Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17
Estimats germans,
Celebrem aquest any la festa de l'apòstol sant Maties entre l'Ascensió i la Pentecosta. Com els homes de Galilea mirem al cel. Crist alça les mans i ens beneeix. Vol concedir-nos els dons espirituals d'una comprensió profunda, ens crida a l'esperança i a l'heretat entre els sants, vol que coneguem la grandesa immensa del poder que obra en nosaltres i l'eficàcia de la seva força (cf. Ef 1,17-21). Va prometre la força de l'Esperit Sant que ens fa testimonis i col·laboradors seus. Ens ha escollit per confiar-nos «la missió d'anar per tot arreu i donar fruit». Que la Pentecosta ens ho recordi! Estem cridats a estimar, a conèixer que la saviesa del cristià consisteix a saber que per la fe reconeixem Jesús, per la caritat el veiem entre els germans, per l'esperança aspirem a estar amb Ell. Hi ha una relació inseparable entre l'amor a Déu i l'amor al proïsme.
En un món ple d'egoismes, enveges, ambicions i rancors... és possible estimar? Tots estem preocupats i hauríem de cercar solucions reals. Jesús, el Mestre, al fragment evangèlic de la festa de sant Maties, ens marca el camí: «Manteniu-vos en l'amor que us tinc». I com? Donant la vida. Al principi d'aquest mes de maig a l'Auditori Blanquerna Comunicació, a Barcelona, va començar el Simposi sobre la veu de l'Església davant de l'actual crisi econòmica i social. En el dia del meu sant ho vull compartir amb vosaltres. Han dit que «davant de la competició els cristians hem d'aixecar la senyera de la cooperació, que neix del reconeixement de l'altre com a germà, del proïsme respectat i considerat en tota la seva dignitat». Hi citen la primera Encíclica de Benet XVI «Déu és amor». L'amor no és solament un sentiment, que és «una meravellosa espurna inicial». Cal també l'enteniment i la voluntat. Cal un procés de purificació i maduració. «És propi de la maduresa de l'amor que abasti totes les potencialitats de l'home... en la seva integritat». Hem de veure a l'altre amb els ulls de Crist; és a dir, amb generositat, disponibilitat, perdó i misericòrdia.
«Deus caritas est» diu: «Els sants —i avui pensem en sant Maties— han adquirit la capacitat d'estimar al proïsme de manera constantment renovada gràcies a trobar-se amb el Senyor eucarístic i, viceversa, aquest trobament ha adquirit realisme i profunditat precisament en el seu servei als altres... L'amor creix a través de l'amor». Ens cal, doncs, per aconseguir-ho repetir sovint l'oració de la Litúrgia de les Hores del dia d'ahir: «Que vingui, Senyor, sobre nosaltres la força de l'Esperit Sant, perquè complim sempre fidelment la vostra voluntat i la manifestem amb la nostra manera de viure». Amén.
14 de maig del 2013
12 de maig del 2013
L'ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53
Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, canta el salmista tot descrivint un escenari grandiós, de victòria i de festa. L'escena que ens suggereix és majestuosa, d'una bellesa singular. Per això ens convida a sumar-nos a la festa, a l'alegria de la victòria de Crist: «Aplaudiu pobles, aclameu Déu, canteu», repeteix varies vegades. «Déu és rei de reis a tot el món».
Déu regna? Déu regna, domina en la teva vida? Déu seu a l'espai preciós, únic, del teu cor?
Potser és oportú recordar les paraules de l'abat Guerric en el seu sermó sobre l'Ascensió: «Penseu que pot ascendir, volar sobtadament de la terra al cel qui ara no aprèn a volar mitjançant l'exercici i la pràctica quotidians? Per ventura Crist, com l'àguila, no incitava a volar els seus pollets (Dt 32,11) quan voleiava damunt d'ells, quan a la seva vista era elevat i durant temps ells el continuaven mirant? D'una banda procurava atreure cap amunt, darrere d'ell, els seus cors a impulsos de l'amor, i per una altra els prometia, amb l'exemple del seu cos, que els seus cossos podrien ser elevats de la mateixa manera. Condescendint amb la teva feblesa, estendrà les seves ales, et prendrà i et portarà sobre les seves espatlles, per tal que no siguis un aguiló degenerat, per tal que no temis ser enlairat de la terra i gaudir d'un aire pur».
Com estendrà les seves ales sobre nosaltres? Per mitjà del seu Esperit que enviarà immediatament.
El relat de l'Ascensió, com ens suggereix la Paraula de Déu, estableix una separació de dos fets: el temps de Jesús i el temps de l'Esperit. L'Ascensió és el final d'una època salvífica, de la crida d'Israel i del testimoni davant els poders d'aquest món.
Sant Lluc ha tingut cura de diferenciar cadascun d'aquests dos moments: d'una banda el que els homes van fer donant mort a Jesús (fet tancat i verificat per la sepultura), el que Déu va fer amb Jesús (fet conclòs i obert per les aparicions), el que va fer Jesús, un cop ressuscitat, vessant l'Esperit sobre els apòstols.
L'Ascensió separa dos moments, dos temps fonamentals: la vida i l'obra de Jesús, Déu anorreat, revestit de la nostra fràgil naturalesa, per obrir-nos el camí, per dir-nos que estem destinats a la vida, a ser introduïts en la glòria del Déu viu. I d'altra banda l'obra de l'Esperit. «Us convé que me'n vagi, perquè així us enviaré l'Esperit que us ho ensenyarà tot, que us portarà a la veritat completa».
Entre l'obra de Jesús i l'obra de l'Esperit, el moment de l'Ascensió, que anuncia també, com diu l'oració col·lecta, «la nostra victòria, o elevació, i que estem destinats a participar de la glòria on avui arriba ell». L'Ascensió és el moment en què Crist incita a volar, com l'àguila els seus pollets.
Però aquest exercici de volar no és com si ell estigués descrivint moviments damunt dels nostres caps, com poden ser les piruetes d'un exercici acrobàtic en l'aire. Aquest exercici és més aviat una invitació a un temps de pregària com ens suggereix sant Pau: «Perquè ens concedeixi una comprensió profunda del seu misteri, els dons de la seva revelació, de la seva Paraula perquè arribem a comprendre l'esperança a la qual ens crida, les riqueses de glòria que ens té preparades, i sobretot i per sobre de tot perquè arribem a comprendre la grandesa de l'immens poder que obra en nosaltres els creients, és a dir l'eficàcia de la seva força, que és la mateixa que va ressuscitar el Crist d'entre els morts».
És a dir, una crida a preparar els nostres cors per obrar i viure en sintonia amb la força de Déu, amb la força i saviesa de l'Esperit de Jesús.
Una crida a preparar-nos per viure portats per aquest Esperit de Jesús en la nostra vida de fe, en el camí d'aquesta vida. A viure amb una llum nova. L'Ascensió és la invitació a viure un salt profund, que és el salt de la fe. Escriu sant Agustí: «Ara ja no es troba a Crist parlant a la terra, sinó des del cel. Em vaig elevar al cel, però estic encara a la terra. Allà assegut a la dreta del Pare; aquí patint encara fam i set i sent pelegrí».
Així que no podem estar mirant al cel, sinó obrir els ulls del cor i contemplar-lo aquí a la terra.
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53
Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, canta el salmista tot descrivint un escenari grandiós, de victòria i de festa. L'escena que ens suggereix és majestuosa, d'una bellesa singular. Per això ens convida a sumar-nos a la festa, a l'alegria de la victòria de Crist: «Aplaudiu pobles, aclameu Déu, canteu», repeteix varies vegades. «Déu és rei de reis a tot el món».
Déu regna? Déu regna, domina en la teva vida? Déu seu a l'espai preciós, únic, del teu cor?
Potser és oportú recordar les paraules de l'abat Guerric en el seu sermó sobre l'Ascensió: «Penseu que pot ascendir, volar sobtadament de la terra al cel qui ara no aprèn a volar mitjançant l'exercici i la pràctica quotidians? Per ventura Crist, com l'àguila, no incitava a volar els seus pollets (Dt 32,11) quan voleiava damunt d'ells, quan a la seva vista era elevat i durant temps ells el continuaven mirant? D'una banda procurava atreure cap amunt, darrere d'ell, els seus cors a impulsos de l'amor, i per una altra els prometia, amb l'exemple del seu cos, que els seus cossos podrien ser elevats de la mateixa manera. Condescendint amb la teva feblesa, estendrà les seves ales, et prendrà i et portarà sobre les seves espatlles, per tal que no siguis un aguiló degenerat, per tal que no temis ser enlairat de la terra i gaudir d'un aire pur».
Com estendrà les seves ales sobre nosaltres? Per mitjà del seu Esperit que enviarà immediatament.
El relat de l'Ascensió, com ens suggereix la Paraula de Déu, estableix una separació de dos fets: el temps de Jesús i el temps de l'Esperit. L'Ascensió és el final d'una època salvífica, de la crida d'Israel i del testimoni davant els poders d'aquest món.
Sant Lluc ha tingut cura de diferenciar cadascun d'aquests dos moments: d'una banda el que els homes van fer donant mort a Jesús (fet tancat i verificat per la sepultura), el que Déu va fer amb Jesús (fet conclòs i obert per les aparicions), el que va fer Jesús, un cop ressuscitat, vessant l'Esperit sobre els apòstols.
L'Ascensió separa dos moments, dos temps fonamentals: la vida i l'obra de Jesús, Déu anorreat, revestit de la nostra fràgil naturalesa, per obrir-nos el camí, per dir-nos que estem destinats a la vida, a ser introduïts en la glòria del Déu viu. I d'altra banda l'obra de l'Esperit. «Us convé que me'n vagi, perquè així us enviaré l'Esperit que us ho ensenyarà tot, que us portarà a la veritat completa».
Entre l'obra de Jesús i l'obra de l'Esperit, el moment de l'Ascensió, que anuncia també, com diu l'oració col·lecta, «la nostra victòria, o elevació, i que estem destinats a participar de la glòria on avui arriba ell». L'Ascensió és el moment en què Crist incita a volar, com l'àguila els seus pollets.
Però aquest exercici de volar no és com si ell estigués descrivint moviments damunt dels nostres caps, com poden ser les piruetes d'un exercici acrobàtic en l'aire. Aquest exercici és més aviat una invitació a un temps de pregària com ens suggereix sant Pau: «Perquè ens concedeixi una comprensió profunda del seu misteri, els dons de la seva revelació, de la seva Paraula perquè arribem a comprendre l'esperança a la qual ens crida, les riqueses de glòria que ens té preparades, i sobretot i per sobre de tot perquè arribem a comprendre la grandesa de l'immens poder que obra en nosaltres els creients, és a dir l'eficàcia de la seva força, que és la mateixa que va ressuscitar el Crist d'entre els morts».
És a dir, una crida a preparar els nostres cors per obrar i viure en sintonia amb la força de Déu, amb la força i saviesa de l'Esperit de Jesús.
Una crida a preparar-nos per viure portats per aquest Esperit de Jesús en la nostra vida de fe, en el camí d'aquesta vida. A viure amb una llum nova. L'Ascensió és la invitació a viure un salt profund, que és el salt de la fe. Escriu sant Agustí: «Ara ja no es troba a Crist parlant a la terra, sinó des del cel. Em vaig elevar al cel, però estic encara a la terra. Allà assegut a la dreta del Pare; aquí patint encara fam i set i sent pelegrí».
Així que no podem estar mirant al cel, sinó obrir els ulls del cor i contemplar-lo aquí a la terra.
8 de maig del 2013
MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT
DEL P. ROBERT (LLUÍS) SALADRIGUES I ORTÍS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Rm 14,7-9.10-12; Lc 24,13-35
Ens reuneix al voltant de l'Altar l'amor de Déu que ens salva, amb motiu de la mort del P. Robert, després d'haver viscut durant 71 anys el camí de la vida monàstica amb nosaltres.
Ens podem preguntar en què consisteix aquest camí monàstic?
I trobem la resposta en la mateixa Paraula de Déu que acabem d'escoltar: «Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix. Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. Per això tant si vivim com si morim, som del Senyor».
Un dia apareixem aquí a la terra per viure un temps de camí, de peregrinació, un temps que passa de pressa, i s'esvaeix amb la rapidesa amb què s'esvaeix el fum, per passar a una altra dimensió de la vida, la vida eterna, la vida en Déu. Som pobres i febles criatures, que ho vulguem o no, estem en les mans de Déu, que ens crea amb el seu immens amor, i ens torna a rebre amb el mateix amor immens. En la vida i en la mort som de Déu.
Però això és una cosa que podem i hem de dir de tota criatura humana, de tot creient. Llavors hauríem de preguntar-nos què és allò de més específic de la vida monàstica, de la vida del monjo. Jo afirmaria que el monjo està cridat a mantenir la mirada, els ulls, en cap altra cosa fora de Déu, invisible i present; ser un testimoni en aquest món, amb la seva sola existència de quina és la direcció cap a on cal mirar. I mitjançant el desig i la pregària fer més proper el Regne de Déu, que demanem per a tots els homes, sobretot cada vegada que diem el Parenostre.
Demanar, desitjar, aquest regne és voler, desitjar Déu, i estimar-lo amb un amor impacient. Quant més gran és el desig, més descansa l'ànima en Déu, la possessió augmenta en la proporció que augmenta el desig.
El monjo revifa aquest amor, fa gran el seu desig mitjançant l'escolta del Mestre, l'escolta i la guarda en el cor de la Paraula de Déu. El monjo és aquell que fa amb una comunitat el camí a Emaús. I en el camí el Ressuscitat es va incorporant, es va fent presència viva en el cor dels pelegrins, al cor de la comunitat. Es va fent «foc ardent», «desig viu». «No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Aquest és el camí del monjo: buscar el Ressuscitat, deixar-se trobar per ell, deixar que se li abrusi el cor, voler portar-lo com a company del camí; desitjar que es quedi amb nosaltres quan es fa tard. I comunicar i compartir aquesta experiència amb la comunitat, amb el món, per dir al nostre món la direcció en la qual cal mirar.
Aquest és el nostre futur, aquest és també, en definitiva el futur de la humanitat, que ha de portar-nos a una profunda transformació de la nostra persona, com ens suggereix un sant Pare de l'Església: «L'Apòstol ens ensenya el futur de la humanitat, gràcies al Crist, el qual transformarà el nostre cos humil segons el model de la seva condició gloriosa. Per tant, si aquesta transfiguració consisteix en què el cos es torna espiritual, i aquest cos és semblant al cos gloriós de Crist, que va ressuscitar amb un cos espiritual, tot això no vol dir sinó que el cos, que va ser sembrat en condició humil, serà transformat en cos gloriós. Ell atrau a les altures tot l'univers, com ho havia promès, en dir: “Quan jo seré enlairat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”». (Sant Anastasi d'Antioquia)
El P. Robert, ¿va viure en aquest camí, aquests valors de la vida monàstica? El judici pertany a Déu que escruta i coneix els cors de tots. Ell ens ha acompanyat molts anys en el camí de la vida monàstica, i nosaltres, ara, en aquest moment l'acompanyem amb la nostra pregària fins a la casa del Pare, i el confiem a les mans amoroses d'un Déu que ens ha creat amb molt d'amor, i ens crida per tornar cap a ell amb immens amor.
Perquè nosaltres ho oblidem, però ell no ho oblida: «que vivim i morim per a ell, que en la vida i en la mort som d'ell, del Senyor», tot amor i misericòrdia. «Tant de bo aquestes paraules —com diu Job— quedessin escrites i fixades amb cisell d'acer, entallades per sempre a la roca» del nostre cor.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27; Rm 14,7-9.10-12; Lc 24,13-35
Ens reuneix al voltant de l'Altar l'amor de Déu que ens salva, amb motiu de la mort del P. Robert, després d'haver viscut durant 71 anys el camí de la vida monàstica amb nosaltres.
Ens podem preguntar en què consisteix aquest camí monàstic?
I trobem la resposta en la mateixa Paraula de Déu que acabem d'escoltar: «Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix. Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. Per això tant si vivim com si morim, som del Senyor».
Un dia apareixem aquí a la terra per viure un temps de camí, de peregrinació, un temps que passa de pressa, i s'esvaeix amb la rapidesa amb què s'esvaeix el fum, per passar a una altra dimensió de la vida, la vida eterna, la vida en Déu. Som pobres i febles criatures, que ho vulguem o no, estem en les mans de Déu, que ens crea amb el seu immens amor, i ens torna a rebre amb el mateix amor immens. En la vida i en la mort som de Déu.
Però això és una cosa que podem i hem de dir de tota criatura humana, de tot creient. Llavors hauríem de preguntar-nos què és allò de més específic de la vida monàstica, de la vida del monjo. Jo afirmaria que el monjo està cridat a mantenir la mirada, els ulls, en cap altra cosa fora de Déu, invisible i present; ser un testimoni en aquest món, amb la seva sola existència de quina és la direcció cap a on cal mirar. I mitjançant el desig i la pregària fer més proper el Regne de Déu, que demanem per a tots els homes, sobretot cada vegada que diem el Parenostre.
Demanar, desitjar, aquest regne és voler, desitjar Déu, i estimar-lo amb un amor impacient. Quant més gran és el desig, més descansa l'ànima en Déu, la possessió augmenta en la proporció que augmenta el desig.
El monjo revifa aquest amor, fa gran el seu desig mitjançant l'escolta del Mestre, l'escolta i la guarda en el cor de la Paraula de Déu. El monjo és aquell que fa amb una comunitat el camí a Emaús. I en el camí el Ressuscitat es va incorporant, es va fent presència viva en el cor dels pelegrins, al cor de la comunitat. Es va fent «foc ardent», «desig viu». «No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Aquest és el camí del monjo: buscar el Ressuscitat, deixar-se trobar per ell, deixar que se li abrusi el cor, voler portar-lo com a company del camí; desitjar que es quedi amb nosaltres quan es fa tard. I comunicar i compartir aquesta experiència amb la comunitat, amb el món, per dir al nostre món la direcció en la qual cal mirar.
Aquest és el nostre futur, aquest és també, en definitiva el futur de la humanitat, que ha de portar-nos a una profunda transformació de la nostra persona, com ens suggereix un sant Pare de l'Església: «L'Apòstol ens ensenya el futur de la humanitat, gràcies al Crist, el qual transformarà el nostre cos humil segons el model de la seva condició gloriosa. Per tant, si aquesta transfiguració consisteix en què el cos es torna espiritual, i aquest cos és semblant al cos gloriós de Crist, que va ressuscitar amb un cos espiritual, tot això no vol dir sinó que el cos, que va ser sembrat en condició humil, serà transformat en cos gloriós. Ell atrau a les altures tot l'univers, com ho havia promès, en dir: “Quan jo seré enlairat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”». (Sant Anastasi d'Antioquia)
El P. Robert, ¿va viure en aquest camí, aquests valors de la vida monàstica? El judici pertany a Déu que escruta i coneix els cors de tots. Ell ens ha acompanyat molts anys en el camí de la vida monàstica, i nosaltres, ara, en aquest moment l'acompanyem amb la nostra pregària fins a la casa del Pare, i el confiem a les mans amoroses d'un Déu que ens ha creat amb molt d'amor, i ens crida per tornar cap a ell amb immens amor.
Perquè nosaltres ho oblidem, però ell no ho oblida: «que vivim i morim per a ell, que en la vida i en la mort som d'ell, del Senyor», tot amor i misericòrdia. «Tant de bo aquestes paraules —com diu Job— quedessin escrites i fixades amb cisell d'acer, entallades per sempre a la roca» del nostre cor.
5 de maig del 2013
DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66; Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29
Estimats germans i germanes,
Jesús s'acomiada deixant als seus el do de la pau. La paraula hebrea que la designa, «shalom», té un significat molt ampli. No sols vol dir absència de problemes sinó creixement harmònic, seguretat, benedicció... A la primera lectura veiem que sorgeixen conflictes, noves situacions; que calen noves respostes, solucions adequades, amb fidelitat a la fe rebuda. «L'Esperit Sant i nosaltres» indica que cal superar els nostres interessos personals o de grup per tal que les normes de convivència es fonamentin en la comunió i l'amor que provenen de Déu.
«Us dono la meva pau». La pau que és fruit de l'amor; i de complir la voluntat de Déu, no la nostra. La pau que ens permet ser-li fidels a Déu i a la nostra vocació; també en els moments difícils de la prova, com Jesús quan cridava des de la creu. La pau consisteix a buscar la felicitat en el servei, no en les satisfaccions egoistes. La pau no vol dir absència de dolor ni de sacrifici; sinó superabundància d'amor, de perdó i de misericòrdia.
«Us dono la meva pau... que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu», diu el Senyor. El seu consell el necessitem per tal de prendre decisions encertades i evitar els impulsos negatius. Hem de «caminar, edificar i confessar», segons paraules del papa Francesc. Que la nostra casa, el monestir, l'Església siguin com la ciutat descrita en el llibre de l'Apocalipsi, amb les portes obertes als quatre punts cardinals, on el Senyor sigui la Llum que ens guia, i on tinguem la joia se sentir-nos el santuari on Ell habita.
«Us dono la meva pau». La pau de Jesús és fruit de la seva íntima unió amb el Pare. Crist ens recorda que, amb el Pare i l'Esperit, habita en el cor de qui l'estima i guarda la seva Paraula. Si durant la Quaresma s'insistia en la nostra condició humana i en la conversió com a única forma de llibertat i de pau, Pasqua és temps de joia i d'esperança. Per què? Escoltem sant Pau: «Déu ens salva... amb el poder renovador de l'Esperit Sant, que Ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist, el nostre Salvador» (Tt 3,5b-6). La conversió ens obre el camí a noves possibilitats gràcies a l'Amor que guareix i salva. Gràcies al Crist vivim una nova vida que ha de ser, hauria de ser, comunió i amor. Caminant i edificant junts i confessant la nostra fe.
Ho veurem més clarament els diumenges vinents de la Pentecosta i la Trinitat. Visquem intensament, estimats germans, aquest temps litúrgic perquè necessitem una reflexió seriosa per comprendre i il·luminar la realitat que ens envolta. Però també, segons l'oració col·lecta, demanem al Senyor que la seva acció salvadora «es manifesti sempre en les nostres obres». Segons les «Reflexions des de la fe» d'un mossèn de parròquia, ens cal potenciar les virtuts teologals de fe, esperança i caritat; intensificar l'oració personal i comunitària; valorar la formació teològica; i viure més intensament els sagraments.
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66; Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29
Estimats germans i germanes,
Jesús s'acomiada deixant als seus el do de la pau. La paraula hebrea que la designa, «shalom», té un significat molt ampli. No sols vol dir absència de problemes sinó creixement harmònic, seguretat, benedicció... A la primera lectura veiem que sorgeixen conflictes, noves situacions; que calen noves respostes, solucions adequades, amb fidelitat a la fe rebuda. «L'Esperit Sant i nosaltres» indica que cal superar els nostres interessos personals o de grup per tal que les normes de convivència es fonamentin en la comunió i l'amor que provenen de Déu.
«Us dono la meva pau». La pau que és fruit de l'amor; i de complir la voluntat de Déu, no la nostra. La pau que ens permet ser-li fidels a Déu i a la nostra vocació; també en els moments difícils de la prova, com Jesús quan cridava des de la creu. La pau consisteix a buscar la felicitat en el servei, no en les satisfaccions egoistes. La pau no vol dir absència de dolor ni de sacrifici; sinó superabundància d'amor, de perdó i de misericòrdia.
«Us dono la meva pau... que s'asserenin els vostres cors, no us acovardiu», diu el Senyor. El seu consell el necessitem per tal de prendre decisions encertades i evitar els impulsos negatius. Hem de «caminar, edificar i confessar», segons paraules del papa Francesc. Que la nostra casa, el monestir, l'Església siguin com la ciutat descrita en el llibre de l'Apocalipsi, amb les portes obertes als quatre punts cardinals, on el Senyor sigui la Llum que ens guia, i on tinguem la joia se sentir-nos el santuari on Ell habita.
«Us dono la meva pau». La pau de Jesús és fruit de la seva íntima unió amb el Pare. Crist ens recorda que, amb el Pare i l'Esperit, habita en el cor de qui l'estima i guarda la seva Paraula. Si durant la Quaresma s'insistia en la nostra condició humana i en la conversió com a única forma de llibertat i de pau, Pasqua és temps de joia i d'esperança. Per què? Escoltem sant Pau: «Déu ens salva... amb el poder renovador de l'Esperit Sant, que Ell ha vessat a mans plenes sobre nosaltres per Jesucrist, el nostre Salvador» (Tt 3,5b-6). La conversió ens obre el camí a noves possibilitats gràcies a l'Amor que guareix i salva. Gràcies al Crist vivim una nova vida que ha de ser, hauria de ser, comunió i amor. Caminant i edificant junts i confessant la nostra fe.
Ho veurem més clarament els diumenges vinents de la Pentecosta i la Trinitat. Visquem intensament, estimats germans, aquest temps litúrgic perquè necessitem una reflexió seriosa per comprendre i il·luminar la realitat que ens envolta. Però també, segons l'oració col·lecta, demanem al Senyor que la seva acció salvadora «es manifesti sempre en les nostres obres». Segons les «Reflexions des de la fe» d'un mossèn de parròquia, ens cal potenciar les virtuts teologals de fe, esperança i caritat; intensificar l'oració personal i comunitària; valorar la formació teològica; i viure més intensament els sagraments.
3 de maig del 2013
SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Germanes, germans,
La festa d’un apòstol és sempre un motiu de joia per a l’Església ja que ella viu de la fe dels apòstols i en ells s’hi reconeix. Per això proclamem en el Credo que creiem en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica.
Avui l’Església celebra amb joia la festa de dos apòstols, sant Felip i sant Jaume, anomenat el Menor. Els dos apòstols sempre s’han festejat aparellats però no sempre en aquest dia. Primer fou l’1 de maig, aniversari de la dedicació de l’Església dels Sants Apòstols a Roma. L’any 1955, amb motiu de la festa de sant Josep Obrer, es traslladà a l’11 de maig i finalment en aquest dia, a partir de 1969 en la revisió del santoral del Calendari Romà.
De sant Jaume en sabem ben poca cosa. Nascut pel que sembla a Canà de Galilea, fill d’Alfeu i de Maria Salomé, era germà de Josep i de Judes Tadeu, i pel que sembla també cosí germà de Jesús ja que els pares d’ambdós serien germans. Segons l’historiador jueu Flavi Josep, l’any 62 hauria estat jutjat pel sanedrí i executat per lapidació. Sembla que també és l’autor de la carta que porta el seu nom.
De l’apòstol Felip, natural de Betsaida, a la Galilea, els evangelis ens diuen alguna cosa més. Fou un dels deixebles del Baptista com sant Andreu i sant Joan. Fou també un dels primers deixebles de Jesús que va respondre immediatament a la seva crida amb un simple ‘segueix-me’. Aquesta docilitat a la invitació de Jesús i la forma com el va captivar la persona del Mestre, féu d’ell també un fervorós apòstol que va parlar tot seguit de Jesús al seu amic escèptic Natanael, que també fou guanyat per Jesús.
De Felip podríem dir que era un jove força ingenu, recordem quan Jesús li preguntà quants pans necessitarien per aquella munió de gent que seguia Jesús i que foren agraciats amb la multiplicació dels pans. Felip li respongué que ni amb dos-cents denaris no en tindrien prou, però sant Joan ens diu clarament que Jesús li féu la pregunta per provar-lo, un delicat sentit de l’humor del Mestre que es prenia la llibertat de prendre una mica el pèl al seu bon deixeble.
L’evangeli d’avui ens dóna una dada més d’aquesta ingenuïtat de sant Felip, quan li diu a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare i no ens cal res mes». Com aquell que acaba de trobar la millor solució al problema. Però, Felip, li diu Jesús: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?» Fixeu-vos quina teologia més profunda i més captivadora se’ns ha donat a conèixer per culpa i gràcia d’una pregunta ingènua de l’apòstol Felip. Jesús és el rostre humà del Pare, a través de la seva humanitat es trasllueix el rostre inefable del Pare. Identificats en un mateix i infinit amor, el Fill revela el Pare i el Pare es dóna a conèixer en el Fill. Jesús esdevé així la perfecta transparència del rostre del Pare. Sense passar per Jesús no podem anar al Pare. Gràcies, Felip, perquè per la teva ingenuïtat se’ns ha fet el do d’un misteri inefable entre el Pare i el Fill. I això també després de tant de temps pensant que ja coneixíem Jesús.
Ara mirem les conseqüències que té aquest emmirallament entre el Fill i el Pare. Si també en el rostre de cada germà hi hem de veure el rostre de Jesús, aleshores, no hi ha dubte que el rostre de cada germà és també el reflex del rostre del Pare per la mediació del rostre de Jesús. I això és més que un joc de miralls. Potser hauríem d’aprendre de mirar-nos més pel rostre que pel clatell, no sigui que se’ns perdi la semblança divina amagada en cada rostre humà.
Germanes, germans,
La festa d’un apòstol és sempre un motiu de joia per a l’Església ja que ella viu de la fe dels apòstols i en ells s’hi reconeix. Per això proclamem en el Credo que creiem en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica.
Avui l’Església celebra amb joia la festa de dos apòstols, sant Felip i sant Jaume, anomenat el Menor. Els dos apòstols sempre s’han festejat aparellats però no sempre en aquest dia. Primer fou l’1 de maig, aniversari de la dedicació de l’Església dels Sants Apòstols a Roma. L’any 1955, amb motiu de la festa de sant Josep Obrer, es traslladà a l’11 de maig i finalment en aquest dia, a partir de 1969 en la revisió del santoral del Calendari Romà.
De sant Jaume en sabem ben poca cosa. Nascut pel que sembla a Canà de Galilea, fill d’Alfeu i de Maria Salomé, era germà de Josep i de Judes Tadeu, i pel que sembla també cosí germà de Jesús ja que els pares d’ambdós serien germans. Segons l’historiador jueu Flavi Josep, l’any 62 hauria estat jutjat pel sanedrí i executat per lapidació. Sembla que també és l’autor de la carta que porta el seu nom.
De l’apòstol Felip, natural de Betsaida, a la Galilea, els evangelis ens diuen alguna cosa més. Fou un dels deixebles del Baptista com sant Andreu i sant Joan. Fou també un dels primers deixebles de Jesús que va respondre immediatament a la seva crida amb un simple ‘segueix-me’. Aquesta docilitat a la invitació de Jesús i la forma com el va captivar la persona del Mestre, féu d’ell també un fervorós apòstol que va parlar tot seguit de Jesús al seu amic escèptic Natanael, que també fou guanyat per Jesús.
De Felip podríem dir que era un jove força ingenu, recordem quan Jesús li preguntà quants pans necessitarien per aquella munió de gent que seguia Jesús i que foren agraciats amb la multiplicació dels pans. Felip li respongué que ni amb dos-cents denaris no en tindrien prou, però sant Joan ens diu clarament que Jesús li féu la pregunta per provar-lo, un delicat sentit de l’humor del Mestre que es prenia la llibertat de prendre una mica el pèl al seu bon deixeble.
L’evangeli d’avui ens dóna una dada més d’aquesta ingenuïtat de sant Felip, quan li diu a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare i no ens cal res mes». Com aquell que acaba de trobar la millor solució al problema. Però, Felip, li diu Jesús: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?» Fixeu-vos quina teologia més profunda i més captivadora se’ns ha donat a conèixer per culpa i gràcia d’una pregunta ingènua de l’apòstol Felip. Jesús és el rostre humà del Pare, a través de la seva humanitat es trasllueix el rostre inefable del Pare. Identificats en un mateix i infinit amor, el Fill revela el Pare i el Pare es dóna a conèixer en el Fill. Jesús esdevé així la perfecta transparència del rostre del Pare. Sense passar per Jesús no podem anar al Pare. Gràcies, Felip, perquè per la teva ingenuïtat se’ns ha fet el do d’un misteri inefable entre el Pare i el Fill. I això també després de tant de temps pensant que ja coneixíem Jesús.
Ara mirem les conseqüències que té aquest emmirallament entre el Fill i el Pare. Si també en el rostre de cada germà hi hem de veure el rostre de Jesús, aleshores, no hi ha dubte que el rostre de cada germà és també el reflex del rostre del Pare per la mediació del rostre de Jesús. I això és més que un joc de miralls. Potser hauríem d’aprendre de mirar-nos més pel rostre que pel clatell, no sigui que se’ns perdi la semblança divina amagada en cada rostre humà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
