Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
«Que els fidels, Senyor, proclamin la glòria del vostre regne». Aquest verset que hem utilitzat com a resposta del salm, ens parla de com ha de ser la missió dels cristians: els fidels han de proclamar la glòria del regne de Déu. Els fidels són els creients, aquells qui han estat cridats a la fe, aquells qui han rebut el do de la vocació cristiana: aquells, doncs, qui havent conegut el senyor Jesucrist, havent-hi cregut, ara són enviats a proclamar la gloria del seu regne. Lluc és un d'aquests: cridat a descobrir el rostre humà de Déu, per fer-lo conèixer a tots els homes, per predicar-lo d'un cap a l'altre de la terra, per anunciar-lo a totes les generacions a través del seu Evangeli. Nosaltres, tots els qui som aquí presents i tots els qui naveguem per aquest món dins la nau de l'Església, també som d'aquests que cridats hem estat enviats a proclamar la glòria del seu regne. Déu ens envia a fer conèixer les seves gestes i la magnificència gloriosa del seu regne.
La gesta de Déu per excel·lència és la seva presència visible enmig dels homes, aquella presència que en la carn humana manifesta l'esplendor divina de la glòria invisible. Visibilitat de l'invisible, heus ací la magnificència gloriosa del seu regne. És aquesta la lògica del regne de Déu: l'invisible que es fa visible, l'impalpable que es fa palpable, l'inaccessible que es fa accessible. En poques paraules, la glòria del regne de Déu, que tots els fidels del Senyor estem cridats a proclamar, és la resplendor del rostre humà de Déu que humanitza la humanitat deshumanitzada perquè la divinitza.
Humanització de la humanitat per la divinitat humanitzada: per això el regne de Déu és a prop nostre. I per això, la missió del cristià és fer proper el Regne de Déu entre tots aquells germans nostres que Déu ens fa propers en el camí de la vida. Proclamem la glòria del seu regne!
18 d’octubre del 2014
12 d’octubre del 2014
DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14
Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.
El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.
No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14
Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.
El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.
No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.
5 d’octubre del 2014
DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Som vinya. Fructificar, vol dir donar fruit. El Regne de Déu se’ns ha donat perquè el fem fructificar. En els més de dos mil anys de història de l’Església, sabem que hem donat fruit bo, però de vegades dolent. En els quasi vuit cents anys del monestir, també podem veure els bons fruits i els dolents. En els anys que jo tinc, en els anys que tenim cadascú de nosaltres també podem esbrinar els fruits de la nostra vida. Perquè la nostra persona, com a cristiana en el món, no pot fer altra cosa que fructificar. Ai, si no ho fa! Vols dir que és cristià? Un cristià mort no és un cristià.
Sóc cep. La pedra que corona l’edifici és l’altar, és el Crist i els nostres ulls se’n meravellen. Perquè Crist és la pedra que corona l’Església. Crist corona la comunitat. Crist és la pedra que de vegades rebutjo, sempre que hi peco. Crist és la pedra que corona el món, l’univers creat se sosté per ell, encara que molts no se’n adonen. Per això, molts viuen sense Déu i així fan maleses, per tot arreu raïms agres.
Hem d’esdevenir bon raïm. Conversió és el que ens cal. No per res, de vegades vivim de renda, perquè un dia vam entrar al monestir, vam fer la professió. Però, en la vida del cristià ens convé posar-nos al dia, amb una conversió sincera, sense fal•làcies. Acudint a la pregària i a la súplica. Perquè la tasca que Déu vol de nosaltres és que donem fruit. I, quin fruit s’espera d’un creient, d’un cristià, d’un monjo? Sant Pau ens diu: «Allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi».
Crist és o no és, la clau de volta de la nostra vinya, de la nostra família, de la nostra comunitat, de la nostra vida? Crist és o no és la corona del nostre cep, nostre ésser? Només des de la vida en Crist podrem celebrar l’acció de gràcies pels bons raïms, pels fruits rebuts i donats, per al bé de tothom fructificats.
Som vinya. Fructificar, vol dir donar fruit. El Regne de Déu se’ns ha donat perquè el fem fructificar. En els més de dos mil anys de història de l’Església, sabem que hem donat fruit bo, però de vegades dolent. En els quasi vuit cents anys del monestir, també podem veure els bons fruits i els dolents. En els anys que jo tinc, en els anys que tenim cadascú de nosaltres també podem esbrinar els fruits de la nostra vida. Perquè la nostra persona, com a cristiana en el món, no pot fer altra cosa que fructificar. Ai, si no ho fa! Vols dir que és cristià? Un cristià mort no és un cristià.
Sóc cep. La pedra que corona l’edifici és l’altar, és el Crist i els nostres ulls se’n meravellen. Perquè Crist és la pedra que corona l’Església. Crist corona la comunitat. Crist és la pedra que de vegades rebutjo, sempre que hi peco. Crist és la pedra que corona el món, l’univers creat se sosté per ell, encara que molts no se’n adonen. Per això, molts viuen sense Déu i així fan maleses, per tot arreu raïms agres.
Hem d’esdevenir bon raïm. Conversió és el que ens cal. No per res, de vegades vivim de renda, perquè un dia vam entrar al monestir, vam fer la professió. Però, en la vida del cristià ens convé posar-nos al dia, amb una conversió sincera, sense fal•làcies. Acudint a la pregària i a la súplica. Perquè la tasca que Déu vol de nosaltres és que donem fruit. I, quin fruit s’espera d’un creient, d’un cristià, d’un monjo? Sant Pau ens diu: «Allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi».
Crist és o no és, la clau de volta de la nostra vinya, de la nostra família, de la nostra comunitat, de la nostra vida? Crist és o no és la corona del nostre cep, nostre ésser? Només des de la vida en Crist podrem celebrar l’acció de gràcies pels bons raïms, pels fruits rebuts i donats, per al bé de tothom fructificats.
29 de setembre del 2014
SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
«T’he vist», diu Jesús a Natanael. A nosaltres ens ho diu avui: «T’he vist», t’he reconegut com a monjo, com a cristià, com a digne d’aquest nom. Jesús ens reconeix sempre. Però, nosaltres el reconeixem? És a dir, som dignes d’aquest nom?
Jesús ens convida a veure. A veure amb una amplitud de mires molt gran, jo diria que inabastable. Ens convida a admirar, a contemplar:«veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home». Els àngels reconeixen el Fill de l’home, ens l’indiquen pujant i baixant, atansant-se al Crist, el Salvador. Però, nosaltres el reconeixem? Reconeixem qui és el nostre salvador absolut?
Jesús ens fa el do dels ulls de la fe. Però, és un do que s’ha de viure. «Cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala, on per la humilitat es puja» (cf. RB 7,6), ens diu la Regla de sant Benet.
La humilitat és l’únic camí per pujar cap al cel, per reconèixer i veure el nostre salvador, per poder dir com Natanael: «Mestre, vós sou el Fill de Déu».
Ara, dins la litúrgia eucarística baixaran i pujaran els àngels. La nostra ofrena serà portada a l’altar del cel, perquè rebent el cos i la sang de Crist tots siguem omplerts de la gràcia i de les benediccions del cel (cf. Cànon Romà).
Cal posar els ulls de la fe al nostre abast i amb humilitat anar fent camí cap a l’encontre definitiu amb Déu. Mentrestant encara som enviats a viure els dons rebuts i a mostrar-los als altres, especialment la fe, l’esperança i la caritat.
Que els àngels ens acompanyin sempre.
«T’he vist», diu Jesús a Natanael. A nosaltres ens ho diu avui: «T’he vist», t’he reconegut com a monjo, com a cristià, com a digne d’aquest nom. Jesús ens reconeix sempre. Però, nosaltres el reconeixem? És a dir, som dignes d’aquest nom?
Jesús ens convida a veure. A veure amb una amplitud de mires molt gran, jo diria que inabastable. Ens convida a admirar, a contemplar:«veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home». Els àngels reconeixen el Fill de l’home, ens l’indiquen pujant i baixant, atansant-se al Crist, el Salvador. Però, nosaltres el reconeixem? Reconeixem qui és el nostre salvador absolut?
Jesús ens fa el do dels ulls de la fe. Però, és un do que s’ha de viure. «Cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala, on per la humilitat es puja» (cf. RB 7,6), ens diu la Regla de sant Benet.
La humilitat és l’únic camí per pujar cap al cel, per reconèixer i veure el nostre salvador, per poder dir com Natanael: «Mestre, vós sou el Fill de Déu».
Ara, dins la litúrgia eucarística baixaran i pujaran els àngels. La nostra ofrena serà portada a l’altar del cel, perquè rebent el cos i la sang de Crist tots siguem omplerts de la gràcia i de les benediccions del cel (cf. Cànon Romà).
Cal posar els ulls de la fe al nostre abast i amb humilitat anar fent camí cap a l’encontre definitiu amb Déu. Mentrestant encara som enviats a viure els dons rebuts i a mostrar-los als altres, especialment la fe, l’esperança i la caritat.
Que els àngels ens acompanyin sempre.
21 de setembre del 2014
DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a
Estimats germans i germanes,
La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.
Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.
Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».
La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.
La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.
Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor. «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»
Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a
Estimats germans i germanes,
La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.
Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.
Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».
La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.
La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.
Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor. «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»
Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
