Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
Quan no se sap posar ordre en els pensaments, quan no es poden dir les coses seguides, quan un està immers en una profunda confusió, fins al punt que no pot ni parlar, l'oració és un «crit». Però un crit de l'ànima que arriba fins a Déu. La millor oració és la que està inspirada pel sentiment de la necessitat o la violència del cor.
Penso que la Setmana Santa que iniciem és la setmana per fer aquest crit. De fet ja el fa l'home, Crist. Crist és l'home, el punt de referència per a aquesta humanitat sofrent, cada dia més callada, més confusa i desorientada. Avui, Diumenge de Rams, i al llarg dels oficis litúrgics d'aquests dies sants, podrem escoltar aquest crit.
Crida la multitud: «Beneït sigui el Rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau al cel i glòria allà dalt!»
Criden els fariseus: «Mestre, renya els teus seguidors. Jesús respongué: Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».
Crida Jesús: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans!»
Contemplem aquest Jesús entre llums i ombres, com també hi podem contemplar l'home d'aquesta societat del segle XXI:
«El Senyor Déu m'ha donat una llengua de mestre, perquè sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l'orella perquè escolti com un deixeble».
«Crist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Es va fer no-res fins a prendre la condició d'esclau, passant per un de tants. Com un home qualsevol s'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu l'ha exalçat, perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor».
Tot això són pinzellades molt expressives que ens ofereixen les lectures de la Paraula de Déu, i que es repetiran al llarg d'aquests dies sants. Per aquí podem percebre l'amor de Déu per nosaltres les seves criatures. També podem percebre, com a contrast, el perfil de l'home d'avui.
L'home segur de si mateix, enaltit, glorificat, i també dominador, opressor, injust ... que pretén tenir-ho tot lligat i ben lligat sota el seu domini. I, simultàniament, l'home humiliat, esclau, oprimit, víctima de la injustícia, abandonat a la seva sort, que és la mort.
En qualsevol cas, o en ambdós casos, l'home confús, desorientat, perdut, incapaç de parlar, un perquè parla un llenguatge de la injustícia, que és inacceptable, i l'altre perquè no pot parlar, condemnat a un silenci que ningú no escolta.
Aquest pot ser el perfil de la nostra societat. La societat de l'home injust. La societat de l'home oprimit. La societat de l'home que només té paraules buides, i la de l'home que només té silenci, perquè no el deixen parlar.
Per aquest camí no hi ha home, no hi ha humanitat en la nostra societat. S'elimina Déu i l'home s'elimina a si mateix, eliminant els altres. Per aquest camí només cal el crit, el crit de la nostra oració.
Aquesta setmana, la Setmana Santa, podem, i hem de fer-ho, contemplar l'Home, Aquell que ens dóna la talla del veritable home, que ens mostra el camí d'una autèntica humanitat. Crist, el Senyor.
Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que s'escapa als nostres recursos o possibilitats de solució, però almenys des de la nostra confusió i impotència fem la nostra pregària cridant vers el Senyor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana.
24 de març del 2013
21 de març del 2013
EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26
El salm 15 és un dels més bells del Saltiri. És la història d’un home content i feliç amb el seu Déu. El salmista s’ha mantingut al marge de tota idolatria i canta la felicitat que suposa romandre sempre fidel al Senyor. Ell està amb el Senyor, sota el seu domini. Però no és un domini que humilia, que oprimeix, sinó al contrari, eleva, allibera i dóna vida. Jo diria: és el domini de l’amor. No hi ha res que pugui comparar-se amb l’alegria que proporciona el fet d’haver triat Déu com a raó de la seva vida.
Aquest flash del salm 15 és una imatge preciosa que podem aplicar a sant Benet en aquesta festa del seu Trànsit. Per això mateix la litúrgia d’avui l’ha tingut en compte. La imatge d’un gran home que viu la seva vida en l’esforç diari de centrar-la en Déu. Un esforç que podria començar cada dia amb el primer vers del salm que algú ha dit que «és un dels més bells crits humans del saltiri». El crit d’un home que es refugia en Déu. Que no s’ha refugiat en institucions, ni en amics, sinó només en Déu. I ve a dir-nos: m’ha anat molt bé!
Això és una cosa que podem afirmar de sant Benet, contemplant les diverses vicissituds de la seva vida, i la seva projecció mitjançant la seva Regla al llarg de la història humana i de la vida monàstica en concret.
«Jo dic al Senyor: ningú com vós no em fa feliç». I això és el que contemplem en la vida de Benet. Escolta la crida de Déu, com Abraham, i marxa de casa seva, dels seus estudis, dels seus parents... I Déu el beneirà, una benedicció que arriba no segons els temps de l’home, sinó en raó del temps de Déu, que utilitza una altra mesura.
Quan hom emprèn un camí així, ja no va sol; Déu l’acompanya, i fa un camí viscut en un diàleg permanent amb el Senyor. Obrint el cor a Déu amb les seves inquietuds, els seus desitjos, les seves peticions, però no com «un objecte dels seus desigs», sinó mogut sempre pel desig absolut i definitiu que és Déu. Que és com ha de ser Déu per a cadascun de nosaltres: No un objecte de desig, sinó un amic entranyable que omple el nostre cor.
Caminar, viure en aquest diàleg de vida amb el Senyor, com ens ensenya el salmista, seria viure una experiència semblant, però personal nostra, com ens suggereix també l’experiència del poeta Paul Claudel quan escriu: «Senyor, és bo que estiguem amb tu! A la teva ombra! Escolta, que jo et parlaré molt suau i fluixet, perquè només ho sentits tu! Oh mestre, em sento correspost amb molt poc! Jo et dono gràcies, com en una mútua comprensió d’amics. Omple’m de delícies amb el teu Rostre on convergeixen tots els camins».
És tot un diàleg amb el Senyor embolcallat en una profunda tendresa, que es desvetlla en el salmista. Profunda tendresa i emoció el comentari del poeta que manifesta una relació íntima, molt sensible amb el Senyor, que no l’abandona. Fins que arriba la nit i continua amb aquesta experiència, una emoció que no el deixa dormir. És l’emoció de l’esposa del Càntic: «Jo dormia, però el meu cor vetllava» (Ct 5,2).
Crist, el nostre Senyor i el nostre amic, demana al Pare en el Darrer Sopar que arribem a viure aquesta experiència del seu amor. Benet arriba a viure-la. Però una experiència individual de l’amor de Déu mostra la seva autenticitat quan finalitza en una comunió d’amor. Per això, l’experiència de Benet desembocarà en l’experiència d’una rica tradició monàstica que tenim com a responsabilitat de viure i transmetre.
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26
El salm 15 és un dels més bells del Saltiri. És la història d’un home content i feliç amb el seu Déu. El salmista s’ha mantingut al marge de tota idolatria i canta la felicitat que suposa romandre sempre fidel al Senyor. Ell està amb el Senyor, sota el seu domini. Però no és un domini que humilia, que oprimeix, sinó al contrari, eleva, allibera i dóna vida. Jo diria: és el domini de l’amor. No hi ha res que pugui comparar-se amb l’alegria que proporciona el fet d’haver triat Déu com a raó de la seva vida.
Aquest flash del salm 15 és una imatge preciosa que podem aplicar a sant Benet en aquesta festa del seu Trànsit. Per això mateix la litúrgia d’avui l’ha tingut en compte. La imatge d’un gran home que viu la seva vida en l’esforç diari de centrar-la en Déu. Un esforç que podria començar cada dia amb el primer vers del salm que algú ha dit que «és un dels més bells crits humans del saltiri». El crit d’un home que es refugia en Déu. Que no s’ha refugiat en institucions, ni en amics, sinó només en Déu. I ve a dir-nos: m’ha anat molt bé!
Això és una cosa que podem afirmar de sant Benet, contemplant les diverses vicissituds de la seva vida, i la seva projecció mitjançant la seva Regla al llarg de la història humana i de la vida monàstica en concret.
«Jo dic al Senyor: ningú com vós no em fa feliç». I això és el que contemplem en la vida de Benet. Escolta la crida de Déu, com Abraham, i marxa de casa seva, dels seus estudis, dels seus parents... I Déu el beneirà, una benedicció que arriba no segons els temps de l’home, sinó en raó del temps de Déu, que utilitza una altra mesura.
Quan hom emprèn un camí així, ja no va sol; Déu l’acompanya, i fa un camí viscut en un diàleg permanent amb el Senyor. Obrint el cor a Déu amb les seves inquietuds, els seus desitjos, les seves peticions, però no com «un objecte dels seus desigs», sinó mogut sempre pel desig absolut i definitiu que és Déu. Que és com ha de ser Déu per a cadascun de nosaltres: No un objecte de desig, sinó un amic entranyable que omple el nostre cor.
Caminar, viure en aquest diàleg de vida amb el Senyor, com ens ensenya el salmista, seria viure una experiència semblant, però personal nostra, com ens suggereix també l’experiència del poeta Paul Claudel quan escriu: «Senyor, és bo que estiguem amb tu! A la teva ombra! Escolta, que jo et parlaré molt suau i fluixet, perquè només ho sentits tu! Oh mestre, em sento correspost amb molt poc! Jo et dono gràcies, com en una mútua comprensió d’amics. Omple’m de delícies amb el teu Rostre on convergeixen tots els camins».
És tot un diàleg amb el Senyor embolcallat en una profunda tendresa, que es desvetlla en el salmista. Profunda tendresa i emoció el comentari del poeta que manifesta una relació íntima, molt sensible amb el Senyor, que no l’abandona. Fins que arriba la nit i continua amb aquesta experiència, una emoció que no el deixa dormir. És l’emoció de l’esposa del Càntic: «Jo dormia, però el meu cor vetllava» (Ct 5,2).
Crist, el nostre Senyor i el nostre amic, demana al Pare en el Darrer Sopar que arribem a viure aquesta experiència del seu amor. Benet arriba a viure-la. Però una experiència individual de l’amor de Déu mostra la seva autenticitat quan finalitza en una comunió d’amor. Per això, l’experiència de Benet desembocarà en l’experiència d’una rica tradició monàstica que tenim com a responsabilitat de viure i transmetre.
19 de març del 2013
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«”Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mt 1, 20-21). En aquestes paraules hi ha el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, és el moment de la seva existència a què es refereixen particularment els Pares de l'Església».
Així centrava Joan Pau II la seva Exhortació Apostòlica sobre la figura de sant Josep en la vida de Crist i de l'Església.
Un text de l'evangeli d'avui que comenten de manera especial els Pares de l'Església. Aquest comentari dels Pares, gira entorn del missatge que recull la celebració litúrgica de l'Eucaristia, i que jo resumiria en aquestes breus expressions:
Servidor fidel i prudent
Custodi del Misteri de la nostra salvació
Confiança
Home just
I totes aquestes actituds viscudes en un silenci eloqüent, un silenci que li permet d'obrir-se en profunditat al Misteri diví que es manifesta com a salvació entre nosaltres.
És interessant el paral·lelisme que fa sant Bernat amb el patriarca Josep de l'Antic Testament, venut com esclau a Egipte: «al patriarca Josep se li va concedir el do de llegir els misteris dels somnis; a sant Josep se li infon la gràcia de conèixer i participar activament en els misteris divins. Aquell va emmagatzemar blat per a tot el poble, aquest va rebre el pa del cel i el va guardar per a si i per a tothom. Realment aquest Josep, amb el qual es va casar la Mare del Salvador, va ser un servent fidel i complidor. Dic bo i fidel perquè Déu li va confiar la seva Mare per consolar-la, proporcionar-li un suport i finalment per fer-lo, sobre la terra, a ell només, l'únic col·laborador del seu gran consell». (A lloança de la Verge Mare, 15s)
A més, se'ns diu que era del llinatge de David. És noble de llinatge, però més noble és el seu esperit. Fill de David per la seva fe, la seva santedat, el seu lliurament. És a dir que el Senyor, com a un altre David, el va veure segons el seu cor i li va confiar el secret i el sacratíssim misteri del seu cor. Com al mateix David, li va revelar els misteris ocults de la seva Saviesa, i el va fer confident del misteri ignorat per tots els grans del món. Finalment, li va concedir no tan sols contemplar i escoltar, sinó fins i tot tenir en els seus braços, portar agafat de la mà, abraçar, alimentar i custodiar aquell que tants reis i profetes van desitjar veure i no el van veure, van desitjar escoltar i no el van poder sentir ni escoltar.
I tota aquesta vivència i experiència del Misteri de Déu, que té lloc en la vida de sant Josep, que el porta a ser custodi del misteri d'un Déu fet home, custòdia viscuda amb fidelitat i prudència, la viu en el silenci. De sant Josep l'evangeli no ha recollit cap paraula, només el gest. L'evangeli parla només del que sant Josep va fer, no del que va dir; però això ens permet descobrir en les seves accions amagades pel seu silenci, un clima de profunda contemplació.
Gràcies a aquest silenci, podem descobrir el perfil interior de la seva persona. Gràcies a aquest silenci, d'una especial eloqüència, podem llegir plenament la veritat continguda en el judici que en fa l'evangeli: el just. Era un home bo, i just.
És important el gest, avui en el nostre temps en què la paraula és tan fàcil, en què estem embolcallats en paraules, sovint paraules potser boniques, però que no van subratllades pel gest, i el perfil d'una vida bona i justa. Tenim necessitat de l'exemple de sant Josep, ja que nosaltres som avui, responsables del Misteri de Déu que es perllonga en la vida de l'Església, i dels seus membres que som nosaltres, perquè continuï donant llum al món. El papa Benet XVI ensenyava que «l'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat» (Benet XVI, Àngelus 2006.03.19)
Les tasques són diverses: una vida monàstica, una vida de família, un treball concret... però sempre com a creients en un Déu que ens ha estimat primer, i que ha revestit el seu amor d'un amor humà, per posar-se a les nostres mans, i per això sempre som cridats a ser custodis i testimonis fidels d'aquest misteri.
Que el gest eloqüent del silenci de sant Josep, davant el Misteri diví, sigui per a nosaltres un llum que ens porti a obrir el cor a aquest misteri, i viure'l, com ell, amb fidelitat i prudència.
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«”Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mt 1, 20-21). En aquestes paraules hi ha el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, és el moment de la seva existència a què es refereixen particularment els Pares de l'Església».
Així centrava Joan Pau II la seva Exhortació Apostòlica sobre la figura de sant Josep en la vida de Crist i de l'Església.
Un text de l'evangeli d'avui que comenten de manera especial els Pares de l'Església. Aquest comentari dels Pares, gira entorn del missatge que recull la celebració litúrgica de l'Eucaristia, i que jo resumiria en aquestes breus expressions:
Servidor fidel i prudent
Custodi del Misteri de la nostra salvació
Confiança
Home just
I totes aquestes actituds viscudes en un silenci eloqüent, un silenci que li permet d'obrir-se en profunditat al Misteri diví que es manifesta com a salvació entre nosaltres.
És interessant el paral·lelisme que fa sant Bernat amb el patriarca Josep de l'Antic Testament, venut com esclau a Egipte: «al patriarca Josep se li va concedir el do de llegir els misteris dels somnis; a sant Josep se li infon la gràcia de conèixer i participar activament en els misteris divins. Aquell va emmagatzemar blat per a tot el poble, aquest va rebre el pa del cel i el va guardar per a si i per a tothom. Realment aquest Josep, amb el qual es va casar la Mare del Salvador, va ser un servent fidel i complidor. Dic bo i fidel perquè Déu li va confiar la seva Mare per consolar-la, proporcionar-li un suport i finalment per fer-lo, sobre la terra, a ell només, l'únic col·laborador del seu gran consell». (A lloança de la Verge Mare, 15s)
A més, se'ns diu que era del llinatge de David. És noble de llinatge, però més noble és el seu esperit. Fill de David per la seva fe, la seva santedat, el seu lliurament. És a dir que el Senyor, com a un altre David, el va veure segons el seu cor i li va confiar el secret i el sacratíssim misteri del seu cor. Com al mateix David, li va revelar els misteris ocults de la seva Saviesa, i el va fer confident del misteri ignorat per tots els grans del món. Finalment, li va concedir no tan sols contemplar i escoltar, sinó fins i tot tenir en els seus braços, portar agafat de la mà, abraçar, alimentar i custodiar aquell que tants reis i profetes van desitjar veure i no el van veure, van desitjar escoltar i no el van poder sentir ni escoltar.
I tota aquesta vivència i experiència del Misteri de Déu, que té lloc en la vida de sant Josep, que el porta a ser custodi del misteri d'un Déu fet home, custòdia viscuda amb fidelitat i prudència, la viu en el silenci. De sant Josep l'evangeli no ha recollit cap paraula, només el gest. L'evangeli parla només del que sant Josep va fer, no del que va dir; però això ens permet descobrir en les seves accions amagades pel seu silenci, un clima de profunda contemplació.
Gràcies a aquest silenci, podem descobrir el perfil interior de la seva persona. Gràcies a aquest silenci, d'una especial eloqüència, podem llegir plenament la veritat continguda en el judici que en fa l'evangeli: el just. Era un home bo, i just.
És important el gest, avui en el nostre temps en què la paraula és tan fàcil, en què estem embolcallats en paraules, sovint paraules potser boniques, però que no van subratllades pel gest, i el perfil d'una vida bona i justa. Tenim necessitat de l'exemple de sant Josep, ja que nosaltres som avui, responsables del Misteri de Déu que es perllonga en la vida de l'Església, i dels seus membres que som nosaltres, perquè continuï donant llum al món. El papa Benet XVI ensenyava que «l'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat» (Benet XVI, Àngelus 2006.03.19)
Les tasques són diverses: una vida monàstica, una vida de família, un treball concret... però sempre com a creients en un Déu que ens ha estimat primer, i que ha revestit el seu amor d'un amor humà, per posar-se a les nostres mans, i per això sempre som cridats a ser custodis i testimonis fidels d'aquest misteri.
Que el gest eloqüent del silenci de sant Josep, davant el Misteri diví, sigui per a nosaltres un llum que ens porti a obrir el cor a aquest misteri, i viure'l, com ell, amb fidelitat i prudència.
17 de març del 2013
DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 43,16-21; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3); Fl 3,8-14; Jn 8,1-11
El nostre camí quaresmal, germanes i germans, va arribant al seu punt culminant, quan en el tríduum pasqual celebrarem el misteri de la passió, mort i resurrecció del nostre Salvador. La llarga processó amb les lletanies dels sants que hem anat seguint aquests diumenges de quaresma ha estat un signe d'humil confessió junt amb la petició de la intercessió de tots els sants que ens han precedit en el camí de la fe i que ara regnen eternament amb el Crist pasqual, victoriós sobre pecat i la mort, meta de la nostra esperança definitiva.
Mentrestant, la litúrgia ens proposa un conjunt de textos que ens porten a contemplar el misteri del Crist, sempre actual, sempre nou. Sant Pau no s'està de manifestar que el millor avantatge de la seva vida ha estat el fet de conèixer Jesucrist, que ell confessa com «el meu Senyor», i amb el qual s'identifica plenament. Isaïes, per la seva part, després de recordar-nos el pas del Mar Roig on els egipcis foren tots sepultats en el mar, ens revela la promesa de Déu de fer una cosa nova, inaudita, com és la presència de rius d'aigua en el desert, signe i preludi de la transformació universal que portarà a terme la victòria del Crist ressuscitat. Hauríem de tenir uns ulls esperançats per saber llegir els signes dels temps i besllumar en els nostres dies guspires de llum i de vida abundant, fruit de la Pasqua invencible del Crist. Per això hem cantat repetidament: «És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre. Amb quin goig ho celebrem».
Us invito ara a centrar-nos en l'escena evangèlica d'avui. Diumenge passat la paràbola del fill pròdig o del Pare misericordiós ens feia veure com el fill gran, malgrat no haver-se separat mai del seu pare, no havia descobert quina mena de pare tenia. El fill petit, en canvi, després d'una vida dissoluta, i un cop penedit del seu mal camí, encara que empès més per la gana que per un autèntic amor filial, tornant a casa, va fer l'experiència sorprenent de conèixer l'amor inaudit del seu pare. Avui, el fragment de l'evangeli de sant Joan que hem escoltat, que alguns exegetes consideren que sembla més aviat de sant Lluc, ens ofereix un quadre, real aquesta vegada, que presenta un clar paral·lelisme amb la paràbola del fill pròdig. Jesús encarna el paper del pare de la paràbola, la dona sorpresa cometent adulteri vindria a ser el fill pròdig, i els seus acusadors representarien, evidentment, el fill gran.
L'escena d'avui, però, ens mostra la malèvola intenció d'uns homes pretesament observants de la Llei que, en ocasió d'un pecat de debilitat d'una pobra dona, volen posar a prova l'autoritat moral de Jesús. L'escena té lloc justament al Temple i de bon matí, mentre Jesús ensenyava, assegut en la seva càtedra, com un nou Moisès . No és la primera ni la última vegada que els jueus, que en el llenguatge genèric típic de sant Joan inclou tots els adversaris de Jesús, saduceus, fariseus, mestres de la llei i tot el seu seguici, aquests, doncs, intentaran provocar Jesús amb preguntes insidioses amb la finalitat de posar-lo en evidència i tenir de què acusar-lo. En realitat els molesta la seva llibertat de moviments i el fet que no faci accepció de persones. L'actitud de Jesús envers tothom, el missatge de la seva predicació, els seus innombrables miracles i la seva popularitat creixent, tot plegat, no agrada gens als mestres de la Llei i els fariseus, custodis estrictes d'una lletra de la Llei que mata i que ja no és el reflex de la bondadosa humanitat de Déu. Aquests portaveus religiosos del poble voldrien fer encabir Jesús dins el marc estret de la seva comprensió i interpretació tradicionals de la Llei mosaica farcida amb afegitons que la feien insuportable. Jesús no pot combregar amb aquest brodat de preceptes humans que ofeguen la consciència de l'home valent-se de la imatge deforme d'un Déu cruel i punitiu.
Per això, aquests injustos misògins, en el fons el que volen és poder condemnar Jesús, la dona no és més que l'esquer per fer caure Jesús en el parany. Cal saber que la Llei condemnava tant l'home com la dona, culpables d'adulteri. Que se sàpiga, doncs, que aquell aprofitat no era menys culpable que la dona condemnada. I això val tant per llavors com per ara. D'aquí que davant un judici tan parcial i mal intencionat, Jesús opta pel silenci i es fa el desentès ajupint-se i entretenint-se dibuixant a terra amb el dit tal com faria un nen. És el mateix dit de Déu que va escriure les deu paraules de la Llei sobre les taules de pedra al Sinaí. Fins i tot no perd la serenor quan els jueus continuen insistint perquè es defineixi. La sentència de Jesús, el nou Moisès, just i compassiu, els deixa desconcertats: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús parla al cor de l'home que mai no és prou pur davant de Déu, encara que als seus propis ulls o dels altres pensi que està justificat. Almenys podem dir que tots van ser sincers en reconèixer que no eren tan innocents com es pensaven. El judici de Jesús els ha agafat desprevinguts ja que ells apuntaven cap a fora, cap a Jesús i cap a la pecadora. En canvi Jesús els ha obligat a mirar el propi cor i els ha fet sentir convictes de la pròpia misèria, per això van desfilant avergonyits i confosos. «No condemneu i no sereu condemnats», havia dit Jesús. I en aquesta escena ell mateix ho posa en pràctica no condemnant aquella dona tot invitant-la, però, a un camí d'alliberament i de conversió.
Quant de profit espiritual trauríem nosaltres si aprenguéssim més a acusar-nos nosaltres mateixos que no anant buscant culpables al voltant nostre! No és just que pretenguem ser uns perpetus innocents a qui mai no se'ls pot tocar. El complex d'innocència és el fruit d'un encegament orgullós. En canvi, reconèixer els propis errors, quan cal, és signe de maduresa i de realisme. Jesús mateix ens dóna l'exemple no condemnant sinó salvant. El seu judici sobre la dona és un judici misericordiós, tal com el que vèiem en el Pare de la paràbola del fill pròdig. Però la seva misericòrdia no eximeix l'home de la seva pròpia responsabilitat: «Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més». D'aquesta manera Jesús, salva la pecadora però condemna el pecat. Per això, no n'hi ha prou en reconèixer el propi pecat i demanar la misericòrdia de Déu. Cal també un decidit propòsit d'esmena. Necessitem convertir-nos constantment, millor dit, necessitem deixar-nos convertir per Déu, així mateix, conjugat en passiva, forma poc usada en la nostra vida cristiana i per altra banda tan escaient per tal que no siguem víctimes d'un voluntarisme estèril. Només la misericòrdia de Déu ens pot transformar en homes nous, capaços de fer-nos càrrec de les febleses dels altres i de ser misericordiosos tal com el nostre Pare és sempre misericordiós.
Des del passat dimecres l'Església catòlica viu el goig de tenir un nou successor de sant Pere, el Papa Francesc, un home que ens ve de lluny, de l'altre costat de l'oceà, de l'Argentina, i que porta una forta empremta d'entrega als pobres, i que vol també una Església pobra i per als pobres. Demanem a Déu, amb fe, en aquesta eucaristia quaresmal, que el nou papa encarni en la seva vida la figura de sant Francesc, el pobrissó d'Assís, el nom del qual ell s'ha volgut imposar, i que condueixi l'Església amb el testimoniatge de l'autèntica pobresa evangèlica viscuda i volguda per Jesús.
Is 43,16-21; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3); Fl 3,8-14; Jn 8,1-11
El nostre camí quaresmal, germanes i germans, va arribant al seu punt culminant, quan en el tríduum pasqual celebrarem el misteri de la passió, mort i resurrecció del nostre Salvador. La llarga processó amb les lletanies dels sants que hem anat seguint aquests diumenges de quaresma ha estat un signe d'humil confessió junt amb la petició de la intercessió de tots els sants que ens han precedit en el camí de la fe i que ara regnen eternament amb el Crist pasqual, victoriós sobre pecat i la mort, meta de la nostra esperança definitiva.
Mentrestant, la litúrgia ens proposa un conjunt de textos que ens porten a contemplar el misteri del Crist, sempre actual, sempre nou. Sant Pau no s'està de manifestar que el millor avantatge de la seva vida ha estat el fet de conèixer Jesucrist, que ell confessa com «el meu Senyor», i amb el qual s'identifica plenament. Isaïes, per la seva part, després de recordar-nos el pas del Mar Roig on els egipcis foren tots sepultats en el mar, ens revela la promesa de Déu de fer una cosa nova, inaudita, com és la presència de rius d'aigua en el desert, signe i preludi de la transformació universal que portarà a terme la victòria del Crist ressuscitat. Hauríem de tenir uns ulls esperançats per saber llegir els signes dels temps i besllumar en els nostres dies guspires de llum i de vida abundant, fruit de la Pasqua invencible del Crist. Per això hem cantat repetidament: «És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre. Amb quin goig ho celebrem».
Us invito ara a centrar-nos en l'escena evangèlica d'avui. Diumenge passat la paràbola del fill pròdig o del Pare misericordiós ens feia veure com el fill gran, malgrat no haver-se separat mai del seu pare, no havia descobert quina mena de pare tenia. El fill petit, en canvi, després d'una vida dissoluta, i un cop penedit del seu mal camí, encara que empès més per la gana que per un autèntic amor filial, tornant a casa, va fer l'experiència sorprenent de conèixer l'amor inaudit del seu pare. Avui, el fragment de l'evangeli de sant Joan que hem escoltat, que alguns exegetes consideren que sembla més aviat de sant Lluc, ens ofereix un quadre, real aquesta vegada, que presenta un clar paral·lelisme amb la paràbola del fill pròdig. Jesús encarna el paper del pare de la paràbola, la dona sorpresa cometent adulteri vindria a ser el fill pròdig, i els seus acusadors representarien, evidentment, el fill gran.
L'escena d'avui, però, ens mostra la malèvola intenció d'uns homes pretesament observants de la Llei que, en ocasió d'un pecat de debilitat d'una pobra dona, volen posar a prova l'autoritat moral de Jesús. L'escena té lloc justament al Temple i de bon matí, mentre Jesús ensenyava, assegut en la seva càtedra, com un nou Moisès . No és la primera ni la última vegada que els jueus, que en el llenguatge genèric típic de sant Joan inclou tots els adversaris de Jesús, saduceus, fariseus, mestres de la llei i tot el seu seguici, aquests, doncs, intentaran provocar Jesús amb preguntes insidioses amb la finalitat de posar-lo en evidència i tenir de què acusar-lo. En realitat els molesta la seva llibertat de moviments i el fet que no faci accepció de persones. L'actitud de Jesús envers tothom, el missatge de la seva predicació, els seus innombrables miracles i la seva popularitat creixent, tot plegat, no agrada gens als mestres de la Llei i els fariseus, custodis estrictes d'una lletra de la Llei que mata i que ja no és el reflex de la bondadosa humanitat de Déu. Aquests portaveus religiosos del poble voldrien fer encabir Jesús dins el marc estret de la seva comprensió i interpretació tradicionals de la Llei mosaica farcida amb afegitons que la feien insuportable. Jesús no pot combregar amb aquest brodat de preceptes humans que ofeguen la consciència de l'home valent-se de la imatge deforme d'un Déu cruel i punitiu.
Per això, aquests injustos misògins, en el fons el que volen és poder condemnar Jesús, la dona no és més que l'esquer per fer caure Jesús en el parany. Cal saber que la Llei condemnava tant l'home com la dona, culpables d'adulteri. Que se sàpiga, doncs, que aquell aprofitat no era menys culpable que la dona condemnada. I això val tant per llavors com per ara. D'aquí que davant un judici tan parcial i mal intencionat, Jesús opta pel silenci i es fa el desentès ajupint-se i entretenint-se dibuixant a terra amb el dit tal com faria un nen. És el mateix dit de Déu que va escriure les deu paraules de la Llei sobre les taules de pedra al Sinaí. Fins i tot no perd la serenor quan els jueus continuen insistint perquè es defineixi. La sentència de Jesús, el nou Moisès, just i compassiu, els deixa desconcertats: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús parla al cor de l'home que mai no és prou pur davant de Déu, encara que als seus propis ulls o dels altres pensi que està justificat. Almenys podem dir que tots van ser sincers en reconèixer que no eren tan innocents com es pensaven. El judici de Jesús els ha agafat desprevinguts ja que ells apuntaven cap a fora, cap a Jesús i cap a la pecadora. En canvi Jesús els ha obligat a mirar el propi cor i els ha fet sentir convictes de la pròpia misèria, per això van desfilant avergonyits i confosos. «No condemneu i no sereu condemnats», havia dit Jesús. I en aquesta escena ell mateix ho posa en pràctica no condemnant aquella dona tot invitant-la, però, a un camí d'alliberament i de conversió.
Quant de profit espiritual trauríem nosaltres si aprenguéssim més a acusar-nos nosaltres mateixos que no anant buscant culpables al voltant nostre! No és just que pretenguem ser uns perpetus innocents a qui mai no se'ls pot tocar. El complex d'innocència és el fruit d'un encegament orgullós. En canvi, reconèixer els propis errors, quan cal, és signe de maduresa i de realisme. Jesús mateix ens dóna l'exemple no condemnant sinó salvant. El seu judici sobre la dona és un judici misericordiós, tal com el que vèiem en el Pare de la paràbola del fill pròdig. Però la seva misericòrdia no eximeix l'home de la seva pròpia responsabilitat: «Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més». D'aquesta manera Jesús, salva la pecadora però condemna el pecat. Per això, no n'hi ha prou en reconèixer el propi pecat i demanar la misericòrdia de Déu. Cal també un decidit propòsit d'esmena. Necessitem convertir-nos constantment, millor dit, necessitem deixar-nos convertir per Déu, així mateix, conjugat en passiva, forma poc usada en la nostra vida cristiana i per altra banda tan escaient per tal que no siguem víctimes d'un voluntarisme estèril. Només la misericòrdia de Déu ens pot transformar en homes nous, capaços de fer-nos càrrec de les febleses dels altres i de ser misericordiosos tal com el nostre Pare és sempre misericordiós.
Des del passat dimecres l'Església catòlica viu el goig de tenir un nou successor de sant Pere, el Papa Francesc, un home que ens ve de lluny, de l'altre costat de l'oceà, de l'Argentina, i que porta una forta empremta d'entrega als pobres, i que vol també una Església pobra i per als pobres. Demanem a Déu, amb fe, en aquesta eucaristia quaresmal, que el nou papa encarni en la seva vida la figura de sant Francesc, el pobrissó d'Assís, el nom del qual ell s'ha volgut imposar, i que condueixi l'Església amb el testimoniatge de l'autèntica pobresa evangèlica viscuda i volguda per Jesús.
10 de març del 2013
DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Js 5,9a.10-12; Sl 33; 2Co5,17-21; Lc 15,1-3.11-32
Els pecadors escolten Jesús, mentre els fariseus murmuren. Per això, Jesús proposa aquesta paràbola.
Aquest any de la fe ens convida a reflexionar aquesta paràbola des de l’actitud dels dos fills. Tots som fills del mateix Pare del cel, i el Creador ens dóna la herència de la vida i la llibertat perquè l’administrem com ens sembli millor.
El fill gran, figura del fariseu, viu sempre amb el pare, «sense haver desobeït mai». Mai ha marxat de casa. Mai li ha faltat res. Però, on és la fe? On el sentir-se estimat del pare?
El jove, figura del pecador, ho ha malgastat tot, queda sense res. Ni dignitat li queda. Però d’aquesta buidor, d’aquest abaixament, va obrint-se a la fe. Reflexiona, es penedeix, retorna la mirada cap a la casa del pare: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors». I així, podrem recuperar l’aliment del pa. Pa de comunió que porta a l’Eucaristia concelebrada, la festa de la fe.
Ací som una colla de gent que per diversos motius hem malbaratat la nostra herència, la vida que hem rebut com a do i gràcia del Pare del cel. En moltes ocasions i de diverses maneres ens hem allunyat.
Però, la misericòrdia de Déu és sublim, incommensurable, constant, incondicional, generosa, espontània, joiosa, afectuosa, amorosa i bella. Sí, molt bella si la rebem amb fe i esperança. Misericòrdia de Déu que cobreix la nostra misèria i ens vesteix de fill estimat.
Aquest any de la fe, en aquest temps de quaresma ens invita a reflexionar: Què he fet de la meva vida? Com he malbaratat la vida? Cal baixar tota l’escala de la humilitat fins a baix de tot.
Cal penediment, conversió i reconèixer el nostre pecat per reconciliar-nos amb el Pare amorós i misericordiós. La misericòrdia pura de Déu ens acull com un fill, com el millor fill. Misericòrdia de Déu que ens cobreix la nostra misèria i ens vesteix, ens posa l’anell i el calçat de fill estimat.
Quina joia germans quan ens atansem al sagrament de la reconciliació, on la misericòrdia de Déu és amor en estat pur.
Escoltem pecadors el que Jesús ens diu i no murmurem. I en aquest diumenge joiós de quaresma sapiguem també nosaltres posar en pràctica la gràcia i l’amor que Déu ens dóna. Siguem també misericordiosos els uns amb els altres. Així, podrem celebrar l’Eucaristia i alegrar-nos en la festa de la fe.
Js 5,9a.10-12; Sl 33; 2Co5,17-21; Lc 15,1-3.11-32
Els pecadors escolten Jesús, mentre els fariseus murmuren. Per això, Jesús proposa aquesta paràbola.
Aquest any de la fe ens convida a reflexionar aquesta paràbola des de l’actitud dels dos fills. Tots som fills del mateix Pare del cel, i el Creador ens dóna la herència de la vida i la llibertat perquè l’administrem com ens sembli millor.
El fill gran, figura del fariseu, viu sempre amb el pare, «sense haver desobeït mai». Mai ha marxat de casa. Mai li ha faltat res. Però, on és la fe? On el sentir-se estimat del pare?
El jove, figura del pecador, ho ha malgastat tot, queda sense res. Ni dignitat li queda. Però d’aquesta buidor, d’aquest abaixament, va obrint-se a la fe. Reflexiona, es penedeix, retorna la mirada cap a la casa del pare: «Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors». I així, podrem recuperar l’aliment del pa. Pa de comunió que porta a l’Eucaristia concelebrada, la festa de la fe.
Ací som una colla de gent que per diversos motius hem malbaratat la nostra herència, la vida que hem rebut com a do i gràcia del Pare del cel. En moltes ocasions i de diverses maneres ens hem allunyat.
Però, la misericòrdia de Déu és sublim, incommensurable, constant, incondicional, generosa, espontània, joiosa, afectuosa, amorosa i bella. Sí, molt bella si la rebem amb fe i esperança. Misericòrdia de Déu que cobreix la nostra misèria i ens vesteix de fill estimat.
Aquest any de la fe, en aquest temps de quaresma ens invita a reflexionar: Què he fet de la meva vida? Com he malbaratat la vida? Cal baixar tota l’escala de la humilitat fins a baix de tot.
Cal penediment, conversió i reconèixer el nostre pecat per reconciliar-nos amb el Pare amorós i misericordiós. La misericòrdia pura de Déu ens acull com un fill, com el millor fill. Misericòrdia de Déu que ens cobreix la nostra misèria i ens vesteix, ens posa l’anell i el calçat de fill estimat.
Quina joia germans quan ens atansem al sagrament de la reconciliació, on la misericòrdia de Déu és amor en estat pur.
Escoltem pecadors el que Jesús ens diu i no murmurem. I en aquest diumenge joiós de quaresma sapiguem també nosaltres posar en pràctica la gràcia i l’amor que Déu ens dóna. Siguem també misericordiosos els uns amb els altres. Així, podrem celebrar l’Eucaristia i alegrar-nos en la festa de la fe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
