DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 6,12-16; Sl 62; 1Te 4,13-18; Mt 25,1-13

Hi ha un llibre deliciós que segurament heu llegit: «El Petit Príncep». És un conte que ens narra les aventures d’aquest personatge que es dedica a fer un tomb pels planetes. En el segon planeta que visita hi vivia un vanitós.

«Bon dia!, li va dir, quin barret més estrany porta vostè. —És per saludar quan m’aclamen, li va respondre el vanitós. —Desgraciadament, per aquí no hi passa mai ningú. —I què cal fer perquè caigui el barret, li va dir el Petit Príncep. Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances. —De veritat, m’admires molt?, li va dir el vanitós. —Què vol dir admirar? Li va respondre el Petit Príncep. —Admirar vol dir reconèixer que soc l’home més guapo, el més ben vestit, el més ric i intel·ligent del planeta. El millor en tot... —Però, si estàs tot sol al planeta! —Dona’m aquest gust, admira’m malgrat tot. —T’admiro, va dir el Petit Príncep tot encongint-se d’espatlles. —Però, perquè pot interessar això? I el Petit Príncep va marxar. —Per descomptat, els grans, la gent gran, són molt rars, es va dir a si mateix durant el viatge.»

Evident. Els humans, la gent gran, som molt rars. Fixeu-vos, acabem d’escoltar la Paraula de Déu que ens deia que la saviesa mai no s’apaga, que la troben els qui la busquen; que no has de cansar-te per trobar-la, ja que està asseguda a les portes de casa, i a més que està rondant sempre buscant-nos.

Però despleguem la mirada sobre el món i la vida dels humans, sobre la nostra vida, i reconeixem que no sabem cap a on anem. Que ens falta aquesta saviesa. I cada dia anem més desorientats, més perduts, amb més foscor, més avorrits...

Però, vanitosos, molt: volem ser els millors en tot, ser més feliços, més rics, més intel·ligents... com el vanitós del conte. Volem que ens admirin...

Evident. Els grans som molt rars. Sembla que sortim de casa per la finestra, i, és clar, així no trobem aquesta saviesa que està asseguda a la porta. O ni tan sols, potser, sortim per la finestra, sinó que baixem ràpidament al soterrani per sortir a tota velocitat per la porta del garatge.

Anem amb pressa, amb molta pressa. No tenim temps; vivim en una societat sense temps. Tenim necessitat de trobar el Petit Príncep de torn que ens admiri, que ens reconegui com els millors... Treballem eficaçment per donar lloc a una nova societat: la societat de la bogeria.

Per això, tota aquesta fatiga nostra no arriba a posar pau al cor. Perquè el cor humà té altres desitjos, altres preocupacions: el cor, com hem cantat en el salm, té set. «Set de Déu, com una terra eixuta, resseca, sense una gota d’aigua». Tota aquesta fatiga de la vida de l’home, de la nostra vida, per ser reconeguts els millors, ens porta a transformar-nos en una terra seca, buida, sense una gota d’aigua, però no amb una set de Déu, sinó amb aquesta set de ser admirats com els millors. I això ens porta a la desorientació, a la crispació ... No obstant això, el cor humà no està configurat per a ser admirat i ser reconegut com el millor en tot, sinó que està configurat per contemplar la glòria, el poder, l’amor de Déu. Llavors, Déu és l’únic que pot saciar la nostra set.

Cal sortir per la porta on ens espera la saviesa que posa a les nostres mans la llum de l’Evangeli i de la Regla, per caminar amb seguretat a comprar l’oli per a la nostra torxa, i tornar de nou a casa, a recollir-nos en la quietud de casa nostra, a l’espera de l’Espòs, que no té una hora exacta anunciada, que sembla que li agrada sorprendre’ns, perquè ja heu sentit que arriba a mitjanit. Hem de tenir preparades les torxes. Té oli la teva torxa?

Enguany hi ha una bona collita d’oli. Sortim a comprar-ne mentre és de dia. Sortim per la porta. I retornem a casa nostra. A la intimitat del nostre espai interior. A esperar l’Espòs, que ve a casa nostra, a la nostra cambra, que és també la seva.

No perdem el temps buscant que ens admirin, tornem amb promptitud al recolliment de casa nostra. A agençar la nostra torxa amb una llum ben bella. Abans de mitjanit. Avivem el nostre desig de trobar-nos amb Aquell que vol saciar la nostra set. La set del nostre cor ressec, «com una terra eixuta, sense una gota d’aigua».

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DEFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana. En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu. Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l’acció de l’Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l’Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)

Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist. Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha. Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres. De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L’observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abastar a l’home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l’Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.