
és perquè tot just et sento respirar,
i perquè sé que estàs tu sol a la sala.
I si alguna cosa necessites ningú no hi és
Per apropar-te el got que a les palpentes busques.
Jo escolto. Fes-me un petit senyal.
Molt a prop estic de tu ...
»Déu, tu ets gran,
Tu ets tan gran que deixo de ser
amb només col·locar-me al teu costat.»
Contempla
Recordar versos del salm o uns versos de sant Joan de la Creu, tot contemplant la bellesa de la creació.
«¿Adónde te escondiste
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huíste
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido».
1 Càntic per a la dedicació del temple
2 Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava
i no has permès que se n'alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
5 Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.
7 Jo pensava, quan em veia segur:«no cauré mai».
8 Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà,que proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor!»
12 Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
13 Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.
Idees generals
És un salm d'acció de gràcies individual, per l'alliberament d'un perill de mort. El Senyor ha escoltat el clam del salmista, el seu crit, quan estava en perill de mort. Estar amb vida i sentir-se de nou viu, física o espiritualment, després d'una experiència de mort, és una experiència de resurrecció. És aquest contrast de vida i de mort que converteix el salm en un prisma de colors diversos, que és l'essència de tota vida humana. El P. Alonso Schökel es recrea en aquests contrastos: còlera i pau, capvespre i alba, plor i alegria, (v.6) dol i dansa, sac i vestit de festa, (v.12) silenci i cant (V.13).
Aquest salm ens pot ajudar a portar la mirada sobre la nostra pròpia vida.
Estructura del salm
Introducció (v. 2-4) Exalça el Senyor per alliberar-lo, per escoltar el seu crit. El Senyor va tapar la boca als seus enemics. Aquí, el salmista es dirigeix al Senyor.
Nucli central (v. 5-11) El salmista es dirigeix als fidels congregats al temple. Fa de la seva experiència un testimoni, una catequesi per als altres. Exposa els fets: Va clamar al Senyor, va apostar fort amb Déu: «Si moro, perds un bon aliat i la teva fama s'acaba, si no m'escoltes meus enemics diran que no existeixes. Per a tu, és millor que jo visqui, doncs cap mort dóna testimoni de tu». (Cf. Is 38,9-20)
Conclusió (v. 12-13) Promesa de conversió de vida, una contínua acció de gràcies, una lloança incessant.
El salm té moviment, dinamisme. Aquí, l'interior compta més que l'exterior, els impulsos i emocions més que la raó calculadora, l'espontaneïtat i sensorial més que allò lògic i abstracte. Hi ha una coherència poètica si no se'l sotmet a una lògica racional.
Sembla manca de lògica que el salmista expliqui a Déu el que Déu ha fet. Però el salmista no està comptant sinó confessant.
Hi ha dos eixos: pujada / baixada i silenci / cant
Altres textos paral·lels: Sir 17,27s; Is 35,6; Sl 88,12s
Llegeix
Es poden fer diverses lectures. Per exemple, tot seguint l'eix silenci / cant.
Advertint els versos que conviden al silenci o els que conviden al cant o a la comunicació o confessió de la bondat de Déu.
O seguir l'eix baixada / pujada ..., quan el salmista s'enfonsa o s'exalta.
Medita
v. 2-4 El salmista no només prega amb paraules, sinó amb crits. La pregària és obrir el cor a Déu. I l'obrim tal com ho tenim, posant la confiança en Qui pot escoltar-nos. El perill, el dolor, el podem tenir en la llunyania de Déu. Com suggereix un text jueu: «Oh tu, Déu meu. Jo he cridat a tu. Jo només he cridat, ¡a tu! No perquè tu em sanes, sinó perquè jo vingui a tu. Si jo estic a prop teu, oh Déu, és suficient que et truqui i em responguis. Però si estic lluny de Déu i romans ocult llavors tinc necessitat de cridar-te».
«Treure», o «arrancar» del verb «dalah», que s'usa per treure aigua d'un pou.
«Els consells del cor són aigües profundes que l'home ha de treure» (Pr 20,5).
El P. Alonso Schökel es recrea amb aquesta imatge del pou: «Es despenja a un cadàver a la fossa, al pou, a l'abisme. La mort enderroca la verticalitat de l'home. És caiguda, baixada, declivi, enfonsament. Doncs bé quan els enterramorts estan despenjant el cadàver amb cordes, el Senyor, des de dalt, dóna una estirada i treu el cadàver viu».
Paul Claudel ressalta la grandesa de Déu i la nostra humilitat que necessita d'ell: «Jo et vull Senyor, per sobre de mi, a la teva alçada, t'enalteixo abraçant els teus genolls».
Sant Jeroni afirma que aquest salm ve a oferir-nos «la història de la caiguda i la redempció».
v. 5-6 L'acció de gràcies individual s'estén a altres. El solista busca un cor que reforci la seva veu. I els busca entre els piadosos, els consagrats, els que saben parlar a Déu cara a cara. Cerca la bondat de Déu, aplacar la seva còlera que «dura un instant» com suggereix Isaïes: «Per un moment et vaig abandonar, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern». (Is 54,7-8)
«Déu no vol la mort del malvat, sinó que es converteixi i que visqui», (Ez 18,23; cf. Ez 16,1s)
v. 7-11 El salmista explica la seva experiència a l'assemblea, dialogant en veu alta amb Déu. Una mena de catequesi. La nostra vida està en les mans de Déu. Quan ell amaga el seu rostre, l'home sent soledat. L'amistat amb Déu no s'adquireix d'una vegada per totes, és una cosa que hem de tenir cura cada dia, és una gràcia que es renova cada dia. Tenim en aquests versos els passos d'un extrem a un altre: seguretat / abandonament, llum / foscor.
El salmista que, segons la mentalitat de llavors, creu que tot acaba amb la mort li pregunta a Déu: «què hi guanyes amb la meva mort?» El sheol és el lloc de l'absència i el silenci de Déu. Déu perd un cantor. El cor de la creació es deteriora ja que l'home és l'únic interlocutor de Déu. Déu, «l'amant de la vida» (Sv 11,26) no pot quedar satisfet amb la mort.
Una pregunta que també es fa el poeta Rilke: «Què faràs, Déu, quan jo mori? Sóc el teu vestit i el teu ofici, amb mi perds el teu sentit ... Després de mi, no tens casa ...»
v. 12-13 Torna en aquests versos al tema del principi. Comenta Claudel amb gran bellesa: «Tot d'una d'aquest cor negre neix el color de la rosa. Tu has trencat el meu cor i m'has embolcallat d'alegria. Em neix una veu que canta, un moment, fora del temps, només compatible amb l'eternitat».
Neix un himne entusiasta i dansaire. És el goig i la pau que Déu ha posat en el cor del creient. És l'ésser profund de l'home, seu de sentiments i emocions, el que s'obre totalment a Déu, és una lloança que mai s'acaba. És com el primer compàs d'un himne pasqual. No parla com un mestre sinó com un testimoni, que vol fer-nos partícips de la seva experiència.
«Tu m'has tret el sac de la penitència i m'has posat la roba nupcial, i m'has admès a les noces, i m'has transformat de glòria en glòria». (Sant Basili)
«Heus aquí que Déu Pare ha enviat a la terra un sac ple de misericòrdia: un sac que s'esquinça en la Passió perquè es manifesti a tots el nostre rescat .... El sac és petit, però és ple: un petit nen ens ha nascut, hi habita la plenitud de la divinitat». (Sant Bernat)
Prega
«Oh tu, Déu Veí, si a la llarga nit
et crido més d'una vegada amb cops forts,
és perquè tot just et sento respirar,
i perquè sé que estàs tu sol a la sala.
I si alguna cosa necessites ningú no hi és
Per apropar-te el got que a les palpentes busques.
Jo escolto. Fes-me un petit senyal.
Molt a prop estic de tu ...
»Déu, tu ets gran,
Tu ets tan gran que deixo de ser
amb només col·locar-me al teu costat.»
Contempla
Recordar versos del salm o uns versos de sant Joan de la Creu, tot contemplant la bellesa de la creació.
«¿Adónde te escondiste
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huíste
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido».
10 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 5è durant l'any (Cicle C)
De la vida de Jesucrist, de Ludolf el Cartoixà
«Ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven». Aquesta meravella acomplerta pel Crist submergí Simó Pere i els seus companys en una estranyesa i una admiració que absorbien tot el seu esperit. Pere, comprenent que això no podia ser efecte d'un poder humà, es llança amb humilitat als genolls de Jesús. Reconeix en ell el seu Senyor i li diu: «Allunyeu vos de mi, que sóc un pecador», i no sóc digne de romandre en companyia vostra. Allunyeu vos de mi, perquè només sóc un home i vós sou l'Home Déu; jo sóc pecador i vós sou sant; jo sóc servidor i vós sou Senyor. Que una distància us separi de mi, que estic separat de vós per la fragilitat de la meva naturalesa, la lletgesa de les meves faltes i la feblesa del meu poder.
Però el Senyor consola Pere tot mostrant li que la pesca significa que serà pescador d'homes. «No tinguis por», li diu, no t'espantis; més aviat, creu i alegra't, perquè estàs destinat a una pesca molt més gran; una altra barca i d'altres xarxes et seran donades. Fins ara has agafat peixos amb xarxes; «des d'ara» és per la paraula que seràs «pescador d'homes». Per la sana doctrina els atrauràs cap al camí de la salvació, perquè estàs cridat al servei de la predicació. La paraula de Déu és semblant a l'ham del pescador. Així com l'ham només agafa el peix després que aquest s'hi ha agafat, així la paraula de Déu només pren l'home per a la vida eterna si aquesta paraula ha penetrat el seu esperit. «Des d'ara seràs pescador d'homes». Des d'ara, és a dir, després que ha passat això, després del testimoniatge de la teva humilitat, t'encarregaràs d'agafar homes; perquè la teva humilitat té una força d'atracció, i per manar els altres és bo de saber no gloriar se del propi poder.
Amb els seus companys, Pere no havia agafat res en una nit de fatiga. A la paraula del Crist, ha calat les xarxes i ha agafat una multitud de peixos. Quant a ell, no es va atribuir cap altra cosa fora dels seus pecats: «Senyor, allunyeu vos de mi, que sóc un pecador». Heus ací el model de la predicació de l'evangeli. El qui compta amb les pròpies forces no serveix per a res, però el qui es recolza en la gran força de Déu és útil. Pere, després d'haver agafat tots aquests peixos, es llançà als genolls de Jesús. Això ens deixa entendre que un predicador que ha guanyat molts homes per la seva predicació i les seves exhortacions s'ha d'humiliar davant de Déu i atribuir li ho tot i reservar se per a si mateix només allò que ha estat defectuós. Aleshores el Senyor el reconfortarà dient li: «No tinguis por; un èxit més gran t'és promès per al futur; en endavant, encara agafaràs més homes».
Diumenge 5è durant l'any (Cicle C)
De la vida de Jesucrist, de Ludolf el Cartoixà
«Ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven». Aquesta meravella acomplerta pel Crist submergí Simó Pere i els seus companys en una estranyesa i una admiració que absorbien tot el seu esperit. Pere, comprenent que això no podia ser efecte d'un poder humà, es llança amb humilitat als genolls de Jesús. Reconeix en ell el seu Senyor i li diu: «Allunyeu vos de mi, que sóc un pecador», i no sóc digne de romandre en companyia vostra. Allunyeu vos de mi, perquè només sóc un home i vós sou l'Home Déu; jo sóc pecador i vós sou sant; jo sóc servidor i vós sou Senyor. Que una distància us separi de mi, que estic separat de vós per la fragilitat de la meva naturalesa, la lletgesa de les meves faltes i la feblesa del meu poder.
Però el Senyor consola Pere tot mostrant li que la pesca significa que serà pescador d'homes. «No tinguis por», li diu, no t'espantis; més aviat, creu i alegra't, perquè estàs destinat a una pesca molt més gran; una altra barca i d'altres xarxes et seran donades. Fins ara has agafat peixos amb xarxes; «des d'ara» és per la paraula que seràs «pescador d'homes». Per la sana doctrina els atrauràs cap al camí de la salvació, perquè estàs cridat al servei de la predicació. La paraula de Déu és semblant a l'ham del pescador. Així com l'ham només agafa el peix després que aquest s'hi ha agafat, així la paraula de Déu només pren l'home per a la vida eterna si aquesta paraula ha penetrat el seu esperit. «Des d'ara seràs pescador d'homes». Des d'ara, és a dir, després que ha passat això, després del testimoniatge de la teva humilitat, t'encarregaràs d'agafar homes; perquè la teva humilitat té una força d'atracció, i per manar els altres és bo de saber no gloriar se del propi poder.
Amb els seus companys, Pere no havia agafat res en una nit de fatiga. A la paraula del Crist, ha calat les xarxes i ha agafat una multitud de peixos. Quant a ell, no es va atribuir cap altra cosa fora dels seus pecats: «Senyor, allunyeu vos de mi, que sóc un pecador». Heus ací el model de la predicació de l'evangeli. El qui compta amb les pròpies forces no serveix per a res, però el qui es recolza en la gran força de Déu és útil. Pere, després d'haver agafat tots aquests peixos, es llançà als genolls de Jesús. Això ens deixa entendre que un predicador que ha guanyat molts homes per la seva predicació i les seves exhortacions s'ha d'humiliar davant de Déu i atribuir li ho tot i reservar se per a si mateix només allò que ha estat defectuós. Aleshores el Senyor el reconfortarà dient li: «No tinguis por; un èxit més gran t'és promès per al futur; en endavant, encara agafaràs més homes».
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Noèlia,
Repassant les lectures de l'Eucaristia del diumenge vinent he pensat en tu. Llegia l'escena evangèlica en què Jesús demana a Pere que cali les xarxes per pescar, després d'una nit sense agafar res. La batuda de peixos és tan gran que rebenta les xarxes. El més significatiu és la sorpresa que s'apodera de Pere: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! ... Ho deixaren tot i el van seguir».
És la percepció del sagrat. Pere viu una experiència que el porta més enllà de si mateix. Quelcom fora de nosaltres, de vegades, ens fascina, ens sorprèn, com a Pere, al mateix temps que ens desperta temor, que ens allunya. Al final s'imposa la fascinació, l'admiració, que ens sedueix. Es descobreix la pròpia indignitat, i la petitesa, però sense anul·lar la nostra capacitat de donar una resposta: «Aquí em teniu: envieu-m'hi, ... Jo et segueixo ...»
Pensava en tu perquè recordava el teu relat de vestició: «... el que més em va commoure va ser quan van cantar el salm 132: que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans! El que em va causar calfreds va ser quan em van vestir; aquest moment místic per a mi, on la meva ànima surava, perquè era conscient que estava sent contemplada pels cels i tot el que hi viu. En cap moment em vaig sentir sola».
És el sentiment fascinant del sagrat que t'envolta, que et pren... Són moments que vivim al llarg de la nostra vida en situacions diverses: en una vestició com la teva, quan hom se sent cridat a una consagració religiosa, en un moment de pregària, en una experiència de la naturalesa...
Són experiències profundes. Interessants, de gran valor, que ens deixen una empremta. Però no són una última paraula. Perquè la vida continua, i la vida no arriba mai a ser un èxtasi permanent; l'experiència del sagrat ens deixa empremta, però no arriba a neutralitzar la varietat de circumstàncies d'allò més diverses que ens va apropant la vida. La vida continua, i més tard ens arriben dubtes, i fins i tot negacions, un tornar enrere... En el mateix evangeli, i amb el mateix Pedro, podem descobrir això.
Tota persona té aquesta capacitat pel sagrat, és un abisme obert a un altre abisme que el supera, el transcendeix, per això mateix serà impossible allunyar de la vida humana la dimensió religiosa. Que pot desaparèixer momentàniament per tornar a emergir.
Però l'important és aprofitar aquests moments, o, potser millor, aquesta empremta que ens deixen a la nostra vida, o en el nostre espai interior, aquests moments de sorpresa, de fascinació, que no depenen de nosaltres, sinó de circumstàncies externes a la nostra persona, però sí que està en nosaltres una actitud d'obertura, d'acollida, o fins i tot de contemplació de la vida. Per això escriu T. Merton: «No vivim per vegetar dia rere dia fins que morim. La vida es corba cap amunt fins arribar a un cimal d'intensitat, un punt de valors en el qual totes les seves possibilitats latents entren en acció, i la persona transcendeix en l'encontre envers una resposta i la comunió amb l'altre. Per això venim al món: per aquesta comunicació i autotranscendència. No ens fem plenament humans fins que ens donem nosaltres mateixos, uns als altres, en l'amor ... El significat de la nostra vida és un secret que ens ha de ser revelat en l'amor, per l'ésser que estimem».
En aquest camí aquests moments d'admiració, de tu mateix, de Pere o qui sigui, són moments privilegiats que ens van donant llum per al camí. Una abraçada,
+ P. Abat
Repassant les lectures de l'Eucaristia del diumenge vinent he pensat en tu. Llegia l'escena evangèlica en què Jesús demana a Pere que cali les xarxes per pescar, després d'una nit sense agafar res. La batuda de peixos és tan gran que rebenta les xarxes. El més significatiu és la sorpresa que s'apodera de Pere: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! ... Ho deixaren tot i el van seguir».
És la percepció del sagrat. Pere viu una experiència que el porta més enllà de si mateix. Quelcom fora de nosaltres, de vegades, ens fascina, ens sorprèn, com a Pere, al mateix temps que ens desperta temor, que ens allunya. Al final s'imposa la fascinació, l'admiració, que ens sedueix. Es descobreix la pròpia indignitat, i la petitesa, però sense anul·lar la nostra capacitat de donar una resposta: «Aquí em teniu: envieu-m'hi, ... Jo et segueixo ...»
Pensava en tu perquè recordava el teu relat de vestició: «... el que més em va commoure va ser quan van cantar el salm 132: que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans! El que em va causar calfreds va ser quan em van vestir; aquest moment místic per a mi, on la meva ànima surava, perquè era conscient que estava sent contemplada pels cels i tot el que hi viu. En cap moment em vaig sentir sola».
És el sentiment fascinant del sagrat que t'envolta, que et pren... Són moments que vivim al llarg de la nostra vida en situacions diverses: en una vestició com la teva, quan hom se sent cridat a una consagració religiosa, en un moment de pregària, en una experiència de la naturalesa...
Són experiències profundes. Interessants, de gran valor, que ens deixen una empremta. Però no són una última paraula. Perquè la vida continua, i la vida no arriba mai a ser un èxtasi permanent; l'experiència del sagrat ens deixa empremta, però no arriba a neutralitzar la varietat de circumstàncies d'allò més diverses que ens va apropant la vida. La vida continua, i més tard ens arriben dubtes, i fins i tot negacions, un tornar enrere... En el mateix evangeli, i amb el mateix Pedro, podem descobrir això.
Tota persona té aquesta capacitat pel sagrat, és un abisme obert a un altre abisme que el supera, el transcendeix, per això mateix serà impossible allunyar de la vida humana la dimensió religiosa. Que pot desaparèixer momentàniament per tornar a emergir.
Però l'important és aprofitar aquests moments, o, potser millor, aquesta empremta que ens deixen a la nostra vida, o en el nostre espai interior, aquests moments de sorpresa, de fascinació, que no depenen de nosaltres, sinó de circumstàncies externes a la nostra persona, però sí que està en nosaltres una actitud d'obertura, d'acollida, o fins i tot de contemplació de la vida. Per això escriu T. Merton: «No vivim per vegetar dia rere dia fins que morim. La vida es corba cap amunt fins arribar a un cimal d'intensitat, un punt de valors en el qual totes les seves possibilitats latents entren en acció, i la persona transcendeix en l'encontre envers una resposta i la comunió amb l'altre. Per això venim al món: per aquesta comunicació i autotranscendència. No ens fem plenament humans fins que ens donem nosaltres mateixos, uns als altres, en l'amor ... El significat de la nostra vida és un secret que ens ha de ser revelat en l'amor, per l'ésser que estimem».
En aquest camí aquests moments d'admiració, de tu mateix, de Pere o qui sigui, són moments privilegiats que ens van donant llum per al camí. Una abraçada,
+ P. Abat
3 de febrer del 2013
DIUMENGE IV DURANT L'ANY / Cicle C
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30
«Vós sou la meva esperança, Déu meu, he confiat en Vós, des de petit».
Estimats germans i germanes: Podem fer nostres aquestes paraules del salmista perquè la nostra fe madura escoltant la Paraula dia rera dia. La primera intervenció pública de Jesús acaba en fracàs. Tampoc nosaltres no sortim victoriosos dels nostres intents de ser fidels a l'Evangeli. Jesús porta un missatge de joia i d'esperança, ens interpel·la i ens llença a una missió. Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Segurament caldrà superar molts obstacles: rebuig, incomprensions, prejudicis, enveges, calúmnies... «Vingué a casa seva i els seus no l'acolliren». No tendim a valorar el que tenim, ni a les persones que ens rodegen. És més fàcil imaginar-se el que queda lluny, i crear herois irreals que modelem al propi gust. Ens passa com als jueus: creiem que coneixem als nostres veïns, els etiquetem, donem per cert que no poden ser realment de diferent manera. Així ens costa d'entendre, per exemple, que els altres són un do de Déu.
Hem de llegir moltes vegades l'«Himne a la caritat», de la segona lectura, o «Càntic dels Càntics de la nova aliança». Aquesta pàgina sublim de la literatura de tots els temps, és una opció en les Celebracions del Matrimoni. Unió a tots els nivells: Déu i l'ànima, Crist i l'Església, les persones compromeses per l'amor. L'amor no queda reduït al món conceptual d'ordre psicològic i moral. És més que generositat, altruisme, agraïment, o qualsevol altre sentiment humà. L'amor és participació de l'ésser de Déu, del quan diu Sant Juan que és Amor. Al final d'aquesta vida només serem examinats d'un sol tema: l'amor.
Però tendim a perdre el temps en allò que Sant Pau cita com a negació de l'amor: enveja, orgull, egoisme, farses. Encara que siguem esclaus de tot això, el veritable amor, l'Amor de Déu, ens transforma, ho transforma tot. «Jo et faré costat per alliberar-te», diu el Senyor a la primera lectura. Jesús resumia el seu programa diumenge passat amb unes paraules del profeta Isaïes: «portar la Bona Nova als desvalguts... proclamar als captius la llibertat... als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits...» Podem repetir que Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Serem col·laboradors de Jesús si estimem; si el nostre cor està enamorat; si som conscients que la nostra fidelitat demana temps, dedicació, esforç, constància; si comprenem que els bons projectes són la suma de moltes iniciatives ben coordinades. Col·laborem amb Jesús si fem realitat aquestes paraules: «El qui estima és pacient, és bondadós... ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència».
Quin és el temps dels nostres intents per millorar? Sabem aprofitar el temps? Una paraula ens ho aclareix, l'adverbi «avui». Això que «avui sentiu...» Les vostres paraules, Senyor, són Esperit i són Vida! Déu es manifesta en cada «avui», en cada persona i en cada esdeveniment. «Avui» rebem les forces del Senyor: si posem la nostra vida a les seves mans podem viure esperançats i confiar en el futur. Ens trobem amb Ell en el nostre treball, les nostres preocupacions, èxits i fracassos, en les nostres contradiccions, en el nostre desig de millorar. «Avui», cada dia, aprenem el perdó i la misericòrdia si contemplem les actituds de Jesús durant la seva Passió. «Avui», es a dir, cada dia ens trobem amb el Senyor, de manera especial en l'Eucaristia.
«M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara “avui” us proclamo admirable. Vós sou la meva esperança».
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30
«Vós sou la meva esperança, Déu meu, he confiat en Vós, des de petit».
Estimats germans i germanes: Podem fer nostres aquestes paraules del salmista perquè la nostra fe madura escoltant la Paraula dia rera dia. La primera intervenció pública de Jesús acaba en fracàs. Tampoc nosaltres no sortim victoriosos dels nostres intents de ser fidels a l'Evangeli. Jesús porta un missatge de joia i d'esperança, ens interpel·la i ens llença a una missió. Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Segurament caldrà superar molts obstacles: rebuig, incomprensions, prejudicis, enveges, calúmnies... «Vingué a casa seva i els seus no l'acolliren». No tendim a valorar el que tenim, ni a les persones que ens rodegen. És més fàcil imaginar-se el que queda lluny, i crear herois irreals que modelem al propi gust. Ens passa com als jueus: creiem que coneixem als nostres veïns, els etiquetem, donem per cert que no poden ser realment de diferent manera. Així ens costa d'entendre, per exemple, que els altres són un do de Déu.
Hem de llegir moltes vegades l'«Himne a la caritat», de la segona lectura, o «Càntic dels Càntics de la nova aliança». Aquesta pàgina sublim de la literatura de tots els temps, és una opció en les Celebracions del Matrimoni. Unió a tots els nivells: Déu i l'ànima, Crist i l'Església, les persones compromeses per l'amor. L'amor no queda reduït al món conceptual d'ordre psicològic i moral. És més que generositat, altruisme, agraïment, o qualsevol altre sentiment humà. L'amor és participació de l'ésser de Déu, del quan diu Sant Juan que és Amor. Al final d'aquesta vida només serem examinats d'un sol tema: l'amor.
Però tendim a perdre el temps en allò que Sant Pau cita com a negació de l'amor: enveja, orgull, egoisme, farses. Encara que siguem esclaus de tot això, el veritable amor, l'Amor de Déu, ens transforma, ho transforma tot. «Jo et faré costat per alliberar-te», diu el Senyor a la primera lectura. Jesús resumia el seu programa diumenge passat amb unes paraules del profeta Isaïes: «portar la Bona Nova als desvalguts... proclamar als captius la llibertat... als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits...» Podem repetir que Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Serem col·laboradors de Jesús si estimem; si el nostre cor està enamorat; si som conscients que la nostra fidelitat demana temps, dedicació, esforç, constància; si comprenem que els bons projectes són la suma de moltes iniciatives ben coordinades. Col·laborem amb Jesús si fem realitat aquestes paraules: «El qui estima és pacient, és bondadós... ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència».
Quin és el temps dels nostres intents per millorar? Sabem aprofitar el temps? Una paraula ens ho aclareix, l'adverbi «avui». Això que «avui sentiu...» Les vostres paraules, Senyor, són Esperit i són Vida! Déu es manifesta en cada «avui», en cada persona i en cada esdeveniment. «Avui» rebem les forces del Senyor: si posem la nostra vida a les seves mans podem viure esperançats i confiar en el futur. Ens trobem amb Ell en el nostre treball, les nostres preocupacions, èxits i fracassos, en les nostres contradiccions, en el nostre desig de millorar. «Avui», cada dia, aprenem el perdó i la misericòrdia si contemplem les actituds de Jesús durant la seva Passió. «Avui», es a dir, cada dia ens trobem amb el Senyor, de manera especial en l'Eucaristia.
«M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara “avui” us proclamo admirable. Vós sou la meva esperança».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
