Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
«Qui es preocupa de la seva sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seva crucifixió, i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i Pilat, el pretor romà, la burla de la tropa tot coronant-lo d’espines i fent mofa de la seva reialesa, el dur camí vers el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient esquinçats i fets a sorts els seu vestits, i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la darrera mirada de la seva Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’Escriptura s’ha acomplert.
Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no s’hi val a restar indiferents, cal prendre partit.
Tal volta hem estat com els qui, armats i amb torxes i llanternes, han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres cops quan ens ha preguntat qui buscàvem, i en dir que era Déu qui cercàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem un d’aquests germans seus més petits, el veiem a Ell. Potser hem sortit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, el qual puguem sentir dir allò que ens és de grat sentir, sense adonar-nos que ni els seus més propers no els ha volgut retenir contra llur voluntat quan la por els ha envaït.
Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres cops infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fos la seva consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem estat cridats per Ell i hem anat on era per veure-ho, però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quants cops.
Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bufetada si la seva resposta no és del nostre grat.
Podem ser com Pilat, intentant defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus s’hi tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seva possible crítica o reacció, neguitosos, no anessin a pensar-se que som de Crist.
Potser siguem com els seus botxins a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seva túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja xopa de vinagre per alleugerir un xic la seva set i el seu dolor.
Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagin estat deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit, i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre.
Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb serè dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat. El darrer consol, la darrera confidència a la mare que resta mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seva redempció, amb la seva mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món.
Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa de passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seva creu. Ell és aquell que ha de fugir de casa seva i del seu país aventurant-se al mar per arribar a les nostres terres, i que si no ha perdut ja la vida en l’intent, sortim a buscar amb llanternes i armats per empresonar-lo en un camp de refugiats. És aquella dona a qui el seu marit o company bufeteja i que perd la vida en la creu del maltractament, mentre nosaltres fugim a refugiar-nos en la comoditat del ja s’ho faran. És aquella família que han desnonat i que sense sostre ha de subsistir de la nostra almoina miserable, i nosaltres com els soldats al peu de la creu, els donem l’esponja xopa de vinagre del nostre mins ajut per adormir-los davant tant de dolor i impotència. És aquell infant rebutjat abans de néixer, negat tres cops per tots nosaltres. També és aquella mare que escoltant el clam del seu voltant i no podent fer front a les dificultats que se li presenten, decideix que és millor que el seu fill no vingui al món de tant pesada que li hem fet la creu de la seva existència.
Perquè el Fill de Déu fent-se home vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no restar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.
14 d’abril del 2017
13 d’abril del 2017
DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està a punt de lliurar-lo per trenta monedes tot fent-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre, i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres.
Ell que és Mestre i Senyor ens ha donat exemple, ha deixat als dotze i a tots nosaltres el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El Cos i la Sang de l’Anyell immaculat resten com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres, perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.
Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embrutem amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»
Ell, que ens ha donat exemple, i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, fent-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge.
Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem què hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però ens embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.
Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu Cos i la seva Sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està a punt de lliurar-lo per trenta monedes tot fent-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre, i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres.
Ell que és Mestre i Senyor ens ha donat exemple, ha deixat als dotze i a tots nosaltres el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El Cos i la Sang de l’Anyell immaculat resten com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres, perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.
Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embrutem amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»
Ell, que ens ha donat exemple, i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, fent-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge.
Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem què hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però ens embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.
Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu Cos i la seva Sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.
10 d’abril del 2017
DILLUNS SANT
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
De conflictes n’hi ha i de vegades en tenim. Enveja i amor s’enfronten. En la plenitud del temps, la tarda va caient. «Allà li oferiren un sopar». Marta servia, Llàtzer era a taula i Jesús és al mig amb ells i en ells.
Maria fa un gest, una acció portada per l’amor, l’amor que no es pot mesurar mai, sinó no és autèntic. El perfum omple tota la casa. L’enveja fa parlar Judes, mesurant l’amor per tres-centes monedes. Tal vegada enveja la falta d’amor desmesurat que no té.
«Deixa-la estar». Sí, deixa-la, perquè ja està l’amor avançant-se preparant la mortalla al qui tu Judes lliuraràs a la mort.
El qui té amor, el qui viu en l’amor, pot donar, pot ungir, pot perfumar amb bons flaires tota la casa, tota la comunitat. L’Ungit, Jesús, ens ensenya que l’amor es desfà per crear més amor.
El gerro de perfum s’ha quedat obert. Així també nosaltres podem dedicar-nos a perfumar els altres. Ja que en la mesura que ungim els altres perfumen el Senyor Jesús.
De conflictes n’hi ha i de vegades en tenim. Enveja i amor s’enfronten. En la plenitud del temps, la tarda va caient. «Allà li oferiren un sopar». Marta servia, Llàtzer era a taula i Jesús és al mig amb ells i en ells.
Maria fa un gest, una acció portada per l’amor, l’amor que no es pot mesurar mai, sinó no és autèntic. El perfum omple tota la casa. L’enveja fa parlar Judes, mesurant l’amor per tres-centes monedes. Tal vegada enveja la falta d’amor desmesurat que no té.
«Deixa-la estar». Sí, deixa-la, perquè ja està l’amor avançant-se preparant la mortalla al qui tu Judes lliuraràs a la mort.
El qui té amor, el qui viu en l’amor, pot donar, pot ungir, pot perfumar amb bons flaires tota la casa, tota la comunitat. L’Ungit, Jesús, ens ensenya que l’amor es desfà per crear més amor.
El gerro de perfum s’ha quedat obert. Així també nosaltres podem dedicar-nos a perfumar els altres. Ja que en la mesura que ungim els altres perfumen el Senyor Jesús.
9 d’abril del 2017
DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia venir, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo, però Jesús se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar els invàlids, alliberant els endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies, el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument els sacerdots i els fariseus, que, reunits al Sanedrí, han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel poble que no pas que tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït. I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.
Es veia a venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell, que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler, quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al Calvari, no ha volgut fer altra cosa que la voluntat del Pare.
Sembla que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat, però, el seu cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’estén al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.
Avui per disposició dels nostres bisbes, seguint les indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entra en vigor un petit canvi en la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze direm «per molts» enlloc de «per tots els homes». L’expressió «per molts», si bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una vocació lliure i totalment personal.
Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia venir, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo, però Jesús se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar els invàlids, alliberant els endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies, el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument els sacerdots i els fariseus, que, reunits al Sanedrí, han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel poble que no pas que tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït. I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.
Es veia a venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell, que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler, quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al Calvari, no ha volgut fer altra cosa que la voluntat del Pare.
Sembla que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat, però, el seu cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’estén al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.
Avui per disposició dels nostres bisbes, seguint les indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entra en vigor un petit canvi en la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze direm «per molts» enlloc de «per tots els homes». L’expressió «per molts», si bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una vocació lliure i totalment personal.
Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.
2 d’abril del 2017
DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl Ez 37,12-14; Rm 8,8-11; Jo 11,1-45
Llàtzer s’ha adormit, l’amic del Senyor, aquell a qui Ell estima, germà de Marta i Maria ha mort, però la seva no és una mort irreversible, sinó per a donar glòria a Déu, una mort en profit de la fe dels deixebles. Jesús no té presa per anar a Betània perquè sap del cert que la mort de Llàtzer no és res més que un són en espera de la seva resurrecció. La mort és el centre del relat, la mort humana, fins i tot els deixebles ara semblen disposats a acompanyar a Jesús i morir amb Ell, de fet no han entès massa bé quina és la raó d’aquesta mort davant la qual Jesús es commou profundament i es contorba quan se li neguen els ulls davant la mort de l’amic.
Ell que és la resurrecció i la vida, Ell el Fill de Déu, la claror del dia, el Messies; es commou, com a home i com a Déu, davant la mort d’aquell malalt que es deia Llàtzer. No hauria pogut fer, com li duen Marta i Maria, que Llàtzer no morís? No hauria pogut anar-hi abans i així Llàtzer no hauria mort?, com diuen els jueus. Els plans de Déu no són els plans de l’home. Jesús, l’home, comparteix el dolor dels qui ploren la mort dels essers estimats però Ell és també el Fill de Déu, el qui ha vingut a obrir els nostres sepulcres apartar-ne les lloses per fer sortir als morts, per infondre’ns l’Esperit i fer-nos recobrar la vida; si Crist està en nosaltres la mort del nostre cos serà sols el pas vers la vida en Esperit i veritat.
La resurrecció de Llàtzer és encara incompleta; Jesús que comparteix el dolor dels homes, el dolor d’aquelles germanes un xic dolgudes perquè el Mestre no era allà per evitar-los aquest tràfec, ha fet reviure Llàtzer. Aquest s’havia adormit en el son de la mort i Crist, després de pregar al Pare, l’ha fet llevar en cridar-lo «vine a fora»; Llàtzer torna a la vida mortal per poder tornar a morir i així poder ressuscitar en esperit i en veritat. Surt del sepulcre lligat de mans i peus i amb la cara coberta per un mocador perquè torna a una vida encara mortal marcada pel pecat que ens lliga. Jesús mana alliberar-lo perquè camini com a primícia de l’alliberament dels nostres pecats.
D’aquí a poc Jesús compartirà la mort dels homes, tres dies restarà al sepulcre per ressuscitar amb un cos gloriós, sense lligams; la seva mortalla restarà ben plegada al sepulcre perquè Ell que nasqué en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no té lligams que el limitin, la seva serà una resurrecció plena per a compartir-la amb nosaltres. Serà després que una gran multitud de jueus quan sàpiguen que ha tornat a Betània vagin a veure’l no solament a ell, sinó també a Llàtzer, a qui Jesús ha ressuscitat d’entre els morts, i llavors els grans sacerdots decideixin de matar també Llàtzer, perquè per causa d’ell molts jueus creuran en Jesús, com molts dels qui ara han anat a casa de Maria i han vist el que Jesús ha fet. Els cecs hi veuen, els coixos caminen i els morts ressusciten.
Des del començament, Jesús fa una lectura del fet en relació amb la seva pròpia identitat i missió i amb la resurrecció i glorificació que l’espera aviat. El moment de l’oració explícita de Jesús al Pare davant la tomba té un doble registre, el de l’amistat amb Llàtzer i el de la relació filial amb Déu, en la seva humanitat plora l’amic i en la seva divinitat prega al Pare i el fa sortir de la tomba. Jesús no va obviar ni tan sols per un instant l’oració de petició per la vida de Llàtzer, sinó que amb aquesta oració va reforçar el vincle amb l’amic i, al mateix temps, va confirmar la seva decisió de romandre en comunió amb la voluntat del Pare, amb el seu pla d’amor i salvació, del qual la malaltia i la mort de Llàtzer en formen part; perquè aquesta resurrecció és tan sols un tast de la vertadera resurrecció, la de Crist. Ell és qui és vertaderament la resurrecció i la vida, si creiem en Ell encara que morim viurem i no morirem mai més. Ho creiem això?
Ez 37,12-14; Sl Ez 37,12-14; Rm 8,8-11; Jo 11,1-45
Llàtzer s’ha adormit, l’amic del Senyor, aquell a qui Ell estima, germà de Marta i Maria ha mort, però la seva no és una mort irreversible, sinó per a donar glòria a Déu, una mort en profit de la fe dels deixebles. Jesús no té presa per anar a Betània perquè sap del cert que la mort de Llàtzer no és res més que un són en espera de la seva resurrecció. La mort és el centre del relat, la mort humana, fins i tot els deixebles ara semblen disposats a acompanyar a Jesús i morir amb Ell, de fet no han entès massa bé quina és la raó d’aquesta mort davant la qual Jesús es commou profundament i es contorba quan se li neguen els ulls davant la mort de l’amic.
Ell que és la resurrecció i la vida, Ell el Fill de Déu, la claror del dia, el Messies; es commou, com a home i com a Déu, davant la mort d’aquell malalt que es deia Llàtzer. No hauria pogut fer, com li duen Marta i Maria, que Llàtzer no morís? No hauria pogut anar-hi abans i així Llàtzer no hauria mort?, com diuen els jueus. Els plans de Déu no són els plans de l’home. Jesús, l’home, comparteix el dolor dels qui ploren la mort dels essers estimats però Ell és també el Fill de Déu, el qui ha vingut a obrir els nostres sepulcres apartar-ne les lloses per fer sortir als morts, per infondre’ns l’Esperit i fer-nos recobrar la vida; si Crist està en nosaltres la mort del nostre cos serà sols el pas vers la vida en Esperit i veritat.
La resurrecció de Llàtzer és encara incompleta; Jesús que comparteix el dolor dels homes, el dolor d’aquelles germanes un xic dolgudes perquè el Mestre no era allà per evitar-los aquest tràfec, ha fet reviure Llàtzer. Aquest s’havia adormit en el son de la mort i Crist, després de pregar al Pare, l’ha fet llevar en cridar-lo «vine a fora»; Llàtzer torna a la vida mortal per poder tornar a morir i així poder ressuscitar en esperit i en veritat. Surt del sepulcre lligat de mans i peus i amb la cara coberta per un mocador perquè torna a una vida encara mortal marcada pel pecat que ens lliga. Jesús mana alliberar-lo perquè camini com a primícia de l’alliberament dels nostres pecats.
D’aquí a poc Jesús compartirà la mort dels homes, tres dies restarà al sepulcre per ressuscitar amb un cos gloriós, sense lligams; la seva mortalla restarà ben plegada al sepulcre perquè Ell que nasqué en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no té lligams que el limitin, la seva serà una resurrecció plena per a compartir-la amb nosaltres. Serà després que una gran multitud de jueus quan sàpiguen que ha tornat a Betània vagin a veure’l no solament a ell, sinó també a Llàtzer, a qui Jesús ha ressuscitat d’entre els morts, i llavors els grans sacerdots decideixin de matar també Llàtzer, perquè per causa d’ell molts jueus creuran en Jesús, com molts dels qui ara han anat a casa de Maria i han vist el que Jesús ha fet. Els cecs hi veuen, els coixos caminen i els morts ressusciten.
Des del començament, Jesús fa una lectura del fet en relació amb la seva pròpia identitat i missió i amb la resurrecció i glorificació que l’espera aviat. El moment de l’oració explícita de Jesús al Pare davant la tomba té un doble registre, el de l’amistat amb Llàtzer i el de la relació filial amb Déu, en la seva humanitat plora l’amic i en la seva divinitat prega al Pare i el fa sortir de la tomba. Jesús no va obviar ni tan sols per un instant l’oració de petició per la vida de Llàtzer, sinó que amb aquesta oració va reforçar el vincle amb l’amic i, al mateix temps, va confirmar la seva decisió de romandre en comunió amb la voluntat del Pare, amb el seu pla d’amor i salvació, del qual la malaltia i la mort de Llàtzer en formen part; perquè aquesta resurrecció és tan sols un tast de la vertadera resurrecció, la de Crist. Ell és qui és vertaderament la resurrecció i la vida, si creiem en Ell encara que morim viurem i no morirem mai més. Ho creiem això?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
