Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17
«Feu-ho per celebrar el meu memorial»
Però això no és una festa d'aniversari, on cantem, «el Senyor ens alimenta amb la flor de blat» com podríem cantar «Anys i anys, per molts anys».
«Feu-ho per celebrar el meu memorial». No recordem un fet històric succeït fa dos mil anys. Estem, jo diria, com perllongant aquell moment del calvari, on Crist ha arribat posant en joc per nosaltres el seu amor fins a l'extrem. Un amor que lliura gratuïtament la seva vida. L'amor, que és més fort que la mort, que desborda el temps, i ens situa en els confins de l'eternitat.
«Anunciem la mort del Senyor». L'Eucaristia és celebrar l'amor extrem, sense mesura. Fem això en memòria del Senyor, per fer nostre el seu mateix amor. «Per això, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni».
Aquest gest de Jesús seria tan sols un record històric si després de la mort no se'ls hagués aparegut i els l'hagués repetit i renovat partint el pa, beneint-lo i donant-lo. En partir el pa, en menjar amb ells després de la seva resurrecció, Jesús els torna a acollir en la seva amistat després de la seva traïció i abandó; els ofereix de nou la seva amistat després de la dispersió. Jesús admet de nou els apòstols a la taula de la seva resurrecció.
Ens trobem amb tres elements de la vida de Jesús que convergeixen en l'Eucaristia: primer, el record dels seus àpats amb publicans i pecadors, als quals Jesús atorgava la seva amistat, la dignitat i el perdó de Déu; en segon lloc, l'Últim Sopar, que va celebrar la vigília de la seva Passió i Mort; en tercer lloc, els àpats del Ressuscitat. Els evangelis estableixen una continuïtat entre els àpats de Jesús durant la seva vida amb els pecadors, el sopar de Jesús i la taula del Senyor ressuscitat. Menjar el pa i beure del vi del Senyor és tenir part en el cos i la sang del Senyor, participar en la seva pròpia vida que és la vida de Déu.
«El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». (Jn 6,51s)
Tenim aquí un doble moviment: d'una banda Déu es gira cap a la humanitat tot abaixant-se. Déu mostra la seva proximitat, la seva solidaritat, comparteix el nostre destí humà, que els homes, llavors i ara, rebutgen amb els seus odis i violències. En l'Eucaristia, memorial de la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, contemplem la condescendència de Déu envers els homes, en manifestar-se Déu en la història humana sense deixar de ser el Déu etern.
Però l'Eucaristia és també el moviment invers. La resposta de l'home al moviment de Déu cap a nosaltres, i ho fa amb una actitud de responsabilitat davant el món i de solidaritat amb els homes, com ho va fer Jesucrist.
El Verb de Déu s'ha unit a cada home per l'encarnació, i porta aquesta unió a la seva realització màxima amb el seu amor extrem a la Passió, on lliura el seu Esperit, que es vessa sobre tothom perquè pugui viure amb els mateixos sentiments de Crist, i poder així correspondre a l'amor extrem de Déu.
Això és una realitat en la nostra naturalesa humana, però no arribem a tenir consciència d'aquesta realitat si no entra en joc la nostra llibertat per incorporar-nos a viure aquest misteri d'amor. Aquest misteri d'amor és una cosa viva, quelcom tan viu i actual com en el calvari fa vint segles. Però ara com aleshores, no tots van quedar-se al costat de la creu, també avui podem ser aliens a aquest misteri d'amor, de donació, de servei i de vida.
Tal com en el calvari, fa vint segles, Déu va fer una oferta a l'home amb el seu amor manifestat en la vida, mort i resurrecció, avui, en l'Eucaristia, Déu ens torna a oferir el seu amor. Per viure amb els mateixos sentiments de Crist.
«La Santa Eucaristia és un misteri, però és un misteri lluminós. Apropem-nos a ell i quedarem il·luminats» —diu Torras i Bages.
Amb l'Eucaristia el Senyor et fa instrument seu, instrument del seu amor envers tots els homes. Mira d'emprar-lo bé, aquest preciós instrument. Reps el pa de la vida. Procura no tenir una mala digestió. Deixa't il·luminar i enfortir...
2 de juny del 2013
31 de maig del 2013
LA VISITACIÓ DE SANTA MARIA VERGE
Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
La veu ha saltat dintre les meves entranyes. Feliç tu que has cregut la Paraula. Quina veu tinc perquè la Paraula faci estada entre nosaltres? ¿Amb quina veu proclamo la Paraula?
Maria ens interroga en aquest any de la fe. Ens visita, ens fa memòria, ens recorda les meravelles que Déu ha fet i fa a favor nostre, a favor de cadascú de nosaltres.
Unes meravelles que sols podem conèixer si ens fem petits i creiem que exalça els més humils. Unes meravelles que sols podem contemplar si ens fem pobres perquè sigui Ell qui ens ompli de béns. Unes meravelles que sols podem admirar quan estem sota la seva protecció pel seu amor vessat en els nostres cors.
La nostra resposta serà la fe. La fe viscuda amb l’esperança en l’esdevenidor, ara i pels segles dels segles. La nostra resposta serà la fe. La fe treballada i teixida en l’amor vers els altres.
«Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu, perquè siguem dignes de les promeses de Nostre Senyor Jesucrist».
¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
La veu ha saltat dintre les meves entranyes. Feliç tu que has cregut la Paraula. Quina veu tinc perquè la Paraula faci estada entre nosaltres? ¿Amb quina veu proclamo la Paraula?
Maria ens interroga en aquest any de la fe. Ens visita, ens fa memòria, ens recorda les meravelles que Déu ha fet i fa a favor nostre, a favor de cadascú de nosaltres.
Unes meravelles que sols podem conèixer si ens fem petits i creiem que exalça els més humils. Unes meravelles que sols podem contemplar si ens fem pobres perquè sigui Ell qui ens ompli de béns. Unes meravelles que sols podem admirar quan estem sota la seva protecció pel seu amor vessat en els nostres cors.
La nostra resposta serà la fe. La fe viscuda amb l’esperança en l’esdevenidor, ara i pels segles dels segles. La nostra resposta serà la fe. La fe treballada i teixida en l’amor vers els altres.
«Pregueu per nosaltres santa Mare de Déu, perquè siguem dignes de les promeses de Nostre Senyor Jesucrist».
26 de maig del 2013
SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet, a la Missa Conventual
Pr 8,22-31; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15
Què celebrem avui? La solemnitat de la Santíssima Trinitat. N’estem segurs? Jo crec que, a part de l’Eucaristia, avui no celebrem res.
Sempre que celebrem alguna cosa, commemorem un fet històric. Celebrem l’aniversari d’algú perquè commemorem el seu naixement; celebrem una diada perquè recordem un esdeveniment important en la història d’un país o d’un poble. També commemorem fets concrets de la història més important: aquella història humano-divina que anomenem història de la salvació. Celebrem el dia del naixement de Crist; el dia de la seva passió; el dia de la seva resurrecció i de la seva ascensió; celebrem el dia de la vinguda de l’Esperit Sant per la festa de Pentecosta... celebrem encara la festa d’un sant commemorant precisament el dia de la seva entrada al cel... sempre esdeveniments històrics, intervencions divines en la història del retorn de l’home i la dona cap al seu Senyor.
La Santíssima Trinitat no és un fet històric i per tant, no pot ser celebrada. Què fem, doncs, en la solemnitat d’avui? Avui, amb aquesta cerimònia litúrgica i eucarística, a més del record i la celebració de la mort i resurrecció del senyor propi de cada eucaristia, lloem, glorifiquem i donem gràcies a la mateixa gloriosa i beneïda Trinitat. Amb aquest to de lloança començàvem el cant d’entrada: «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens». A diferència de les litúrgies del dia de Nadal o del dia de Pasqua, on totes les antífones, himnes, càntics i lectures, recorden constantment que Crist ha nascut o que Crist ha ressuscitat, al·leluia!, tota la litúrgia d’avui, en canvi, no recorda res i per això no celebrem res, sinó que es configura com un immens cant de lloança i glorificació a la Trinitat. Si totes les celebracions cristianes recorden i commemoren un fet històric, de la història de salvació, la litúrgia d’avui d’alguna manera anticipa la litúrgia divina i eterna, la que viurem eternament quan passem d’aquest món a l’altre, la que deu estar vivint el nostre germà Robert, recentment traspassat, junt amb tots els altres homes i dones que ja han deixat aquest món: aquella litúrgia que essencialment és un cant d’adoració i lloança a la Santíssima Trinitat, al Pare, pel Fill en l’Esperit Sant. «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens».
Avui, doncs, no celebrem res però anticipem l’eternitat venidora i, de manera sacramental, recollim els fruits de tota l’acció salvadora de Déu per nosaltres gràcies a l’encarnació, mort i resurrecció del seu Fill estimat i al do del seu Do essencial, del seu Paràclit Consolador, del seu Esperit Sant. És a través de totes aquestes intervencions de Déu en la història humana, a través de totes aquestes manifestacions, que nosaltres hem conegut que Déu és Pare i que Déu és Fill i que Déu és Esperit Sant. És el Pare que ha enviat el seu Fill per fer-nos conèixer el seu amor per nosaltres i per fer-nos conèixer l’amor del Pare el Fill ha donat la seva vida. Són el Pare i el Fill qui ens envien el seu Esperit als nostres cors per poder estimar Déu amb el mateix amor amb què el Pare i el Fill s’estimen. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor», diu sant Pau. «Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu», diu Jesús en l’evangeli de sant Joan que hem proclamat. A través de la revelació que els fets històrics ofereixen, coneixem el misteri del cor de Déu: l’amor de Déu és viu i és font de vida i per això Déu no és monolític sinó tripersonal: ple d’un dinamisme interior que fa del Pare una font d’amor que es vessa en plenitud al seu Fill, el receptor d’aquest amor, que personifica el mateix amor entre el Pare i el Fill en el Do mutu de l’Esperit. Per la revelació dels fets històrics, coneixem la intimitat de Déu i aquesta intimitat, aquest cor, aquest sagrat misteri és el que avui l’Església vol lloar i glorificar en aquesta solemnitat. Unim-nos, doncs, a aquest cant de lloança, anticipació de la festa eterna del cel, tot celebrant la mort i resurrecció del Senyor en aquesta eucaristia: «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens».
Pr 8,22-31; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15
Què celebrem avui? La solemnitat de la Santíssima Trinitat. N’estem segurs? Jo crec que, a part de l’Eucaristia, avui no celebrem res.
Sempre que celebrem alguna cosa, commemorem un fet històric. Celebrem l’aniversari d’algú perquè commemorem el seu naixement; celebrem una diada perquè recordem un esdeveniment important en la història d’un país o d’un poble. També commemorem fets concrets de la història més important: aquella història humano-divina que anomenem història de la salvació. Celebrem el dia del naixement de Crist; el dia de la seva passió; el dia de la seva resurrecció i de la seva ascensió; celebrem el dia de la vinguda de l’Esperit Sant per la festa de Pentecosta... celebrem encara la festa d’un sant commemorant precisament el dia de la seva entrada al cel... sempre esdeveniments històrics, intervencions divines en la història del retorn de l’home i la dona cap al seu Senyor.
La Santíssima Trinitat no és un fet històric i per tant, no pot ser celebrada. Què fem, doncs, en la solemnitat d’avui? Avui, amb aquesta cerimònia litúrgica i eucarística, a més del record i la celebració de la mort i resurrecció del senyor propi de cada eucaristia, lloem, glorifiquem i donem gràcies a la mateixa gloriosa i beneïda Trinitat. Amb aquest to de lloança començàvem el cant d’entrada: «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens». A diferència de les litúrgies del dia de Nadal o del dia de Pasqua, on totes les antífones, himnes, càntics i lectures, recorden constantment que Crist ha nascut o que Crist ha ressuscitat, al·leluia!, tota la litúrgia d’avui, en canvi, no recorda res i per això no celebrem res, sinó que es configura com un immens cant de lloança i glorificació a la Trinitat. Si totes les celebracions cristianes recorden i commemoren un fet històric, de la història de salvació, la litúrgia d’avui d’alguna manera anticipa la litúrgia divina i eterna, la que viurem eternament quan passem d’aquest món a l’altre, la que deu estar vivint el nostre germà Robert, recentment traspassat, junt amb tots els altres homes i dones que ja han deixat aquest món: aquella litúrgia que essencialment és un cant d’adoració i lloança a la Santíssima Trinitat, al Pare, pel Fill en l’Esperit Sant. «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens».
Avui, doncs, no celebrem res però anticipem l’eternitat venidora i, de manera sacramental, recollim els fruits de tota l’acció salvadora de Déu per nosaltres gràcies a l’encarnació, mort i resurrecció del seu Fill estimat i al do del seu Do essencial, del seu Paràclit Consolador, del seu Esperit Sant. És a través de totes aquestes intervencions de Déu en la història humana, a través de totes aquestes manifestacions, que nosaltres hem conegut que Déu és Pare i que Déu és Fill i que Déu és Esperit Sant. És el Pare que ha enviat el seu Fill per fer-nos conèixer el seu amor per nosaltres i per fer-nos conèixer l’amor del Pare el Fill ha donat la seva vida. Són el Pare i el Fill qui ens envien el seu Esperit als nostres cors per poder estimar Déu amb el mateix amor amb què el Pare i el Fill s’estimen. «Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor», diu sant Pau. «Tot el que és del Pare és meu; per això dic que tot allò que us anunciarà, ho rep d’allò que és meu», diu Jesús en l’evangeli de sant Joan que hem proclamat. A través de la revelació que els fets històrics ofereixen, coneixem el misteri del cor de Déu: l’amor de Déu és viu i és font de vida i per això Déu no és monolític sinó tripersonal: ple d’un dinamisme interior que fa del Pare una font d’amor que es vessa en plenitud al seu Fill, el receptor d’aquest amor, que personifica el mateix amor entre el Pare i el Fill en el Do mutu de l’Esperit. Per la revelació dels fets històrics, coneixem la intimitat de Déu i aquesta intimitat, aquest cor, aquest sagrat misteri és el que avui l’Església vol lloar i glorificar en aquesta solemnitat. Unim-nos, doncs, a aquest cant de lloança, anticipació de la festa eterna del cel, tot celebrant la mort i resurrecció del Senyor en aquesta eucaristia: «Beneït sigui Déu Pare amb el seu Fill Unigènit i l’Esperit Sant que ens estima amb un amor immens».
SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle C)
Homilia del P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
Després del cinquanta dies de Pasqua, que vàrem acabar diumenge passat amb la diada de la Pentecosta, avui se’ns convida a continuar contemplant l’amor immens de Déu. Així, cada diumenge, quan celebrem l’Eucaristia, fem això mateix: contemplem aquest amor immens de Déu. Però avui ho fem d’una manera especial, en aquesta festa de la Santíssima Trinitat. I és que lloem avui la grandesa i la bondat de Déu el Pare, i agraïm-li la vida nova que ens ha donat en Jesucrist, i sentim-nos moguts per la força de l’Esperit que ha vessat en nosaltres.
I és que creiem en un Déu que és tres persones: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I creiem en Déu Pare, origen de tot bé, font de la vida i de l’amor, que ha volgut comunicar-se mitjançant la creació de l’univers. I creiem en Déu Fill, la Saviesa de Déu, engendrat pel Pare des de tota l’eternitat, i que, fet home, va viure visiblement entre nosaltres. I creiem en Déu Esperit Sant, l’Amor que s’exhala eternament del Pare devers el Fill i del Fill devers el Pare, i que és vessat pel Pare i el Fill al cor dels cristians. I no solament creiem en Déu Pare, en Déu Fill, i en Déu Esperit Sant; sinó que vivim íntimament relacionats: amb el Pare, tenim relació de fills; amb el Fill, tenim relació de germans; i amb l’Esperit Sant, tenim relació de cors on Ell viu i produeix amor.
Per això diu la missa d’avui: «Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que Ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abbà, Pare!». Ja veieu doncs que Déu és tri: és una comunitat de tres en íntima relació: relació de vida, de coneixement i d’amor. I el misteri cristià és que nosaltres som cridats a entrar en aquesta família de Déu... participant, ja ara en el possible i eternament del tot, en la seva vida, en el seu coneixement i en el seu amor.
Res més lluny de l’homilia d’avui que presentar un «misteri» de la Santíssima Trinitat com a quelcom abstracte i llunyà de la nostra vida, sinó que la simple referència a les lectures ens porta a mostrar la nostra vida sencera, individual i eclesial, com a criatures de Déu i com a fills seus en Jesucrist, envoltada per l’acció trinitària. I és que som de veritat els fills de Déu en Jesucrist, el nostre Senyor i germà, moguts i impulsats per l’Esperit Sant, que vincula en l’amor el Pare i el Fill.
Atès que s’ha fet, durant la Cinquantena pasqual, una especial referència a la missa dominical, podem completar encara aquesta catequesi amb una explicació del caràcter trinitari de la pregària eucarística.
Al centre, el memorial del misteri pasqual del Fill, Jesucrist. Perquè és el seu gest del sopar, anunci profètic de tot el trànsit des de la «creu» fins a la «dreta» del Pare, salvant els homes. L’Església, repetint el gest, «fa el memorial de la mort i resurrecció de Crist»; i, unida a Ell, ofereix «l’ofrena que Déu mateix li ha preparat», «el sacrifici sant i vivent», «el Cos i la Sang de Crist, el sacrifici digne de Déu, l’únic que salva el món». I en fa una miseriosa tangència entre el cel i la terra.
I com un imperatiu d’aquest memorial, hi ha l’acció de gràcies al Pare, perquè és la font i l’origen de tot bé i de tota vida, i perquè ens ha enviat el seu propi Fill «perquè estima tant el món». Acció de gràcies, també, perquè podem celebrar gràcies a Ell el misteri de l’Eucaristia, i perquè «ens ha fet dignes de servir-lo a la seva presència».
I la invocació de l’Esperit, perquè sigui la força transformadora i vivificadora de la nostra participació, i perquè ens condueixi vers la veritat d’aquest misteri que celebrem, i ens porti a treure’n totes les conseqüències i fruits, per la glòria de Jesucrist. Amén.
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
Després del cinquanta dies de Pasqua, que vàrem acabar diumenge passat amb la diada de la Pentecosta, avui se’ns convida a continuar contemplant l’amor immens de Déu. Així, cada diumenge, quan celebrem l’Eucaristia, fem això mateix: contemplem aquest amor immens de Déu. Però avui ho fem d’una manera especial, en aquesta festa de la Santíssima Trinitat. I és que lloem avui la grandesa i la bondat de Déu el Pare, i agraïm-li la vida nova que ens ha donat en Jesucrist, i sentim-nos moguts per la força de l’Esperit que ha vessat en nosaltres.
I és que creiem en un Déu que és tres persones: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I creiem en Déu Pare, origen de tot bé, font de la vida i de l’amor, que ha volgut comunicar-se mitjançant la creació de l’univers. I creiem en Déu Fill, la Saviesa de Déu, engendrat pel Pare des de tota l’eternitat, i que, fet home, va viure visiblement entre nosaltres. I creiem en Déu Esperit Sant, l’Amor que s’exhala eternament del Pare devers el Fill i del Fill devers el Pare, i que és vessat pel Pare i el Fill al cor dels cristians. I no solament creiem en Déu Pare, en Déu Fill, i en Déu Esperit Sant; sinó que vivim íntimament relacionats: amb el Pare, tenim relació de fills; amb el Fill, tenim relació de germans; i amb l’Esperit Sant, tenim relació de cors on Ell viu i produeix amor.
Per això diu la missa d’avui: «Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que Ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abbà, Pare!». Ja veieu doncs que Déu és tri: és una comunitat de tres en íntima relació: relació de vida, de coneixement i d’amor. I el misteri cristià és que nosaltres som cridats a entrar en aquesta família de Déu... participant, ja ara en el possible i eternament del tot, en la seva vida, en el seu coneixement i en el seu amor.
Res més lluny de l’homilia d’avui que presentar un «misteri» de la Santíssima Trinitat com a quelcom abstracte i llunyà de la nostra vida, sinó que la simple referència a les lectures ens porta a mostrar la nostra vida sencera, individual i eclesial, com a criatures de Déu i com a fills seus en Jesucrist, envoltada per l’acció trinitària. I és que som de veritat els fills de Déu en Jesucrist, el nostre Senyor i germà, moguts i impulsats per l’Esperit Sant, que vincula en l’amor el Pare i el Fill.
Atès que s’ha fet, durant la Cinquantena pasqual, una especial referència a la missa dominical, podem completar encara aquesta catequesi amb una explicació del caràcter trinitari de la pregària eucarística.
Al centre, el memorial del misteri pasqual del Fill, Jesucrist. Perquè és el seu gest del sopar, anunci profètic de tot el trànsit des de la «creu» fins a la «dreta» del Pare, salvant els homes. L’Església, repetint el gest, «fa el memorial de la mort i resurrecció de Crist»; i, unida a Ell, ofereix «l’ofrena que Déu mateix li ha preparat», «el sacrifici sant i vivent», «el Cos i la Sang de Crist, el sacrifici digne de Déu, l’únic que salva el món». I en fa una miseriosa tangència entre el cel i la terra.
I com un imperatiu d’aquest memorial, hi ha l’acció de gràcies al Pare, perquè és la font i l’origen de tot bé i de tota vida, i perquè ens ha enviat el seu propi Fill «perquè estima tant el món». Acció de gràcies, també, perquè podem celebrar gràcies a Ell el misteri de l’Eucaristia, i perquè «ens ha fet dignes de servir-lo a la seva presència».
I la invocació de l’Esperit, perquè sigui la força transformadora i vivificadora de la nostra participació, i perquè ens condueixi vers la veritat d’aquest misteri que celebrem, i ens porti a treure’n totes les conseqüències i fruits, per la glòria de Jesucrist. Amén.
19 de maig del 2013
DIUMENGE DE LA PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«Déu omnipotent i etern ... feu que, enmig de la dispersió dels pobles, les llengües dividides s'ajuntin per do del cel en l'unica confessió del vostre nom». (Col·lecta de la Vigília)
«Oh Déu ... repetiu en els cors dels qui creuen en vós allò que la vostra bondat divina va obrar als mateixos inicis de la predicació de l'Evangeli». (Col·lecta del Dia)
Quines meravelles són aquestes, que demanem que es repeteixin? Neutralitzar la divisió, l'odi, el pecat, provocar la unitat, la reconciliació...
«Us convé que jo me'n vagi, perquè vingui l'Esperit, que us portarà a la veritat completa». La veritat completa és viure la Pasqua. La Pasqua és el pas de la mort a la vida. El naixement de l'home nou. Això només és possible mitjançant la presència de l'Esperit Sant que interioritza en nosaltres l'obra de Jesús, l'actualitza... Sense l'Esperit Sant, Déu queda lluny, Crist seria quelcom d'un passat històric, l'evangeli lletra morta, l'Església una simple organització, l'autoritat un poder, la missió propaganda, el culte una evocació del passat i l'acció dels cristians una moral d'esclaus.
El nostre treball, o, millor, el nostre servei, és una feina i un servei permanent a la unitat, a la reconciliació. Qui no viu una vida cristiana il·luminada i impulsada per aquests valors no és cristià, o peca contra l'Esperit. I ens convé recordar que Jesús va ensenyar que tots els pecats ens seran perdonats menys el pecat contra l'Esperit Sant. Que és el pecat que està en la línia de la discòrdia, de la divisió...
Jesús diu a l'evangeli: «Jo he vingut a calar foc a la terra». És el foc de l'Esperit que veiem que es vessa en llengües el matí de la Pentecosta. Un foc que es manifesta en una forta unitat i comunió que els porta a ser testimonis de Crist ressuscitat. Amb tota eficàcia. L'Esperit comença a bufar amb força. Crema dins dels deixebles de Jesús i els impulsa a treballar per la comunió. Són comunió, unitat que s'està refent contínuament.
Ja que la tasca, o, millor, el servei de la unitat no té com a objectiu aconseguir la uniformitat de tots, sinó conjugar la unitat de tots amb la diversitat que implica cada persona. És el que ens suggereix sant Pau: «els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra del mateix Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l'Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots».
Un mateix Déu obra tot en tots. L'Esperit es manifesta sempre pel bé comú, pel bé de tots. El nostre problema estarà doncs a discernir la presència i la voluntat de l'Esperit de cara al bé comú. Ara bé, tenim un punt de referència principal per saber si escoltem l'Esperit: «el servei de la unitat i de la reconciliació». I la confirmació que el nostre servei està en la línia del Ressuscitat és si creixem en la pau, en la nostra pau interior. No la pau del món que consisteix tan sols en l'absència de violència i de mort, una pau no exempta de tensió, sinó la pau de Déu que ens diu la seqüència: «tot el fred encalentiu, regiu el qui s'esgarria».
Escalfor de vida, o, com diu el papa Francesc, font inesgotable de vida: «L'home de tots els temps i de tots els llocs vol una vida plena i bonica, justa i bona, una vida que no es vegi amenaçada per la mort, però que pugui madurar i créixer fins a la plenitud. L'home és com un viatger que, travessant els deserts de la vida, té set d'una aigua viva, abundant i fresca, capaç de sadollar el seu desig profund de llum, d'amor, de bellesa i de pau. Tots sentim aquest desig! I Jesús ens dóna aquesta aigua viva: és l'Esperit Sant, que procedeix del Pare i que Jesús vessa en els nostres cors: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”, ens diu Jesús (Jn 10,10). Jesús ha vingut a donar-nos aquesta “aigua viva” que és l'Esperit Sant, perquè la nostra vida sigui guiada per Déu, sigui animada per Déu, sigui alimentada per Déu. Quan nosaltres diem que el cristià és un home espiritual entenem això mateix: el cristià és una persona que pensa i actua segons Déu, segons l'Esperit Sant. Però em faig una pregunta: i nosaltres, pensem segons Déu? Actuem segons Déu?»
Per què no parem una especial atenció, aquests dies, a seguir el rastre de tot el que hi pugui haver de cristià en el nostre dia a dia, en el nostre minut a minut?
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«Déu omnipotent i etern ... feu que, enmig de la dispersió dels pobles, les llengües dividides s'ajuntin per do del cel en l'unica confessió del vostre nom». (Col·lecta de la Vigília)
«Oh Déu ... repetiu en els cors dels qui creuen en vós allò que la vostra bondat divina va obrar als mateixos inicis de la predicació de l'Evangeli». (Col·lecta del Dia)
Quines meravelles són aquestes, que demanem que es repeteixin? Neutralitzar la divisió, l'odi, el pecat, provocar la unitat, la reconciliació...
«Us convé que jo me'n vagi, perquè vingui l'Esperit, que us portarà a la veritat completa». La veritat completa és viure la Pasqua. La Pasqua és el pas de la mort a la vida. El naixement de l'home nou. Això només és possible mitjançant la presència de l'Esperit Sant que interioritza en nosaltres l'obra de Jesús, l'actualitza... Sense l'Esperit Sant, Déu queda lluny, Crist seria quelcom d'un passat històric, l'evangeli lletra morta, l'Església una simple organització, l'autoritat un poder, la missió propaganda, el culte una evocació del passat i l'acció dels cristians una moral d'esclaus.
El nostre treball, o, millor, el nostre servei, és una feina i un servei permanent a la unitat, a la reconciliació. Qui no viu una vida cristiana il·luminada i impulsada per aquests valors no és cristià, o peca contra l'Esperit. I ens convé recordar que Jesús va ensenyar que tots els pecats ens seran perdonats menys el pecat contra l'Esperit Sant. Que és el pecat que està en la línia de la discòrdia, de la divisió...
Jesús diu a l'evangeli: «Jo he vingut a calar foc a la terra». És el foc de l'Esperit que veiem que es vessa en llengües el matí de la Pentecosta. Un foc que es manifesta en una forta unitat i comunió que els porta a ser testimonis de Crist ressuscitat. Amb tota eficàcia. L'Esperit comença a bufar amb força. Crema dins dels deixebles de Jesús i els impulsa a treballar per la comunió. Són comunió, unitat que s'està refent contínuament.
Ja que la tasca, o, millor, el servei de la unitat no té com a objectiu aconseguir la uniformitat de tots, sinó conjugar la unitat de tots amb la diversitat que implica cada persona. És el que ens suggereix sant Pau: «els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra del mateix Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l'Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots».
Un mateix Déu obra tot en tots. L'Esperit es manifesta sempre pel bé comú, pel bé de tots. El nostre problema estarà doncs a discernir la presència i la voluntat de l'Esperit de cara al bé comú. Ara bé, tenim un punt de referència principal per saber si escoltem l'Esperit: «el servei de la unitat i de la reconciliació». I la confirmació que el nostre servei està en la línia del Ressuscitat és si creixem en la pau, en la nostra pau interior. No la pau del món que consisteix tan sols en l'absència de violència i de mort, una pau no exempta de tensió, sinó la pau de Déu que ens diu la seqüència: «tot el fred encalentiu, regiu el qui s'esgarria».
Escalfor de vida, o, com diu el papa Francesc, font inesgotable de vida: «L'home de tots els temps i de tots els llocs vol una vida plena i bonica, justa i bona, una vida que no es vegi amenaçada per la mort, però que pugui madurar i créixer fins a la plenitud. L'home és com un viatger que, travessant els deserts de la vida, té set d'una aigua viva, abundant i fresca, capaç de sadollar el seu desig profund de llum, d'amor, de bellesa i de pau. Tots sentim aquest desig! I Jesús ens dóna aquesta aigua viva: és l'Esperit Sant, que procedeix del Pare i que Jesús vessa en els nostres cors: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”, ens diu Jesús (Jn 10,10). Jesús ha vingut a donar-nos aquesta “aigua viva” que és l'Esperit Sant, perquè la nostra vida sigui guiada per Déu, sigui animada per Déu, sigui alimentada per Déu. Quan nosaltres diem que el cristià és un home espiritual entenem això mateix: el cristià és una persona que pensa i actua segons Déu, segons l'Esperit Sant. Però em faig una pregunta: i nosaltres, pensem segons Déu? Actuem segons Déu?»
Per què no parem una especial atenció, aquests dies, a seguir el rastre de tot el que hi pugui haver de cristià en el nostre dia a dia, en el nostre minut a minut?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
