DIUMENGE DE RAMS: PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Bet-Fagué a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge sortiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous al vespre amb espases i garrots anaren a detenir-lo.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucifiquessin i el saludaven dient-li burlescament “rei dels jueus”.

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer-hi la seva entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Al vespre Pere deia que ni que hagués de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detenir al mestre; a la matinada el mateix Pere esporuguit quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de joia “Hosanna”; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Bar-Abàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, bet aquí l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots semblava que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seva llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i sota la terra, tothom doblega el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als immigrants que es juguen la vida per trobar un lloc on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altra per comoditat, l’altra per enveja i l’altra per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquest moment cabdal del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, va assumir la causa de l’home, la causa eterna i última de l’home en Crist, que va donar testimoniatge de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d’espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l’home: ahir, avui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8 (R.: 7); Rm 8,8-11; Jo 11,1-45

Creiem?

La pregària d’intercessió que hem demanat en les lletanies dels sants a l’inici de la celebració eucarística ens ha d’ajudar a viure més confiats, més acomboiats i més segurs de la protecció divina.

Anem a experimentar en la litúrgia aquest dies la joia de l’entrada de Jesús a Jerusalem, el comiat amb els seus deixebles, la traïció, la burla, l’escarni, l’abandó, l’anorreament, la passió i la mort ignominiosa en la creu de Jesús, el Fill de Déu.

Però, Jesús abans del seu anorreament, abans de la seva passió i mort en creu, ens vol encoratjar com a Marta i Maria, i els jueus que havien acudit al sepulcre de Llàtzer, ens vol il·luminar a creure en el Misteri de Déu, en ell, Jesús i en el qui l’ha enviat, el Pare.

La mort no té la darrera paraula. Hi ha la vida i la resurrecció.

Creiem?

«Jo soc la resurrecció i la vida». Ho creiem que Jesús és la resurrecció i la vida?

En el llibre d’Ezequiel veiem com Déu infon el seu esperit en el seu poble perquè recobrin la vida. Déu infon vida mai mort. La vida és de Déu, la mort del maligne.

Marta creu en la presència sanadora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

Maria creu en la presència guaridora de Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort».

I avui, tu creus en la presència salvadora de Jesús?

Hem de viure aquesta presència de Jesús ressuscitat en la nostra vida, perquè la vida sigui el camí que ens portarà a la plenitud de la vida en Déu. Perquè si tenim fe, sabem que la nostra mort no tindrà la darrera paraula.

Perquè gràcies a l’Esperit que habita en nosaltres, si li hem fet lloc, si hem netejat amb la pregària, el dejuni i l’almoina la nostra casa interior, aquell que va ressuscitar el Crist donarà la vida als nostres cossos mortals.

Som éssers moridors, però si creiem veurem la glòria de Déu. Jesús ens crida contínuament: «Vine a fora». Nosaltres hem d’estar atents a l’escolta de les seves prescripcions amb les orelles del cor, per viure sempre en esperit de conversió continua, per no deixar-nos arrastrar per la mort.

La Quaresma ens ajuda a ressituar la nostra fe, la nostra esperança, el nostre compromís en el seguiment a Jesús. És en certa manera un pas del pecat a la gràcia, de la mort a la vida. Sempre tenint present la misericòrdia de Déu en vers cadascú de nosaltres.

Ara l’Eucaristia ens ajuda a entrar a participar de la vida divina, de Jesús ressuscitat. I, com a fruit tenim el do de la caritat per repartir-lo amb els altres germans. Germans sempre més necessitats d’amor, de vida i de resurrecció.

Nosaltres som portadors del do de Déu, el do de la vida per sempre.

Ho creiem?

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Què és més agradable als ulls de Déu la guerra o la pau, estar renyits o reconciliats?

La festa d’avui ens ho anuncia. Déu ha volgut la reconciliació, per reconciliar-nos a tots i cadascú de nosaltres per ell, amb ell i en ell.

Déu ens dona la reconciliació, és a dir la salvació, la seva vida.

Déu, que és Pare, que és Fill i que és Esperit Sant, vol que la criatura humana, cadascú de nosaltres, siguem dignes de la seva vida eterna.

Amb aquesta condescendència de Déu ens envia el seu Fill.

Déu que és omnipotent i etern vol que la humanitat sencera aculli aquesta salvació, aquesta vida per sempre, per sempre més.

I així, Déu compta amb la resposta de cadascú de nosaltres. Perquè cadascú som lliures d’acceptar el do de Déu o de rebutjar-lo.

Déu en el seu Fill, s’ha encarnat. S’encarna en la nostra humanitat i demana la nostra acceptació.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu».

Són les paraules de l’àngel enviat a Maria.

Maria és la noia verge, el senyal donat en el llibre d’Isaïes. Maria no pot imaginar quines coses tan grans vol fer en ella Déu. Maria escolta i estima.

Per això, Maria accepta la proposta de Déu. Sap que Déu fa i desfà molt més del que nosaltres podem investigar.

Ell farà la seva voluntat, Maria accepta la voluntat proposa per Déu: «Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Nosaltres, volem acceptar la proposta de vida que se’ns ha manifestat en el Fill encarnat? Perquè nosaltres avui també podem acceptar l’esclavatge joiós de Déu, el compliment de la seva voluntat en la nostra vida.

Avui som convidats a cantar amb el salmista: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

D’exemples no ens manquen: Crist fa la voluntat del Pare. Maria fa la voluntat del Pare. Ara bé, jo faig la voluntat del Pare?

Accepto que Déu s’encarni en mi? Accepto que la seva Paraula s’encarni en el meu cor? Accepto que s’encarni entre nosaltres, com a comunitat monàstica, com a comunitat cristiana, com a comunitat social, també?

Cadascú de nosaltres hem de romandre a la llum d’aquest anunci del Senyor. Acceptar que Crist en el compliment d’aquesta “voluntat” de Déu ens ha donat la salvació, perquè ens ha reconciliat amb el Pare.

Ara és el temps favorable, per reconciliar-nos amb els germans, ara és el dia de la salvació, perquè qui ens ha manifestat la vida, Jesucrist, ara ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare.

Volem acollir la Paraula?

Volem que se’ns encarni el do de Déu?

Escolta i estima.

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Abandonant la casa del seu pare, el seu clan i el seu país; sant Benet segui el camí que el Senyor li indicava, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, es refià de Déu com feu en altre temps Abraham. D’on li vingué la força per deixar-ho tot i seguir al Crist? De la pregària, ell també alçava els ulls al cel i pregà a aquell qui coneixia per tal que li donés l’energia necessària per donar-lo a conèixer i ser missatger del seu amor. La seva pregària fou atesa i sant Benet ha esdevingut mestre de monjos, avui nosaltres creiem que ell fou un enviat per Déu per tal de que molts, seguint la seva santa i sàvia Regla, cerquéssim Déu corrent per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB Pròleg, 49).

Aquesta via dels manaments es representada en la mateixa Regla com un camí i com una escala. Dos dels seus deixebles el dia del seu trànsit veieren un camí tot encatifat que anava dret fins al cel, el camí pel qual Benet pujà al cel. Sant Benet ens convida a seguir-lo per aquest camí, ens mostra que arribar tots junts a la vida eterna, això és al cel, és possible. Ens hi porta tot dret una escala, que certament no és fàcil de pujar i és bastant més fàcil de relliscar-hi i baixar-la tot dret. Ens diu ell mateix que si volem «atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. (RB 7,5-7).»

Qui és Benet pot ser una pregunta fàcil de respondre: un home venerable i un referent espiritual i també cultural per a tota Europa, per a tot el món. Però ens hauríem de preguntar també qui és i que representa sant Benet avui per a nosaltres i per la nostra vida. La Regla és certament la nostra companya de camí, sols superada per l’Evangeli, la més recta norma de vida. Però la Regla és molt més que un text, és una experiència vital el que sant Benet vol compartir amb tots nosaltres, també ara i aquí, és la seva pròpia experiència. Sant Benet estava convençut de que en Crist tenim tant el camí per a conèixer Déu com el camí per anar-hi i aquest convenciment de fer conèixer el nom de Crist i fer-lo conèixer més encara, ens ho ha deixat per escrit en la Regla. Crist com a centre, Crist com a camí, Crist com a meta.

Sant Benet feu da la seva vida un camí cap a Crist i del camí vers Crist la seva vida. Per això l’objectiu principal que ens proposa és la cerca sincera de Déu al qual arribem, sols podem arribar-hi, a través de Crist. Aquesta és l’única motivació vàlida per a entrar al monestir. Tota la Regla està centrada en la persona de Crist, en el Crist ressuscitat, la referència sempre és Crist centre de la vida espiritual personal i comunitària.

Una vida que és camí de conversió del monjo sota l’acció de l’Esperit Sant (cf. RB 7, 70) per tal de reproduir en nosaltres la imatge del Fill de Déu fins a configurar-nos completament amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg, 50).

Estimant al Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,69). No anteposant-li absolutament res, perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1S 16,1.6-7.10-13a; Sl 22,1-3,4-6; Ef 5,8-14; Jo 9,1-41

«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que essent cec de naixement fins llavors s’asseia a captar perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa. La gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es mereixia de ser cec, però de fet eren ells els cecs perquè no estaven amb el Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a purificar-se i a esdevenir ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alè i l’home es convertí en un ésser viu (Cf. Gn 7,7), Jesús va fer amb la seva saliva una mica de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del Fill de l’home, li donà una nova vida. D’ençà que existeix el món no s’havia vist un prodigi tal, que algú obrís els ulls a un cec de naixement.

A través de Samuel el Senyor escollí el més petit dels fills de Jesè com a rei; ara també Jesús escull un petit, un cec assegut al camí per a manifestar l’obra de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cecs són els qui creien veure-hi, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han obert als ulls a aquell cec de naixement, que es pregunten com pot ser que un pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faci tals miracles; com és que ara hi veu aquell altre pecador que no hi havia vist mai i com pot ser que a més els doni lliçons. No saben interpretar els signes que el Senyor els hi està mostrant i el mateix cec els diu «ja us ho he dit i no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veien un prodigi com aquest, el de posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no pas del pecat sinó de la ceguesa de no reconèixer a Déu.

Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols l’imposa les mans, també li mana de rentar-se. L’aigua i la llum són elements essencials per a la vida. Precisament per això, Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cec de naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conèixer la veritat sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho. Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són capaços de veure-hi, perquè es neguen a veure-hi. En confiar-se a Jesús que tot ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cec de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de néixer a la vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el cec s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seva ceguesa interior.

Tancats en la seva presumpció, creient tenir ja la llum, fins i tot creuen ser els monopolitzadors de la llum; no s’obren a la veritat de Jesús fent tot el possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat; negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la ceguesa de naixement d’aquell home. El seu entossudiment en negar-se a reconèixer el que tots han vist, que era cec i ara hi veu, arriba a l’exclusió del temple de l’home curat. Són pitjor que cecs perquè veient-hi no volen veure.

Alegrem-nos nosaltres de veure-hi amb els ulls de la fe, alegrem-nos com ens ha convidat l’introit d’avui, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua, quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de Déu, perquè sinó vingués de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat, aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció ja s’albira.