VISITA DE LA COMUNITAT DE LA CARTOIXA DE SANTA MARIA DE MONTALEGRE
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 3,1-10; Sl 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35
Dos deixebles fan camí, Jesús els surt a l’encontre, conversaven entre ells i amb posat trist discutien sobre el que havia passat els darrers dies a Jerusalem, algú els aconsegueix i es posa a caminar amb ells. Resulta que esperaven que Jesús de Natzaret fos qui alliberés Israel, però el fet és que ha estat crucificat a instàncies dels grans sacerdots; certament algunes dones els han esverat perquè no han trobat el cos i també els apòstols han constatat que la tomba és buida; però a Ell no l’han vist pas.
Com treure l’entrellat de tot plegat, els costa d’entendre certament, però és que no és fàcil d’entendre. Cal que els ulls se’ls obrin, cal que llegeixin i entenguin l’Escriptura, que ja ho havia anunciat tot, interpretar-la amb els ulls de la fe, a la llum del misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.
Les conseqüències de trobar a Jesús ressuscitat en els dos deixebles són la conversió de la desesperació en esperança; la tristesa en joia. La conversió cristiana és sobretot font de joia i d’esperança. És sempre obra de Jesús ressuscitat, Senyor de la vida, que ens ha obtingut aquesta gràcia per mitjà de la seva passió i ens la comunica en virtut de la seva resurrecció. Per cadascun de nosaltres, com pels dos deixebles d’Emaús, cal escoltar a Jesús, escoltar la Paraula de Déu, llegir-la a la llum del misteri pasqual, perquè inflami el nostre cor i il·lumini la nostra ment, i ens ajudi a interpretar els esdeveniments de la vida i a donar-los un sentit. Després cal asseure’s a la taula amb el Senyor, convertir-nos en els seus comensals, perquè la seva presència humil en el sagrament del seu Cos i de la seva Sang ens restitueixi la mirada de la fe, per mirar-ho tot i a tots amb els ulls de Déu, i a la llum del seu amor. L’Eucaristia és la màxima expressió del do que Jesús fa de si mateix i és una invitació constant a viure la nostra existència com un do a Déu i als altres. Els dos deixebles, després de reconèixer a Jesús en partir el pa, «aixecant-se en aquell moment, se’n van tornar a Jerusalem» (Lc 24, 33). Els dos deixebles senten la necessitat de tornar a Jerusalem i d’explicar l’extraordinària experiència viscuda, la trobada amb el Senyor ressuscitat és una experiència tal que l’hem de comunicar, necessitem comunicar-la.
A nosaltres monjos cartoixans i cistercencs, Jesús ressuscitat ens surt a l’encontre cada dia en la comunitat, en la seva Paraula, en l’Eucaristia. Demanem-li que es quedi amb nosaltres perquè ja es fa tard per a nosaltres i cal que els ulls se’ns obrin i els nostres cors s’abrusin per poder tenir-lo a Ell, que la seva presència amari la nostra vida. Sense plata ni or, sols tenint-lo a Ell ho tindrem tot.
4 d’abril del 2018
3 d’abril del 2018
DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18
Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.
«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:
«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!
«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.
«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.
La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.
Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.
«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18
Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.
«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:
«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!
«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.
«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.
La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.
Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.
«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».
2 d’abril del 2018
DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 2,14.22b-33; Mt 28,8-15
Avui, com també passa amb la litúrgia del dia de sant Esteve, l’Església uneix per la seva significació teològica dos esdeveniments que de fet són llunyans en el temps, i ho fa en ambdós casos amb un text dels Fets dels Apòstols i un fragment de l’Evangeli segons sant Mateu.
Encara tenim presents els deixebles i les dones esglaiats, esporuguits i indecisos, i encara hem d’encaixar com entendre tota aquesta por, quan la lectura que obre avui la litúrgia de la Paraula ens presenta un Pere, el dia de Pentecosta, sorprenentment canviat: decidit, enèrgic, clar, rotund... «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: escolteu bé i sapigueu això que us dic». I més endavant: «Germans us he de parlar clar». Aquestes no són les paraules d’un home que davant la sospita d’una minyona d’haver-lo vist amb Jesús, l’acaba negant tres vegades per por de no ser també ell mateix detingut. Quin contrast!
El contrast és encara més gran si ens fixem en el contingut: «Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort». Pere, el dia de Pentecosta, proclama sense por, sense embuts, amb claredat i rotunditat, allò que les dones, encara amb por però amb una gran alegria, havien anat corrents a anunciar als deixebles, aquell matí, que és avui, quan veieren el sepulcre buit i Jesús els havia sortit al pas. Jesús, sí, havia estat traït; havia estat clavat en una creu, conduit a la mort per un procés injust basat en falses acusacions; els deixebles, també l’havien traït, l’havien abandonat i estaven esglaiats de por per l’acció dels homes sense llei. I ara aquests mateixos homes sense llei, davant el testimoni dels soldats que muntaven guàrdia al sepulcre de Jesús, compren el silenci d’aquests pobres desgraciats i els diuen: «Feu córrer que, de nit, mentre dormíeu, van venir els seus partidaris i van robar el cos». El cos robat o el cos ressuscitat. Quina de les dues versions dels fets?
Aquesta és la diatriba on ens vol portar la Paraula que avui hem proclamant. No es tracta de bons o dolents. Poca diferència hi ha entre els deixebles que traeixen i abandonen el seu Senyor amb els soldats que es deixen comprar per quatre monedes. Es tracta d’allò que diu la carta als romans: «Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat». La resurrecció de Jesús canvia definitivament la història de la humanitat: qui, com les dones, i després els deixebles, s’acosta a Jesús ressuscitat, l’accepta de cor (li abraça els peus i l’adora), s’omple d’alegria i de la joia immensa d’una vida nova que ens Jesús ens dóna per la profusió del seu Esperit, l’Esperit Sant promès, l’Esperit del dia de Pentecosta.
La quaresma, germans, han estat quaranta dies per preparar-nos per celebrar la Pasqua: amb dejuni, penitència i llàgrimes de compunció. Iniciem avui cinquanta dies per degustar l’alegria, la serenor i la joia d’aquesta vida nova, abans de celebrar la festa del do de l’Esperit Sant, el dia de la Pentecosta.
Fets 2,14.22b-33; Mt 28,8-15
Avui, com també passa amb la litúrgia del dia de sant Esteve, l’Església uneix per la seva significació teològica dos esdeveniments que de fet són llunyans en el temps, i ho fa en ambdós casos amb un text dels Fets dels Apòstols i un fragment de l’Evangeli segons sant Mateu.
Encara tenim presents els deixebles i les dones esglaiats, esporuguits i indecisos, i encara hem d’encaixar com entendre tota aquesta por, quan la lectura que obre avui la litúrgia de la Paraula ens presenta un Pere, el dia de Pentecosta, sorprenentment canviat: decidit, enèrgic, clar, rotund... «Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem: escolteu bé i sapigueu això que us dic». I més endavant: «Germans us he de parlar clar». Aquestes no són les paraules d’un home que davant la sospita d’una minyona d’haver-lo vist amb Jesús, l’acaba negant tres vegades per por de no ser també ell mateix detingut. Quin contrast!
El contrast és encara més gran si ens fixem en el contingut: «Jesús de Natzaret va ser traït, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns homes sense llei. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort». Pere, el dia de Pentecosta, proclama sense por, sense embuts, amb claredat i rotunditat, allò que les dones, encara amb por però amb una gran alegria, havien anat corrents a anunciar als deixebles, aquell matí, que és avui, quan veieren el sepulcre buit i Jesús els havia sortit al pas. Jesús, sí, havia estat traït; havia estat clavat en una creu, conduit a la mort per un procés injust basat en falses acusacions; els deixebles, també l’havien traït, l’havien abandonat i estaven esglaiats de por per l’acció dels homes sense llei. I ara aquests mateixos homes sense llei, davant el testimoni dels soldats que muntaven guàrdia al sepulcre de Jesús, compren el silenci d’aquests pobres desgraciats i els diuen: «Feu córrer que, de nit, mentre dormíeu, van venir els seus partidaris i van robar el cos». El cos robat o el cos ressuscitat. Quina de les dues versions dels fets?
Aquesta és la diatriba on ens vol portar la Paraula que avui hem proclamant. No es tracta de bons o dolents. Poca diferència hi ha entre els deixebles que traeixen i abandonen el seu Senyor amb els soldats que es deixen comprar per quatre monedes. Es tracta d’allò que diu la carta als romans: «Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat». La resurrecció de Jesús canvia definitivament la història de la humanitat: qui, com les dones, i després els deixebles, s’acosta a Jesús ressuscitat, l’accepta de cor (li abraça els peus i l’adora), s’omple d’alegria i de la joia immensa d’una vida nova que ens Jesús ens dóna per la profusió del seu Esperit, l’Esperit Sant promès, l’Esperit del dia de Pentecosta.
La quaresma, germans, han estat quaranta dies per preparar-nos per celebrar la Pasqua: amb dejuni, penitència i llàgrimes de compunció. Iniciem avui cinquanta dies per degustar l’alegria, la serenor i la joia d’aquesta vida nova, abans de celebrar la festa del do de l’Esperit Sant, el dia de la Pentecosta.
1 d’abril del 2018
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
El lloc és el mateix però aquest matí tot és diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als creients al gran esdeveniment.
El gran protagonista del relat d’avui i de sempre és el Senyor que centre l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i si la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta de l’entrada; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; és cert el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat, al tomba és buida. Poc després Jesús es deixa veure per primer cop a una dona Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el reconeix fins que li diu pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Maria Magdalena no ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos deixebles s’hi dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan hi arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús i anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles un altre cop i els hi explica la seva experiència. Aquest és també l’itinerari del creient; caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se representa la conversió, en girar-se per segon cop queda d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que tot i arribar en segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i ho veureu» ara «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni fins que Jesús torni al final dels temps. Perquè hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús, tot i que el seu fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, perquè li caldrà fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal una acció personal, com en Pere de fet no arribarà fins que estarà preparat per seguir Jesús de nou. Cadascú reacciona a la seva manera després d’experimentar a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, tot i que la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.
Davant la tomba buida no hi pot haver indiferència, és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú hi reacciona a la seva manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem d’entomar d’una manera o una altre, no ens podem quedar indiferents perquè realment el Senyor ha ressuscitat.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9
El lloc és el mateix però aquest matí tot és diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als creients al gran esdeveniment.
El gran protagonista del relat d’avui i de sempre és el Senyor que centre l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i si la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta de l’entrada; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; és cert el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat, al tomba és buida. Poc després Jesús es deixa veure per primer cop a una dona Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el reconeix fins que li diu pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Maria Magdalena no ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos deixebles s’hi dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan hi arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús i anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles un altre cop i els hi explica la seva experiència. Aquest és també l’itinerari del creient; caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se representa la conversió, en girar-se per segon cop queda d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que tot i arribar en segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i ho veureu» ara «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni fins que Jesús torni al final dels temps. Perquè hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús, tot i que el seu fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, perquè li caldrà fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal una acció personal, com en Pere de fet no arribarà fins que estarà preparat per seguir Jesús de nou. Cadascú reacciona a la seva manera després d’experimentar a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, tot i que la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.
Davant la tomba buida no hi pot haver indiferència, és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú hi reacciona a la seva manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem d’entomar d’una manera o una altre, no ens podem quedar indiferents perquè realment el Senyor ha ressuscitat.
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8
Les dones entraren al sepulcre, veieren i s’esglaiaren. Pensaven trobar-ho tot com el divendres quan van deixar-hi el cos del crucificat i ja el sol estava a punt de caure, volien respectat el repòs del dissabte i acabat aquest, compraren espècies aromàtiques, anaren a ungir el cos, arribaren, s’adonaren estranyades de la pedra apartada, entraren, veieren i s’esglaiaren, encara més quan escoltaren la veu del jove vestit de blanc, tant que sortiren i fugiren; tremolaven i no s’atreviren a dir res a ningú. Havien arribat a la sortida del sol al sepulcre i es trobaren que no estava com havien previst, quelcom d’extraordinari havia succeït durant la nit, però no sabien pas que havia passat. Les dones l’havien vist mort, havien vist on i com el posaven i ara quelcom havia succeït perquè no estava on havia d’estar, el seu cos ha desaparegut, la llosa està correguda i un jove vestit de blanc els ha dit que ha ressuscitat. El que ha succeït és que Jesús, aquell a qui varen crucificar, ha estat ressuscitat per Déu. Què significà per aquelles dones la tomba buida? Els qui varen experimentar la resurrecció de Crist, van viure un esdeveniment inesperat i desconcertant, no fou un de sol sinó que foren uns quants els qui en feren experiència. El Jesús crucificat que havien vist mort, que havien posat al sepulcre i no els havia donat temps a embalsamar, ara estava ple de vida, d’una vida plena. Jesús és el d’abans però ja no és el mateix, està present enmig dels seus deixebles, però no el poden retenir, és algú ben concret però no hi poden conviure com abans. Jesús que havia quedat ocult després del misteri de la mort, es deixa veure, es fa de nou visible i sempre és Ell qui pren la iniciativa, qui s’apareix, qui es manifesta. L’encontre amb Crist ressuscitat transforma, aquells qui dubtaven, els qui es resistien, els qui no entenien res quan Jesús els hi havia anunciat; ara pel contacte amb el ressuscitat veuen transformada la seva vida. Els qui experimenten la resurrecció, passat el primer moment d’esglai, viuen cada aparició com una crida a anunciar l’Evangeli, la participació en la resurrecció de Crist, convida a anunciar-ho, a compartir-ho, no s’ho podien quedar per ells sols. L’encontre amb el Crist ressuscitat és un moment privilegiat, crucial en la vida dels apòstols, dels deixebles i de les dones que el veuen, que en tenen notícia. La resurrecció de Crist no és una reanimació com la resurrecció de Llàtzer o de la filla de Jaire; que gaudiren d’una tornada a la vida per un dia tornar a morir. Jesús ha estat ressuscitat pel Pare i no retorna ja a aquesta vida, a la vida que havia perdut a la creu; sinó que entra en una vida definitiva, ha estat exaltat per Déu.
«Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre d'ell.» escriu sant Pau. Ho sabem per la fe, ningú veié com va ressuscitar, però la resurrecció és una realitat, tan vertadera com la seva mateixa mort, però la certesa ens ha arribat per la vivència, el testimoni ens ha arribat com a experiència de cadascun dels testimonis. Ens costa d’entendre perquè veiem la resurrecció molt fora del nostre horitzó, molt diferent a totes les nostres experiències, la veiem amb ulls humans, mortals; per això ens preguntem què vol dir ressuscitar. El que vertaderament ens hem de preguntar és què significa avui per a nosaltres que Crist ha ressuscitat i que vol dir per tota mateixa humanitat. Aquesta és la nit en que Crist ha trencat els lligams de la mort, la nit benaurada que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu. De nou el primer dia de la setmana Déu ha creat el món, a partir de la resurrecció de Crist el món, la humanitat entra en una nova era, ja no hi ha lloc per la desesperança i la frustració, la mort ha estat vençuda i amb ella Crist ens ha ofert una nova vida que mai acaba, la vida eterna, la vida en la gloria. Ens l’ha ofert i nosaltres, creats a imatge de Déu, part i centre de la creació que era bona de debò ens hem d’esmerçar en mantenir-nos ferms contra els falsos atractius per merèixer d’assolir els gaudis eterns. Sant Benet ho té clar quan ens diu que hem de desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual, que per arribar-hi ens cal aplicar aquell zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i que no anteposant res absolutament al Crist, Ell que fou ressuscitat pel Pare ens dugui tots junts a la vida eterna.
Avui la foscor s’ha esvaït, en aquesta nit meditem de quina manera al llarg dels temps Déu ha parlat al seu poble i que en el misteri pasqual s’ha acomplert en plenitud perquè a la llum de la resurrecció tots els miracles dels temps antics s’han fet entenedors, han assolit la seva plenitud. Tota la història de la salvació té en aquesta nit el seu acompliment. Tot passa per la creu, però no acaba en la creu; tot passa per la mort, però no acaba en la mort. La Resurrecció del Senyor implica una renovació de la nostra condició humana. Crist ha vençut la mort, causada pel nostre pecat i ens retorna la vida immortal. La resurrecció de Crist no és fruit d'una especulació, d'una experiència mística. És un esdeveniment que sobrepassa la història, que succeeix en un moment precís de la història deixant en ella una petjada indeleble, ja res és igual. La llum que va enlluernar als guàrdies encarregats de vigilar el sepulcre de Jesús ha travessat el temps i l'espai. És una llum diferent, divina, que ha trencat les tenebres de la mort i ha portat al món l'esplendor de Déu, l'esplendor de la veritat i del bé, d’aquella veritat que el mateix Jesús testimonià davant Pilat. La resurrecció de Crist dóna força i significat a tota esperança humana, a tota expectativa, desig, projecte. És la nostra esperança i la nostra força. Exultem de joia, que soni la trompeta victoriosa, que la terra s’ompli d’alegria perquè avui la foscor s’ha esvaït, que l’estel del matí que mai no es pon, Crist victoriós de la mort. Demanem-li que ens trobi amb la flama de la nostra fe encesa el dia que retorni gloriós.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8
Les dones entraren al sepulcre, veieren i s’esglaiaren. Pensaven trobar-ho tot com el divendres quan van deixar-hi el cos del crucificat i ja el sol estava a punt de caure, volien respectat el repòs del dissabte i acabat aquest, compraren espècies aromàtiques, anaren a ungir el cos, arribaren, s’adonaren estranyades de la pedra apartada, entraren, veieren i s’esglaiaren, encara més quan escoltaren la veu del jove vestit de blanc, tant que sortiren i fugiren; tremolaven i no s’atreviren a dir res a ningú. Havien arribat a la sortida del sol al sepulcre i es trobaren que no estava com havien previst, quelcom d’extraordinari havia succeït durant la nit, però no sabien pas que havia passat. Les dones l’havien vist mort, havien vist on i com el posaven i ara quelcom havia succeït perquè no estava on havia d’estar, el seu cos ha desaparegut, la llosa està correguda i un jove vestit de blanc els ha dit que ha ressuscitat. El que ha succeït és que Jesús, aquell a qui varen crucificar, ha estat ressuscitat per Déu. Què significà per aquelles dones la tomba buida? Els qui varen experimentar la resurrecció de Crist, van viure un esdeveniment inesperat i desconcertant, no fou un de sol sinó que foren uns quants els qui en feren experiència. El Jesús crucificat que havien vist mort, que havien posat al sepulcre i no els havia donat temps a embalsamar, ara estava ple de vida, d’una vida plena. Jesús és el d’abans però ja no és el mateix, està present enmig dels seus deixebles, però no el poden retenir, és algú ben concret però no hi poden conviure com abans. Jesús que havia quedat ocult després del misteri de la mort, es deixa veure, es fa de nou visible i sempre és Ell qui pren la iniciativa, qui s’apareix, qui es manifesta. L’encontre amb Crist ressuscitat transforma, aquells qui dubtaven, els qui es resistien, els qui no entenien res quan Jesús els hi havia anunciat; ara pel contacte amb el ressuscitat veuen transformada la seva vida. Els qui experimenten la resurrecció, passat el primer moment d’esglai, viuen cada aparició com una crida a anunciar l’Evangeli, la participació en la resurrecció de Crist, convida a anunciar-ho, a compartir-ho, no s’ho podien quedar per ells sols. L’encontre amb el Crist ressuscitat és un moment privilegiat, crucial en la vida dels apòstols, dels deixebles i de les dones que el veuen, que en tenen notícia. La resurrecció de Crist no és una reanimació com la resurrecció de Llàtzer o de la filla de Jaire; que gaudiren d’una tornada a la vida per un dia tornar a morir. Jesús ha estat ressuscitat pel Pare i no retorna ja a aquesta vida, a la vida que havia perdut a la creu; sinó que entra en una vida definitiva, ha estat exaltat per Déu.
«Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre d'ell.» escriu sant Pau. Ho sabem per la fe, ningú veié com va ressuscitar, però la resurrecció és una realitat, tan vertadera com la seva mateixa mort, però la certesa ens ha arribat per la vivència, el testimoni ens ha arribat com a experiència de cadascun dels testimonis. Ens costa d’entendre perquè veiem la resurrecció molt fora del nostre horitzó, molt diferent a totes les nostres experiències, la veiem amb ulls humans, mortals; per això ens preguntem què vol dir ressuscitar. El que vertaderament ens hem de preguntar és què significa avui per a nosaltres que Crist ha ressuscitat i que vol dir per tota mateixa humanitat. Aquesta és la nit en que Crist ha trencat els lligams de la mort, la nit benaurada que uneix cel i terra, nit en que l’home retroba Déu. De nou el primer dia de la setmana Déu ha creat el món, a partir de la resurrecció de Crist el món, la humanitat entra en una nova era, ja no hi ha lloc per la desesperança i la frustració, la mort ha estat vençuda i amb ella Crist ens ha ofert una nova vida que mai acaba, la vida eterna, la vida en la gloria. Ens l’ha ofert i nosaltres, creats a imatge de Déu, part i centre de la creació que era bona de debò ens hem d’esmerçar en mantenir-nos ferms contra els falsos atractius per merèixer d’assolir els gaudis eterns. Sant Benet ho té clar quan ens diu que hem de desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual, que per arribar-hi ens cal aplicar aquell zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i que no anteposant res absolutament al Crist, Ell que fou ressuscitat pel Pare ens dugui tots junts a la vida eterna.
Avui la foscor s’ha esvaït, en aquesta nit meditem de quina manera al llarg dels temps Déu ha parlat al seu poble i que en el misteri pasqual s’ha acomplert en plenitud perquè a la llum de la resurrecció tots els miracles dels temps antics s’han fet entenedors, han assolit la seva plenitud. Tota la història de la salvació té en aquesta nit el seu acompliment. Tot passa per la creu, però no acaba en la creu; tot passa per la mort, però no acaba en la mort. La Resurrecció del Senyor implica una renovació de la nostra condició humana. Crist ha vençut la mort, causada pel nostre pecat i ens retorna la vida immortal. La resurrecció de Crist no és fruit d'una especulació, d'una experiència mística. És un esdeveniment que sobrepassa la història, que succeeix en un moment precís de la història deixant en ella una petjada indeleble, ja res és igual. La llum que va enlluernar als guàrdies encarregats de vigilar el sepulcre de Jesús ha travessat el temps i l'espai. És una llum diferent, divina, que ha trencat les tenebres de la mort i ha portat al món l'esplendor de Déu, l'esplendor de la veritat i del bé, d’aquella veritat que el mateix Jesús testimonià davant Pilat. La resurrecció de Crist dóna força i significat a tota esperança humana, a tota expectativa, desig, projecte. És la nostra esperança i la nostra força. Exultem de joia, que soni la trompeta victoriosa, que la terra s’ompli d’alegria perquè avui la foscor s’ha esvaït, que l’estel del matí que mai no es pon, Crist victoriós de la mort. Demanem-li que ens trobi amb la flama de la nostra fe encesa el dia que retorni gloriós.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
