DIUMENGE DE RAMS: PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Bet-Fagué a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge sortiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous al vespre amb espases i garrots anaren a detenir-lo.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucifiquessin i el saludaven dient-li burlescament “rei dels jueus”.

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer-hi la seva entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Al vespre Pere deia que ni que hagués de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detenir al mestre; a la matinada el mateix Pere esporuguit quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de joia “Hosanna”; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Bar-Abàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, bet aquí l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots semblava que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seva llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i sota la terra, tothom doblega el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als immigrants que es juguen la vida per trobar un lloc on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altra per comoditat, l’altra per enveja i l’altra per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquest moment cabdal del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, va assumir la causa de l’home, la causa eterna i última de l’home en Crist, que va donar testimoniatge de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d’espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l’home: ahir, avui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.